37
Barcelona, 5 de gener de 1937
Estimat amic Màrius Torres:
T’agraeixo molt tot això que em desitges amb motiu de l’any nou. ¡Un Gran Caramany! ¿Com has endevinat que, en efecte, era precisament allò que més m’agradaria d’arribar a ser?
Te les emprens contra els professors de gramàtica catalana i em temo que amb tota la raó del món, almenys pel que respecta a alguns d’ells. Alguns dels meus col·legues de l’oficina d’ensenyament de català (encara m’hi deixo caure una estoneta cada dia tot esperant que em donin «destí» a l’Exèrcit de Catalunya) són realment adorables. No han llegit Bernat Metge ni Ausiàs March ni Ramon Llull; el seu clàssic és el senyor Jordana, a qui tenen per un mestre de l’estil. No arriben a concebre com és que Bernat Metge no escrivia amb l’ortografia oficial de l’Institut ni que Ramon Llull usés paraules que no es troben al diccionari de Pompeu Fabra. Si tu els diguessis: «Ramon Llull usava aquesta construcció» et replicarien: «El senyor Jordana l’evita sempre» i es pensarien haver-te deixat tapat. Són tan seràfics que, com altres amb un lliri, van sempre amb el fabra a la mà.
Em reafirmo en la meva atribució de les cireres i del gessamí a la Mercè i sàpigues que jo acostumo a apassionar-me per aquestes coses:
Car les bones cireres tenen un no-sé-què
d’ingenu i sorprenent com els nens; i en essència,
com tot el que és ungit de frescor i d’innocència,
per comprendre-les cal, jo no sé, cal haver
tastat de l’arbre antic l’amargosa ciència
de la Vida i del Bé i el Mal; i cal l’alè
de l’aura per commoure-les al capaltard serè.
Tal és de les cireres l’esplèndida existència.
¡I l’arbre que ens les dóna és un arbre tan bell!
Si de la seva fusta en fas corbades dogues
sap impregnar-se tota de generós vi vell
i quan el vent és fred i les fulles són grogues
brinda a la llar dels avis amb quieta unció
el tresor amagat de la seva escalfor.
I ara et diré el que penso i tot el que m’espleta
dels gessamins tan fins, cosins dels querubins.
Ells omplen de perfum els oblidats jardins
més que la rosa, tan seriosa i tan dreta.
Quan ve l’abril, tan bells són sempre els seus destins,
i torna al niu pairal l’errabunda oreneta,
són vora un mur antic, com vora un vell asceta,
un glop de neu per fora, un glop de mel per dins.
Jo estimo els gessamins d’ençà que els meus camins
tornen a ser bucòlics com els d’una noieta.
Us estimo perquè sou humils i divins,
no teniu res de pèrfids ni res de clandestins
i jo us lliuro el meu cor si el voleu, gessamins,
una mica beneit i una mica poeta.
En aquest moment arriba la Nuri del seu viatge. Sembla una tempestat. ¡Oh oh oh! Tot va d’aquí d’allà. El pis, que en quatre dies de no ser-hi ja semblava l’antre de l’home del sac (copes de brandy per aquí, botelles de rom per allà, papers en desordre, cendrers plens, llibres per terra), ja torna a estar regit per una mà de ferro. ¡Fins sap en quin lloc exacte cal desar els mitjons! Ara, quan vindrà l’Usall, ja no podrem posar els peus sobre la taula, ni renegar, ni explicar històries verdes; s’ha acabat la llibertat.
Liberté, liberté chérie!
M’ha dut de Madrid tres quadrets amb reproduccions, l’un de la Verge i el Nen amb sant Joan, l’altre de la Crucifixió, l’altre de Jesús caient sota el pes de la creu. Diu que en una edició mallorquina dels Evangelis, feta en el segle xviii, es pot llegir: «Jesús cau de morros per tercera vegada». Jo no l’he vista mai però m’ho han assegurat persones que em mereixen tot el crèdit. També m’ha portat cinc llibrets minúsculs, relligats qui en xagrí i qui en marroquí; l’un conté la Imitació de Crist o sigui el Kempis, els altres també són llibres de devoció. D’aquesta manera queda acrescuda en forma notable la quantitat de quadros i llibres religiosos que tenim a casa; això ve d’un escorcoll que ens van fer uns failangistes dies passats, poc abans d’anar-se’n la Nuri cap a la Villa y Corte. Els compañeros (ja que en efecte eren murcians) van arrufar el nas davant una reproducció d’una Verge amb el Nen, del Francia, que presideix el nostre estudi; tampoc no van merèixer la seva aprovació alguns volums de la nostra migrada biblioteca. A la Nuri se li acudí de dir-los que era molt més anarquista que no pas ells i que, com que n’era tant, «sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú». L’argument, per increïble que sembli, els va fer efecte; se’n van anar sense prendre’ns res i fins i tot excusant-se de la molèstia ocasionada.
Porta excel·lents notícies de Madrid i de València. La situació a la capital de la República ha millorat força; hi ha ordre, els rebels només hi ocupen algun edifici extrem. La població té pa, arròs, mantega i fruita en abundància. Al vespre, com que està prohibit d’encendre cap llum, els carrers es veuen plens de parelles d’enamorats. Durant els dies que elles hi han estat no hi ha hagut bombardeigs; només se sentien les peces de gran calibre dels republicans. Els soldats catalans tenen un humor magnífic; les van rebre a les trinxeres amb explosions, no de pólvora ni de trilita, sinó d’alegria:
—¡Tres mesos que no vèiem cap dona!
A cada trinxera les obligaven a quedar-se una estona per compartir amb ells els torrons i el xampany que els duien.
València li ha fet una enorme il·lusió. A cada edifici oficial, al costat de la bandera republicana, oneja la «senyera» de les quatre barres. Bé, si intentava explicar-te el devessall de coses que m’ha dit hauria d’omplir moltes pàgines i ja saps que sóc un home eixut i silenciós.
Sembla que un d’aquests dies l’Usall i jo firmarem la sol·licitud d’alta a Estat Català però si et digués que no ho faré, si és que ho faig, amb gaire entusiasme… Estic força d’acord amb els punts de vista que m’exposes a la teva carta; jo no tinc tampoc idees polítiques de cap mena, l’únic que em pot moure és l’interès de Catalunya. Tant me fa les dretes com les esquerres, els burgesos com els proletaris i fins i tot, políticament, els cristians com els marxistes. Em sento, a ben segur, molt més cristià que no pas marxista, però ja m’entens: simpatitzo amb tots aquells que desitgen sincerament el bé de la nostra terra i en conseqüència em sento més prop d’un marxista català que no pas d’un cristià anticatalà (i viceversa). Demano a Déu que no posi mai en el camí del meu deure haver de fer armes contra compatriotes, per més que s’hagin pogut passar a l’altra banda; si als meus ulls la lluita present no fos més que una guerra civil, desertaria. No em deturaria fins a París, on d’una o altra manera ja em guanyaria la vida. Et queixes que una malaltia importuna et tingui fora de combat; no et sàpiga gaire greu; tot és tan confús, hi ha tantes coses estranyes barrejades amb els nostres ideals, tantes banderes exòtiques al costat de l’única que té sentit als nostres ulls. L’únic que podem fer és seguir disciplinadament la bandera catalana allà on onegi, tot aclucant-los a tota la resta. El panorama de la nostra reraguarda és delirant i és vergonyós; els bascos, segons s’ha anat sabent, tot mantenint una resistència heroica i qui sap si desesperada contra un enemic molt superior, han sabut assegurar en tot moment l’ordre en el seu territori. L’Exèrcit basc té fins i tot capellans castrenses. Si els homes del Partit Nacionalista basc ho han aconseguit ¿és que no ho haurien pogut fer els de l’Esquerra Republicana de Catalunya? En els primers moments, tot Catalunya estava contra la militarada; com que la majoria de regiments no s’havien sublevat i el govern autònom tenia a les seves ordres directes els cossos d’ordre públic inclosa la guàrdia civil, hauria estat ben factible establir contacte amb els bascos a través d’Osca i Navarra; el desbordament anàrquic ho havia d’esguerrar tot. Ara els bascos han de recular pam a pam sense que els puguem ser de cap ajut; mentrestant hi ha diverses columnes catalanes defensant Madrid, que potser hauria estat millor abandonar als facciosos. No sóc pas jo que ho dic; és un dels nostres professors de l’Escola de Guerra —un dels més prestigiosos— que no és pas català sinó castellà però sap mirar-se les coses fredament, com a militar: el front de Madrid, ens deia, fa una bossa en territori facciós relligada a la resta del republicà per un estretíssim cordó umbilical, sempre amenaçat d’estrangulació; mantenir oberta aquesta comunicació costa rius de sang; cobrir els moltíssims quilòmetres del contorn de la bossa immobilitza milers de combatents. I tot aquest esforç ¿per què? Per carregar la República amb el deure, esclafador en aquests moments, de mantenir un milió de boques militarment i econòmicament inútils, essent així que la indústria que permet sostenir la guerra és a Catalunya i al País Basc. Diuen, afegia el nostre professor, que això es fa perquè si caigués Madrid en mans dels facciosos les potències estrangeres deixarien de reconèixer el govern de la República i establirien relacions amb la Junta de Burgos; però jo els asseguro, afirmava, que si mai, Déu no ho vulgui, caigués Barcelona, la guerra quedaria virtualment acabada a favor de Franco per més que no hagués caigut Madrid. La seguretat de Barcelona, veritable centre neuràlgic de la resistència republicana, requeria d’una banda l’enllaç amb els bascos, d’una altra la presa de Mallorca; és des de Mallorca, no pas des de Madrid, que l’enemic, bombardejant Barcelona, podria inutilitzar el seu port i la seva indústria.
Tot això ens deia el nostre professor i em torna ara a la memòria en ocasió del viatge de la Nuri a Madrid per dur torrons i xampany a aquests combatents catalans que hauria estat molt millor enviar a socórrer els bascos o a ocupar Mallorca; què hi farem.
Nosaltres —jo i els meus companys de l’Escola de Guerra— ens trobem ara com ara en una situació ben estranya: ja som alferes de l’Exèrcit de Catalunya, els nostres nomenaments han sortit al Diari Oficial, però van passant els dies i encara no sabem qui són els soldats que hem de manar ni els superiors a qui hem d’obeir. Se’ns diu, no pas oficialment sinó com un rumor que corre «sotto voce», que el govern de la Generalitat vol cridar una lleva (ja seria hora) i amb ella i amb nosaltres formar uns regiments de cap i de nou, animats ja des de la seva creació per l’esperit de disciplina militar i d’obediència al govern català legalment constituït. Això seria, en efecte, força millor que no pas enviar-nos, dispersats, a les «columnes» de voluntaris que cada una enarbora com a bandera la d’un partit diferent —tots renyits a mort— i on sembla que la disciplina militar serà molt difícil d’establir; però és una altra pèrdua de temps quan tant n’hem perdut ja —i quan tan fàcil hauria estat fer-ho des de bon principi a base dels regiments no sublevats que tan estúpidament el govern va dissoldre. Fa esgarrifar com hem anat passant setmanes i mesos en bestieses mentre l’enemic es feia fort i avançava.
Tornant a la teva carta ¡no s’hi val que se te’m rifis a propòsit dels ulls de l’Anna Badia! Hi ha coses que només es poden discutir en vers i és el que faig:
En els ulls d’una dona s’han trobat molt sovint
veritats més profundes que les de Zarathustra.
Convencen més que els ardus discursos de Lenín
i fins que les Estances del nostre Riba il·lustre.
Amadís, Llancelot, Tirant i Curial
per l’esguard d’una dona errant de nit i dia
van ser l’espill de l’orde de la Cavalleria.
Perquè el braç és robust quan el cor és lleial.
Van merèixer el dictat de forts, justos i estrenus.
Collien els llorers dels hòrrids camps de Mart
per guarnir-ne els altars de l’almíssima Venus.
¡I tot per un esguard i res més que un esguard!
Perquè tant si la bossa sona com si no sona
¿què hi ha com naufragar en els ulls d’una dona?
Barcelona, 27 de desembre de 1936
