Arxiu d'etiquetes: Aragó

A Màrius Torres, 29 XI 1937 (115)

Publicat el per
Respon

115

Santa Creu de Nogueres, 29 de novembre de 1937

Estimat Màrius:

Perdona el gran retard amb què contesto la teva carta. M’havia posat a fer-ho quan encara era a les posicions de l’Alto del Reguero amb la 4a companyia de fusellers-granaders quan es produí el meu trasllat a la de màquines d’acompanyament.

Ara sóc «tinent amb empleu de capità» (de fet ja feia de capità a la 4a companyia d’ençà de la batalla de Belxit, però sense tenir-ne oficialment «l’empleu»). Has de saber que cada batalló d’infanteria hauria de constar de quatre companyies de fusellers-granaders, una de metralladores i una de màquines d’acompanyament; aquestes «màquines» haurien de ser dos canons d’infanteria del 70 i dos morters del 85. Però el nostre Exèrcit no té prou morters ni canons; els necessita tots per a l’artilleria, que així i tot ha de treballar amb les bateries incompletes. Anem coixos de tot, excepte bona voluntat i optimisme. Les mateixes companyies de fusellers-granaders haurien de tenir cada una, com és ara, una secció especial amb un fusell-metrallador i un morter del 50 (un morteret com de joguina que pot dur un soldat a l’esquena); però en tot el nostre batalló només hi ha un d’aquests morters i me n’he fet càrrec jo per anar a fer pràctiques amb els soldats. Fins ara, no havent-hi màquines d’acompanyament, no existia aquesta companyia; ara tots els batallons han rebut l’ordre d’organitzar-la perquè sembla que per fi arribaran morters i canons i volen que estigui tot a punt per rebre’ls dignament i fer-los funcionar. Pensar que era per això, per fer funcionar aquest morter del 85 i aquest canó d’infanteria, que a l’Escola de Guerra vaig haver de refrescar la trigonometria del batxillerat; el del 50, en canvi, no requereix cap càlcul.

Mentre no arriben, se’m considera adjunt a la companyia de metralladores del capità Gordó; faig vida amb ells i he après el seu himne, aquell de «la metralla canta» amb lletra i música del mateix Gordó, que ja m’hauria volgut amb els seus des dels mateixos temps de la fundació de la «república de la pipa» a Esterqüel, temps per cert que sempre recordem amb enyorança.

La meva feina, molt descansada, consisteix a dur a pasturar els pocs soldats que de moment estan a les meves ordres; ens emportem el morteret del 50 per fer-hi classes pràctiques i al mateix temps els en dono de teòriques relativament al del 85 i el canó d’infanteria. En parlem com Jofre Rudel de la princesa de Trípoli, com d’un amor de lonh de qui només tenim vagues referències:

Soldats, el cor em diu que allà en la llunyania
hi ha un meravellós canó d’infanteria
i que un dia tindré el que encara no tinc:
un preciós morter dels del 85.
Mentrestant, tot sentint com la metralla canta,
conhortem-nos amb un morteret del 50,
arma digna dels temps del beat Ramon Llull
que es tragina a l’esquena i s’apunta a bell ull.

La companyia de metralladores, a la qual, doncs, estic de moment adjuntat, ocupa el poble de Santa Creu de Nogueres, completament desert i en gran part arrasat per la guerra. Queden algunes cases, poques, més o menys en peu; cada secció, cada esquadra ha triat la que més li agradava per un motiu o altre; en general, el motiu que s’ha tingut més en compte és que els sostres no amenacin una ruïna imminent.

El capità, els tinents i dos sergents escollits per la seva cultura (en Gordó fa molt de cas de la cultura) ens hem reservat la més ben conservada de totes, com escau a la nostra jerarquia; però per instal·lar l’oficina de la futura «companyia de màquines d’acompanyament» me n’he buscat una altra i l’he moblada al meu gust amb un parell de cadires de braços, d’aquelles antigues que en deien «de frare», un canterano i altres velles i atropellades andròmines que he anat trobant en els meus escorcolls entre els enderrocs de les cases abandonades i socarrimades. La meva oficina, que és al soterrani (única part ben conservada de l’edifici), té un aspecte llòbrec però indiscutiblement senyorial; recorda el castell del baró Nosferatu. A l’escrivent i al sergent que hi han de treballar a les meves ordres, el canterano i les cadires de frare no els agraden gaire, ho troben «passat de moda»; però la disciplina militar els obliga a creure i a callar. Essent així que la companyia, a més de canons, és de morters, he buscat entre les ruïnes de la desventurada Santa Creu de Nogueres morters antics d’aram, d’aquells de fer l’allioli, i els he posats damunt del canterano, ben visibles, junt amb xocolateres també d’aram que en gran quantitat es troben igualment per les cases. Disposada així l’oficina, m’hi sento com peix a l’aigua; la claror només hi entra, escassa i de biaix, per un finestró alt, estret i enreixat; la calç de les parets es desprèn o forma crostes de salitre i tot plegat diríeu una masmorra de la Inquisició tal com les imaginaven els romàntics. Jo em repapo en una de les cadires de frare i fumo en pipa tot mirant embadalit el catau que m’he engiponat; entre els terbolins de fum aromàtic que munten cap al sostre cercant la sortida del finestró se me’n van mil pensaments d’allò més extravagant, que, si els digués en veu alta, el sergent i l’escrivent quedarien atònits. Pensaments d’altra banda que, em sap molt de greu haver-ho de reconèixer, encara que els digués en veu alta no serien de cap utilitat a ningú.

L’escrivent per cert, que és d’Olot i té una certa «cultura», m’ha explicat que una vegada sentí un discurs del cabellut poeta Ventura Gassol; un discurs tan notable per diversos conceptes que li ha quedat gravat a la memòria. Diu que l’il.lustre autor de les Tombes flamejants començà, com sempre, amb un patètic «¡Germans!» però adonant-se que entre el respectable públic hi havia una considerable representació femenina es cregué en el cas d’afegir «I germanes!» A continuació s’estengué prolixament en tot de consideracions sobre els «humils», que les passen tan puces; i com a exemple d’odioses diferències de classe se li acudí d’evocar les «dones dels humils», que duen personalment les criatures a col·legi mentre les dels altres hi envien el xofer. Sentint rememorar al meu escrivent aquest discursàs lacrimogen (diu que l’orador s’hagué de dur diverses vegades el mocador als ulls i que el mateix feia bona part de la distingida concurrència), em venien al pensament aquells versos de Baudelaire —que visqué la revolució de 1848— dirigits a la ciutat de París:

Tes petits orateurs, aux enflures baroques,
prêchant l’amour, et puis tes égoûts pleins de sang
s’engouffrant dans l’enfer comme des Orénoques…

Quan l’Orinoc de sang, que ell mateix havia contribuït a desbordar, estava a punt de negar-lo ell i tot, l’inspirat i cabellut poeta guillà de Barcelona com un esperitat per no parar fins a Brussel·les, on encara deu ser mirant-se els toros des de la barrera. ¿Quantes vegades es deu haver arrencat els cabells, ell que els té tan abundosos, recordant les bestieses que declamava de poble en poble sense adonar-se que era com passejar una candela encesa a través d’un polvorí?

Allò que trobo de més lamentable en els demagogs (i al capdavall el pobre Gassol no era pas el pitjor) és la vaguetat del que es proposen. Jo no sóc comunista, entre altres raons perquè ja n’he estat, però els comprenc i fins qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me’n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d’una llarga decadència; pel camí de la demagògia petit-burgesa vindria que els catalans no podríem ser bisbes ni generals, marquesos ni ambaixadors, fabricants ni hisendats, banquers ni navilers; només botiguers a la menuda. Després els mateixos botiguers trobarien «ordinari» el català en comparació del castellà, tan fi que fins el parlen els bisbes i els generals, els marquesos i els ambaixadors, els fabricants i els hisendats, els banquers i els navilers.

Aquests dies estic llegint precisament un llibre que vaig pispar a Moyuela del comissariat de la brigada, aprofitant un moment que el teu germà badava. S’intitula La legenda d’Esclarmonda i el seu autor és un tal Valeri Bernard, «de l’Academia de Marselha, anciàn capolier del Felibrige, president d’onor de la Societat d’Estudis Occitans». Tants de títols escamen però el llibre es fa llegir. El que m’hi interessa més és la llengua en què està escrit (per cert amb elegància i propietat): ¿què hi pot haver del cert en aquesta Renaissença occitana de la qual es torna a parlar? N’hi ha que hi creuen, jo no sé gaire què pensar-ne. M’agradaria molt que la nostra pàtria abracés, com diuen els occitanistes, des dels Alps fins al Cantàbric i des del Loira fins al Segura; en altre temps s’havia considerat que l’occità i el català eren dues variants del mateix idioma i el cert és que no costa gens de llegir en occità, fins i tot, com és el meu cas, sense haver-lo estudiat gaire. Potser catalans i occitans som una mena de raça indecisa, que mai no hem acabat de saber amb certesa què volíem; et diré amb tota franquesa que en els moments actuals m’atreu molt més com a idea la Corona catalano-aragonesa que no pas la fabulosa Occitània. Amb aquesta ens lliga la semblança de llengua, però amb Aragó la història, la geografia i ara la guerra. La dualitat d’idiomes no va ser cap inconvenient a l’època dels nostres reis. A Aragó no m’he sentit mai estranger ni amb prou feines foraster, sovint tot al contrari; com si en fos fill. En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s’estimen més somniar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l’anarquia, qui l’Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l’emancipació de les prostitutes; n’hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s’hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; sense necessitat de dir res. Només fent en silenci; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d’una manera tan espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l’Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s’havia fet tot sol, a impuls de les circumstàncies. Només es tractava de prendre’n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l’abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai. A Bascònia la guerra ha pres des del primer moment un caràcter nacionalista; simplement perquè els nacionalistes se la van fer seva llançant-s’hi en cos i ànima. La sort no els ha ajudat:

Lo nombre e lo malastre esclafen lo bon dret,

però els quedarà per sempre l’honor d’haver-ho intentat; i l’honor no és de cap manera una paraula buida. Sigui quin sigui el final d’aquesta guerra, sempre haurà estat per a ells una gesta molt neta, sense confusions, en defensa de la llibertat d’Euzkadi. Algun dia, ni que fos llu­nyà, en tocarien les bones conseqüències.

A molts dels nostres, a la reraguarda, els fa l’efecte que aquesta guerra «no es fa per Catalunya, no és catalanista»; si no ho és aquesta ¿quina ho serà? D’ençà que el món és món els esdeveniments es produeixen de forma caòtica si algú no els encarrila; de la mateixa manera que els arbres no neixen pas amb una etiqueta que digui «pinus halepensis» o «iuglandacia regia», les guerres, quan comencen, no tenen nom. Aquest se’ls posa després; i si no està a l’abast de l’home de transformar un pi bord en una noguera, sí que ho està de donar sentit a uns esdeveniments confusos i caòtics transformant-los en una guerra disciplinada, nacional, amb objectius precisos, que el dia de demà es pugui explicar de manera que fins les criatures ho entenguin. Els bascos podran fer-ho als seus fills i als seus néts en termes senzillíssims ¿com donarem nos­altres als nostres una versió coherent d’aquest immens galimatias de partits i partidets, sectes, banderes i «columnes», amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers? ¿Com explicar-los tantes esglésies cremades, tants innocents assassinats, tants saqueigs i tants robatoris com hi hagué durant tants mesos sense que el nostre govern fes res per impedir-ho? ¡Tan senzill com hauria pogut ser tot plegat si haguéssim fet com els bascos!

Ja veus quins pensaments més amargs m’assalten; no són pas nous. Te n’havia parlat ja tantes vegades; deus estar cansat de sentir-m’ho. Mentrestant ¿com vols que ­escrigui versos? M’és del tot impossible:

L’homme n’écrit rien sur le sable
à l’heure où passe l’aquilon.

¡Que lluny em semblen aquells temps en què n’escrivia de bucòlics a la Mercè! ¿Què hi ha hagut entremig? La guerra. Vulgues que no, ens transforma, ens fa veure la vida de tota una altra manera. Potser escriuré un poema sobre els voltors que passen i repassen sobre els camps de batalla. Es veurà en el pròxim episodi.

 

A Màrius Torres, 7 XI 1937 (114)

Publicat el per
Respon

114

Herrera de los Navarros, diumenge 7 novembre 1937

Estimat Màrius:

El nom d’Invencions, amb què em dius que has enviat els teus versos al «premi Folguera», és bonic un cop sabuda la història de Joan Sebastià Bach que em contes; però molts lectors ignoren aquesta història i no comprendran el sentit amb què tu l’uses com a títol. No t’hi facis il·lusions: no te’l donaran i en definitiva serà el millor ¿què tens a veure amb els «poetes de certamen»? Llegint la Nit dels vagabunds pensava com deuran xocar els teus versos a un jurat acostumat als patrons que ara es consideren obligatoris; el teu pobre recull quedarà colgat sota una muntanya de centenars d’altres, que tots semblaran millors que el teu perquè s’ajustaran més a l’ideal imitatiu que és el del jurat. Et passarà com a Salvat-Papasseit, ignorat pels nostres crítics sapientíssims fins al punt que Josep M. Capdevila, el més ortodox de tots, ni l’esmenta a les Cent millors poesies líriques; i és que els desconcerta tot poeta que vagi per les seves. Tan antimilitaristes com es creuen i en canvi només admeten els poetes enregimentats; quan és precisament en poesia que l’enregimentament no té cap sentit. ¿Eren altra cosa que franctiradors Edgar Poe o Baudelaire?

Potser hauries hagut de posar com a lema per fer-ne comprendre el títol aquesta explicació que me’n dónes: «Invencions és el nom d’un recull de petites peces per a piano de J. S. Bach que els concertistes menyspreen per la seva simplicitat tècnica». Però això pot semblar a molts insignificant, inexpressiu i en definitiva desorientador; en una paraula, el títol no m’agrada. Potser et sorprendrà que doni tanta importància a una minúcia com el títol; les minúcies, com a tu, em fan horror. Tan bé com podríem viure sense les minúcies.

Llegint els versos que m’envies enyoro aquella hora tranquil·la de mitja tarda en què era la Nuri que ho feia en veu alta tot prenent el te, en el nostre pis on fa tants mesos que no he posat els peus. Pel finestral entrava un raig de sol de posta que feia brillar el petit canterano de caoba, el d’ella de soltera, i a poc a poc aquell raig d’or vell es tornava de color de vi; el te fumejava a les tasses, el xubesqui1 ben abrandat feia tebi l’ambient mentre jo, mig estirat al divan i fumant en pipa com un sàtrapa, escoltava la seva veu. Les dones no ho sospiten però el que tenen de més bonic és la veu; per la veu les coneixereu. La veu i els cabells, naturalment; i els ulls. Ella desa, molt ben endreçats, tots els versos que m’envies en un calaix del seu canterano, junt amb els volums d’altres «poetes de l’hora del te» com diu ella; entre molts d’altres (entre ells Edgar Poe i Baudelaire ¿és que caldria dir-ho?) hi ha precisament Victor Hugo.

Ja m’estranyava que no hagués figurat entre els autors predilectes del teu pare i del teu avi. Aquest gran armari ple de llibres, entre els quals els de Victor Hugo, que tenia el teu avi a la seva casa del Terròs, em fa pensar que també del Terròs és oriünd el president Companys i que el president Macià ho era de les Borges Blanques. Seria curiós d’esbrinar per què aquelles terres donen tants líders esquerristes mentre la Catalunya Vella en dóna de dretistes (Prat de la Riba, Cambó). Ja que parlem de les biblioteques dels avis, et diré que jo vaig estudiar Dret amb llibres de la del meu, el matern, que vivia a Terrassa; llibres amb què havia estudiat ell i havien tornat a servir al seu fill —el meu oncle Joan Vallès i Pujals—; jo ja era, doncs, la tercera generació que estudiava amb els mateixos llibres ¡quin estancament de la ciència del Dret no suposa un fet així! ¿T’imagines que tu haguessis estudiat Medicina amb els conservats a la biblioteca de la casa del Terròs? Fa esgarrifar de pensar-ho.

Tornant al premi Folguera, l’any passat era del jurat l’Alfons Maseras, que treballa precisament a la nostra oficina —és administratiu—, i sovint em demanava que llegís els manuscrits per orientar-lo. Ell hi posava molt bona voluntat però és incapaç de distingir l’or del llautó. Encara recordo amb terror aquell munt indigest de versos i més versos per no dir res, tots iguals, monòtons fins a la desesperació ¿com se t’ha acudit l’estrambòtica idea de concórrer a uns jocs florals com aquests? Tu i jo publicarem els nostres un cop guanyada la guerra; m’agradaria de fer-ho en un sol volum, com s’havia estilat en temps del Renaixement entre poetes amics com eren el nostre Boscà (nostre a desgrat de tot) i Garcilaso, i ho van fer en els del Romanticisme en Piferrer i els seus; fins i tot et diré una cosa més estranya: m’agradaria d’haver après abans l’art d’imprimir a fi d’imprimir-los jo en persona. Mentrestant deixa’m parlar-te de la teva Nit dels vagabunds, que fa molta impressió ¿és que som res més que això que tu dius, uns «pobres vagabunds dels camins?» Però Déu va viure entre nosaltres, fet un vagabund com tots, rodolant a l’atzar dels camins i vivint de caritat.

I aquest Déu-trinxeraire és l’únic en Qui ara puc creure; perquè bé haig de creure, Màrius, en un Déu o altre en aquestes altures: tots els ateus que he conegut m’han semblat d’una vulgaritat estabornidora. Ser pagà ja estaria millor però ¿és que podem creure de debò en els déus del paganisme? No eren més que uns burgesos, uns «bons vivants», útils només per prendre’ls com a pretext de versos fàcils. He arribat a un punt que ja no puc creure més que en el Déu-trinxeraire de Galilea, que baixà del Cel per ensenyar-nos que l’únic camí que duu a la glòria passa pel sofriment; un Déu d’infanteria en una paraula.

Ignoro quan podré venir amb permís; potser trigaré mesos al pas que va. ¿Què sortirà d’aquesta guerra? No ho sabem; la dona que va de part ¿és que sap a qui parirà? Potser el de menys en una guerra és la causa que li serveix de pretext; potser l’essencial és fer-la. De causes en aquesta se n’invoquen tantes; sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la guàrdia civil fou ocupada pels «milicians» dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana. ¿Com pot caure un poble en una aberració semblant? ¿Com ha pogut perdre l’instint que la seva bandera ha d’estar per damunt de totes o, millor encara, ser l’única?

Del general Goded m’han explicat per cert que, un cop llegida la sentència de mort pronunciada pel consell sumaríssim i havent-li preguntat si hi tenia res a dir, es limità a encendre un cigarret i a xuclar-ne una pipada per llançar-la en silenci a la cara del qui li feia la pregunta. Diu que més que serè i més que resignat se’l veia irònic, com el jugador que prou sap per endavant a què s’arrisca si perd. Que llunyans ens semblen ja aquells esdeveniments del 19 de juliol de l’any passat; poc sospitàvem que només eren el començ d’una llarga guerra. El mateix Goded ho creia tot acabat des del moment que havien perdut a Barcelona i per això, abans de ser passat per les armes, demanà per ràdio als seus partidaris que encara resistien que les deposessin per evitar una inútil efusió de sang; vet aquí un gest que l’honora.

No sé pas per què em torna ara tot això del general Goded a la memòria; sembla ja tan perdut i esfumat al fons d’un passat fabulós quan encara no ha passat un any i mig. Penso ara que bé li haurien pogut commutar la pena de mort per la de cadena perpètua com es va fer aleshores del 6 d’octubre de 1934 amb els responsables d’aquell altre alçament contra el govern legítim de la República; bé es comprèn que la llei ha de ser dura en casos així però només se li pot perdonar que sigui dura a condició que sigui justa i per ser justa cal que sigui igual per a tots. Els causants del 6 d’octubre bé haurien pogut recordar que a ells els fou aplicada una altra mesura aleshores que havien fet exactament el mateix que el general Goded ¿qui sap si no fou precisament el 6 d’octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien ¿per què no ho podien fer també ells? Vet aquí que entre uns i altres i d’atzagaiada en atzagaiada han arrossegat el pobre país a una tragèdia que vés a saber quant pot durar encara; però no parlem de coses tan tristes ja que tampoc no hi podem posar remei.

Vaig veure el teu germà, fa uns quants dies, al poble. L’havien rellevat del seu càrrec de comissari de la nostra brigada i no sabia encara on el destinarien; ¡mentre no li facin la mala passada d’enviar-lo al Cos Jurídic! Vingué expressament a despedir-se de mi i vam parlar de la poca gràcia que ens faria si ens hi enviaven en nom de la disciplina; hem posat arrels a la infanteria i per res del món no voldríem servir en cap altre cos. Recordant ara el general Goded (que Déu el tingui a la glòria), m’esborrono de pensar que em pogués trobar mai formant part d’un consell de guerra en què, en virtut del codi, calgués pronunciar la pena d’afusellament; cert que les lleis en temps de guerra han de ser dures, però que les apliquin uns altres. Jo no.

I vet aquí que aquests dies s’ha escaigut el vintè aniversari de la revolució russa; més ben dit, de la contrarevolució. És formidable en efecte com la gent ha oblidat que el cop d’Estat de Lenin es dirigí, ni més ni menys que el de Franco, contra una república democràtica i contra el resultat d’unes eleccions amb el fi d’instaurar una dictadura; era doncs una contrarevolució però ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i ara ja hi ha moltes ànimes de càntir que atribueixen als bolxevics l’enderrocament del tsarisme quan en realitat el restabliren. La gent, ja se sap, no té memòria ¿qui es recorda de la república democràtica russa i d’aquelles eleccions que van donar una majoria immensa als partits liberals? Perpetrat el cop d’Estat, diu que algú digué a Lenin que calia convocar-ne unes altres per legitimar-lo però el genial camarada replicà: «No tinc vocació de suïcida».

Ja fa vint anys d’aquella presa del poder pels bolxevics que havia de convertir Rússia com per art de màgia en un paradís terrenal i per ara no se sent pas a dir que als grans ports com és ara l’Havre, Gènova, Londres o Rotterdam hi hagi cues d’obrers als consolats soviètics per immigrar-hi; on n’hi ha en canvi és als consolats americans. ¿Com és que els proletaris s’estimen més emigrar a l’infern capitalista que no pas al paradís socialista? ¡Com m’agradaria que en Borrell marxista m’aclarís aquest misteri a la claror de l’Anti-Dühring i de la crítica del programa de Gotha!

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. XUBESQUI m.
    Aparell de calefacció per a calfar una cambra. No tot és qüestió d’un xubesqui confortable, Oliver Obres, i, 198. Als hiverns, ¿no et posen la taula a vora del xubesqui?, Llor Jocs 136. — Fon.: ʃuβέski (Barc., Mall.). Diccionari Català-Valencià-Balear [↩]

A Mercè Figueres, 6 XI 1937 (113)

Publicat el per
Respon

113

Herrera de los Navarros, dissabte 6 novembre 1937

Estimada Mercè:

Demà farà quinze dies que vam deixar la Pobla d’Alvortó per venir-nos-en en aquestes serres a fortificar-les. És potser el paratge més bonic que he vist a Aragó; també un dels més tranquils ja que entre nosaltres i l’enemic hi ha una vall, per cert molt fresca i gemada, d’una amplària d’entre dos a sis o set quilòmetres. Durant aquests quinze dies he viscut successivament a Herrera de los Navarros (vull dir al poble mateix) i al santuari de la Verge d’Herrera; finalment en aquest orri des d’on t’escric, en despoblat i al peu d’un rierol on puc banyar-me cada dia.

La fronda dels xops i dels oms ja és de mil colors, verda, groga, vermellosa; els raigs de sol s’hi filtren i fan espurnejar l’aigua mentre hi nedo. Les merles i els pit-roigs no deixen de freqüentar un paratge tan deliciós i que tan bé ens ha anat per tractar de treure’ns els polls de la Pobla d’Alvortó. És curiós com en aquell pobre poble només van quedar amb vida els polls; es veu que l’enemic n’està infestat, potser a conseqüència d’anar tan malament de roba. Ara em banyo i faig banyar els soldats i els imposo vigoroses fregues amb sabó i esperit de vi; també faig bullir la roba de tots. ¡Els conqueridors de la Pobla d’Alvortó no han de ser uns pollosos!

La conca del rierol forma com una llargaruda vall amb prats molt frescos, on pasturen vaques i cabres. El país és més ramader que pagès i d’aquí aquests orris —«parideras»— que es troben de tant en tant i que ara ens van tan bé per instal·lar-hi els punts de comandament. El so de les esquelles fa una companyia tan bona després de tants morterassos; les cabres del país són molt boniques, muntanyenques, de pelatge sedós i llarg, les unes negre, les altres rogenc, gris o clapat, i totes amb unes airoses banyes. Cap a la banda de migdia tenim la mola del Cabeço, que s’enlaira fins prop de 1.400 metres d’altitud; és en el seu cim on torreja el santuari de la Verge d’Herrera, un conventicle on, com t’he dit, vam viure diversos dies. Des d’allí vèiem una extensió considerable d’Aragó.

A ponent, una boscúria raquítica: coscolls, estepes, boixos, mates de cepell que ara estan florides. A l’ombra d’aquesta vegetació baixa, viu el món sorprenent dels bolets. N’hi ha dels colors més virolats i de les formes més inesperades. Val a dir que els soldats només s’interessen pels comestibles, rovellons, gírgoles, cuàlberes, moixernons, túfures, ous de reig i què sé jo. Els de formes més fantàstiques i colors més brillants, com és ara blau turquí o vermell rabiós, no els atreuen perquè els consideren metzinosos.

Venint de la Pobla d’Alvortó i de les planúries de Belxit, on, no havent-hi vegetació, les estacions de l’any tenen totes el mateix aspecte i només es diferencien per la temperatura —glacial a l’hivern i de foc a l’estiu—, creu-me que emociona enfrontar-se de nou amb la natura vivent i canviant, trobar que la fronda s’ha esgrogueït, que els rius han revingut, que el safrà ha florit, que la tardor ho treballa tot per dins amb les seves subtils maquinacions. També els pobles són més alegres en aquesta ribera de la Huerva (encara que sigui un riu i dels grossos, els aragonesos diuen la Huerva com els rossellonesos la Tet). Les esglésies són mudèixars, de maons, amb alts i robustos campanars; el sol les ha torrades al llarg dels segles i els seus maons s’han anat tornant d’un roig molt fosc, quasi negrós. Les cases solen ser emblanquinades per dins com a Catalunya i fins i tot hi ha alguns arbres a la plaça, acàcies o plàtans, cosa que encara no havíem vist en cap altre poble d’aquesta banda d’Aragó. El d’Herrera, que ens queda a un quart, té un riu que el travessa. Als marges del riu creixen uns oms enormes que emmirallen les seves fulles, ara grogues, a l’aigua tranquil·la, ampla i soma. Com que ara és el temps de la collita del safrà, pertot es troben escampats els pètals d’aquesta flor tan bonica; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall i pertot se sent el seu perfum, que no és tan intens però recorda el de la rosa amb un punt picant com d’espècies. Ara tota la població s’ocupa en aquesta feina; vells i criatures, homes i dones, però més que res les noies, s’estan asseguts a les entrades o a les golfes de les cases arrabassant a les flors els seus pistils vermells i tirant els pètals violats. Els pistils després es torren i és el safrà.

Això pel que fa a la població civil; pel que fa a nosaltres, ens dediquem a cavar trinxeres i atipar-nos de rovellons. En collim de vint a trenta quilos cada dia i ens els mengem al caliu o rostits a les graelles o fregits, sols o amb arròs, amb carn, amb llonganissa, de totes maneres, davant l’estupefacció dels aragonesos: «Eso es comida de cabras» murmuren desaprovant-ho. Els únics bolets que ells mengen són aquells de tan insípids que es fan al peu dels àlbers i dels oms i que nosaltres anomenem «bolets de xop». Ja en altres ocasions he hagut de fer esment de la cuina aragonesa i no voldria insistir en el tema; ells són feliços amb el seu «mortajo» i les seves «migas» (sopa de molles de pa seques) i qui sap si això ha contribuït a separar-nos tant o més que la dualitat de llengües ¿com renunciar a les nostres paelles valencianes? Separació que ens ha perjudicat a tots, catalans i aragonesos, que tanta forrolla havíem fet al món mentre anàvem junts i sense els castellans.

La serralada on anirem a viure així que enllestirem les cabanes o «xaboles» que hi estem construint, és també molt bonica, de bona alçària (les cotes màximes passen dels 1.000 metres), amb unes barrancades frondoses on se sent escotxejar les perdius que s’han multiplicat prodigiosament durant aquest any i mig de guerra. Al nostre pas s’alcen vols de trencapinyons, que són uns ocells que tenen el bec encreuat d’una manera ben extravagant.

A gran alçària veiem passar els voltors, a parelles o bé en bandes de vegades molt nombroses, i a tanta o més que ells les cigonyes, que ja comencen a emigrar; de les nacions alades és de les primeres a fer-ho, com és la primera a tornar a darreries d’hivern.

Amb els paranys cacem conills i perdius i fins i tot, una vegada, una llebre grossa com un cabrit; uns soldats tortosins —n’hi ha molts a la meva companyia— van caçar l’altre dia una cosa millor: un rusc salvatge. Arribaven tots inflats a causa de les fiblades però no semblava que se’n sentissin; es veu que en passant d’una certa quantitat el mateix verí anestesia. L’havien descobert dins la balma que feia la soca d’un arbre; sense cap consideració a les seves legítimes propietàries, que el van defensar heroicament a cops de fibló com nosaltres Catalunya, es van apoderar de les bresques per dret de conquesta com uns imperialistes. Tenim, doncs, mel silvestre en gran quantitat —i d’excel·lent qualitat, ja que el país abunda en romaní.

La nostra tranquil·litat és completa; podem cavar trinxeres i alçar parapets sense cap obstacle perquè l’enemic se’n fum de si ens fortifiquem o no i encara que no se’n fumés no ho podria impedir ja que estem fora de l’abast de totes les armes de foc de la infanteria inclòs el canó del 70. En aquestes condicions comprendràs el to d’un bucòlic tan pujat que haurà de prendre la nostra vida tot el temps que passarem en aquestes posicions, on ens preparem per hivernar. Ens hi preparem construint amb calma les «xaboles» o cabanes on haurem de viure, si Déu vol, fins la vinent primavera. Cada esquadra (grup de quatre soldats i un caporal) construeix la seva i els he donat llibertat perquè la construeixin com vulguin, d’acord amb la seva fantasia o el seu caprici, només prometent un premi a la que em semblarà millor. Per ara la que m’agrada més és una «cabana de carboner» que s’estan fent uns soldats de la Garrotxa a la manera dels llenyataires del seu país; és una construcció tan simple com enginyosa a base de troncs de pi apuntats uns contra els altres a la manera d’un arc ogival i recoberts de fullatge, també de pi, imbricat com les teules d’una teulada de manera que escupi enfora tota l’aigua de pluja; degut a la forta inclinació dels dos vessants, també pot aguantar impàvidament les més fortes nevades. D’altres s’estimen més la cabana subterrània, excavada a força de pic i pala, que té l’avantatge de ser més calenta (i a cobert de bombes si ve el cas); d’altres se les fan de volta de pedra amb molta habilitat, a la manera de les que se solen veure cap a la meva banda de Catalunya. Tothom hi treballa activament i amb il·lusió; diria que els surt l’instint constructor de la raça, una de les qualitats que ens queden encara després del naufragi de tantes altres al llarg de la decadència; aquestes «xaboles» seran la nostra única llar durant qui sap quants mesos.

Des dels cims més alts veiem al lluny els del Montcaio cap a la banda per on el sol se’ns colga i els dels Pirineus cap a la de tramuntana. N’hi ha dos que a penes sobresurten de l’horitzó de tan lluny com són, a l’extrem nord-est d’aquesta llarga i blanca filera de muntanyes. El cor em diu que aquests dos ja són de Catalunya o alme­nys que a les seves faldes ja es parla català. ¡Fa tants mesos que no hi he estat! Per cert, un dels nostres «xics» de la ribera de l’Ebre escrivia a casa seva, quan encara érem al cim del cabeço de la Verge, que «vivíem a la muntanya més alta del món, de 33,333 metres d’alçària». L’exercici de la censura de guerra, que és una de les meves obligacions més ensopides, procura de tant en tant un bon moment. ¿Havia de censurar o no el passatge de referència? Dubte atroç. Vaig preferir deixar-ho passar; al capdavall, si la carta queia en mans de l’enemic, ¿en què podia perjudicar-nos?

Te n’he escrit, com pots veure, una de molt llarga mentre l’assistent em preparava un sopar esplèndid a base de llonganissa amb rovellons, pebrassos, llenegues i rogetes. Quan ho facis tu, posa en el sobre «Villar de los Navarros», que és on hi ha la comandància del batalló; és des d’allí que ens pugen la correspondència a totes les posicions.