A Mercè Figueres, 28 II 1937 (47)

47

Madrid, diumenge 28 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

Per fi ha arribat la teva carta tan esperada; ha arribat el dia que solien arribar-me a Barcelona, el diumenge. T’escric, com aleshores, el diumenge al capaltard, però no sobre aquella taula antiga de noguera que em feia constantment present el meu oncle; en canvi tinc davant meu una paret tota plena de cromos de calendari amb artistes del cine «en paños menores». És que em cal compartir el dormitori, que és gran i amb quatre llits, amb tres dels meus companys de l’Escola de Guerra, partidaris de les «vistes» alegres.

Hi ha a la teva carta tota una part que em sembla un malentès de cap a peus. Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l’enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M’haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes, que em poden semblar tan demencials com a tu però que en aquest moment no són més que detalls secundaris en comparació del perill que amenaça la nostra terra. Un soldat com jo no n’ha de fer res de totes aquestes coses que tu dius; ha de defensar el seu país i prou. A Crist el van crucificar entre dos lladres i suposo que no en renegaràs pas a desgrat de veure’l en tan males companyies; ¿qui està crucificant Catalunya entre l’anarquisme i el feixisme? Prou saps com he fet tots els possibles per servir sota la bandera catalana; m’han enviat en una unitat que n’arbora una altra però el qui m’hi ha enviat és el govern de Catalunya, govern legítim, sortit d’unes eleccions. Jo no hauria votat mai aquest govern; però, ja que és el que heu volgut la majoria dels meus conciutadans —t’hi poso també a tu ja que les dones també votàveu i tu eres d’Acció Catalana ¿és que ja no te’n recordes? que formava part del Front Popular—, bé l’haig d’obeir; jo, per cert, no vaig votar per més que ja en tenia l’edat. No pas obeint la consigna anarquista («Obreros ¡no votar!») sinó perquè no m’havien inclòs al cens; potser et sorprendrà de saber que si hagués pogut fer-ho hauria conjuminat una llista amb noms de totes dues candidatures. Potser et sorprendrà més encara que entre els noms així triats hi hauria hagut probablement el de Cambó en comptes del de Companys (se’m feia costa amunt de perdonar-li l’atzagaiada del 6 d’octubre, que costà la vida a l’Alba); però ¿per què remenar aquestes històries? ¿Què en traiem de barallar-nos?

Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. Mentre serviré en aquesta unitat (on em trobo ben a contracor) la serviré lleialment, sense que això sigui obstacle perquè de sota mà faci tots els possibles per canviar de «destí»; quan miro la seva bandera vermella i negra (igual per cert que la de la Falange) vull veure amb els ulls de l’esperit les quatre barres.

Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva «columna». N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable. Aquests fabricants de fideus que tant gemeguen, també haurien pogut organitzar la seva —i hauria fet bonic una «columna» de fabricants de fideus— ja que tothom feia el que li donava la gana en els primers moments; però des de l’endemà mateix del 19 de juliol no han fet més que gemegar i inhibir-se, tot mirant cremar les esglésies i estossinar els capellans sense impedir-ho. Humanament parlant m’estimo més aquests esqueixats de la «columna» Durruti que almenys defensen amb les armes a la mà allò que ells creuen just. Més comprensiu que tu és el meu pare, que els anarquistes li han pres tot i quan li vaig dir que anava destinat a la «columna Durruti» em preguntà si no em queia la cara de vergonya. «¿D’anar amb els anarquistes?» «No; de defensar Madrid.» «Defensant Madrid defensem Catalunya, que els facciosos volen esborrar del mapa.» «Si cregués que els anarquistes defensen Catalunya, no hi aniries pas tu sol: jo t’hi acompanyaria.»

Però no ens entendríem; més val que parlem de flors i de violes. Em demanes, per cert, què penso de les «conveniències socials» ¿és que hi ha algú que encara se les prengui de debò en uns temps com els que corren? Cada mena de gent té les seves i cal saber-les respectar ja que no és pas qüestió de fer-se malveure per tan poca cosa. Ahir en aquesta torre on vivim a dispesa van fer venir una «cantaora» i un «tocaor» perquè ens donessin una audició de «cante», que havia d’anar seguida de ball general. Un company, que és un malcarat, no estava per murgues; s’havia assegut en un racó disposat a no prendre part en el «jolgorio» però un d’aquests tipus tan «animats» que no solen mancar mai en tals circumstàncies el va anar a treure de les seves profundes cavil.lacions: el volia fer ballar amb una noia que no tenia parella.

—¡Que no me da la gana de bailar, hombre! rondinava el camarada; i com que l’altre insistia, a l’últim es treu la pistola i li diu: O me dejas en paz ¡o te levanto la tapa de los sesos!

D’això jo en dic faltar a les conveniències socials. Passi encara el detall de la pistola però ¡mira que deixar desairada una noia! Hagués fet com jo, que quan vaig olorar que organitzaven el «jolgorio» vaig pretextar uns vagues motius per desaparèixer discretament de la torre i no tornar-hi fins que la cosa ja s’havia acabat:

—¡Cómo siento no haberme hallado en la fiesta! i tothom tan convençut i content. El meu truc serveix igual per una sessió de «cante hondo» que per uns funerals, que dit sigui de passada és allò que més s’hi assembla. Per cert m’han explicat els companys que en un moment de la discussió el malcarat havia dit a l’altre: «Tú lo que tienes es mucha idiosincrasia». «Y eso ¿qué és?» «Un idiota sin gracia.»

¿Saps, d’altra banda, que una de les coses que sorprèn tot català que arriba a Madrid i es passeja pels carrers és trobar de tant en tant un cartell en català a les parets de les cases? Són els cartells de la FAI. ¿No els podrien enganxar a Barcelona en comptes de tots aquells dels «liberatorios de prostitución» o de «barberos, romped las cadenas»? Potser la FAI té esperit de contradicció; en tot cas, dubto que el fet contribueixi gaire al prestigi de Catalunya als ulls dels madrilenys ja que aquests cartells, fora de ser en català, són aproximadament igual de bèsties que els que enganxen en castellà a Barcelona.

Mentrestant s’atansa pels seus passos comptats l’equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits, que se’n veuen molts pels jardins d’aquest barri de la Prosperidad, ja m’ho estan anunciant. No hauries hagut de passar cap ànsia veient que no rebies carta meva; els primers dies de la meva arribada a Madrid una carta en trigava nou de Madrid a Catalunya i altres tants de Catalunya a Madrid.

 

A Màrius Torres, 26 XII 1936 (32)

32

Barcelona, 26 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

Un dia d’aquests t’escriuré un poema perquè en tinc ganes; un poema d’aranyes, en desgreuge de l’odi que els tens. Els teus s’han fet indispensables en aquesta casa; la Nuri me’ls llegeix en veu alta quan no hi ha l’Usall, que és un enemic declarat de la poesia.

He decidit sotmetre al vostre arbitratge (teu i de la Mercè) un cas de consciència. Un amic nostre, l’Eduard Ferrer, és qui a començos de setembre em convencé perquè entrés a l’Escola de Guerra, acabada de fundar aleshores; aquest noi, amb qui en altre temps érem rivals —ens disputàvem la que ara és la meva dona—, ha conviscut sempre amb els elements del nacionalisme extrem mentre jo convivia amb els del comunisme català. En venir el daltabaix, jo, l’antic marxista, m’he sentit nacionalista; era fatal. La revolució, vista de la vora, no em podia fer més que fàstic. Un cop dins l’Escola de Guerra vaig sentir la necessitat d’establir contacte amb els elements nacionalistes, sortosament molt nombrosos, i vaig pensar que ningú com l’Eduard Ferrer per orientar-me. I vet aquí que em digué:

—Tu no coneixes com jo aquests ambients. T’has avesat als comunistes i t’imagines que a tot arreu hi ha aquell esperit de disciplina i de combat. Has de saber que els nacionalistes, en general, són molt bons per anar creant partits i partidets que es barallen ells amb ells, com també per fer excursions. Ara mateix n’hi ha uns que se’n van a fer la guerra… als Pirineus (es referia, amb evident injustícia, a les Milícies Pirinenques). I és que, t’ho asseguro, no hi ha res a fer amb ells. El millor seria que ens féssim tots del Partit Socialista Unificat de Catalunya. És un partit jove, que acaba de néixer; fill de la guerra. Ple d’energia i d’ardor combatiu. L’únic que pot plantar cara a l’anarquia. És allà on podríem fer feina.

Aquest discurs em caigué com una galleda d’aigua freda. Al cap d’uns quants dies em donà un imprès: era una sol·licitud d’alta al Partit Socialista Unificat perquè l’omplís. Encara es deu arrossegar en alguna butxaca del meu uniforme; cada vegada que prenc la ploma per fer-ho els meus ulls topen amb unes paraules: «Internacional Comunista» i em sento profundament trist i descoratjat. Vaig deixar tot això ja fa anys ¿és que haig de desfer el camí, tornar enrera? Impossible.

Passen entretant els dies i ve que a la meva dona, que ja no fa d’infermera, se li fica al cap la idea que ha de fer una cosa o altra per ajudar a la guerra i entra de secretària de la presidenta de la secció femenina d’Estat Català. Cada vespre arriba a casa plena d’entusiasme: em fa unes descripcions magnífiques de l’ambient que s’hi respira. Em duu el Diari de Barcelona (que ara, catalanitzat d’ençà del cataclisme, és l’òrgan precisament d’Estat Català), em fa assistir a un míting, sento un orador que diu: «Som revolucionaris però per damunt de tot posem la causa de la pàtria. Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país! Volem, sí, una revolució; però una revolució a la catalana. ¡Catalunya per damunt de tot!»

La boca se’m fa aigua sentint aquestes afirmacions. Miro tristament la sol·licitud d’ingrés al Partit Socialista Unificat, ja tota rebregada de tant dur-la a la butxaca. Em sembla buida, freda, absurda com la proposta d’un matrimoni de conveniència. La Nuri mentrestant no para de treballar-me amb aquella astúcia pròpia del seu sexe; un vespre em demana que la vagi a buscar al despatx. Un cop hi sóc em diu: «L’Anna Badia (la presidenta) té moltes ganes de conèixer’t».

¡Oh, Màrius, imagina’t uns grans ulls negres, una veu vellutada de contralto, una dona alta i admirablement formada; i és la germana de dos herois nacionalistes, caiguts sota les bales dels pistolers de la FAI! I parla lleidatà, Màrius; ¡parla lleidatà! En el brevíssim diàleg que hem tingut hem posat tanta alegria, tanta simpatia, tanta efusió i tan poca política… M’ha dit: «¿Per què no firma ara mateix la seva alta a Estat Català?» Perplex, em trec una moneda: «Si cau de cara» dic, «firmo». La moneda cau de creu; no em faré d’Estat Català.

—Bé, diràs tu, ¿és que et governes políticament pels ulls de les dones i per l’atzar?

I jo potser et replicaria que és el món qui s’hi governa des de sempre; en tot cas la política «no m’entra»; em rebenten totes les ideologies.

 

 

A Mercè Figueres, 20 IX 1936 (12)

12

Barcelona, 20 de setembre de 1936

Estimada amiga:

Avui baixava pel carrer Major de Gràcia amb el cap ple d’idees negres; sentia fàstic de tot. El meu desig més gran hauria estat tornar-me’n a Puig d’Olena, des d’on no veieu tot això. Un lúgubre espectacle se’m brindava al mig d’aquell carrer: hi havien muntat un patíbul amb el seu «garrot» com a punt de funcionar. En una soga estesa de casa a casa, sobre el carrer, es veien suspesos altres «garrots» desmuntats. En una gran pissarra deien unes lletres de guix: «He aquí los instrumentos de que se servían nuestros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros».

¿Quan s’acabarà aquest carnaval macabre? Aquesta gent són tan enemics de la pena de mort que per abolir-la serien capaços d’exterminar mitja humanitat. ¿Quantes vegades, abans del cataclisme, s’havia aplicat la pena de mort de memòria nostra? Era una cosa tan excepcional que cada cop se’n parlava anys i anys; el cas del Ricardito, l’homosexual que va tallar el seu amant a trossos per ficar-lo en una maleta i facturar-lo, tingué tot Barcelona sense alè durant mesos i mesos i és l’única pena de mort que de memòria meva s’hagués executat a la nostra ciutat en temps de pau. Ara no passa dia que no sapiguem d’algun conegut assassinat pels anarquistes.

Almenys ara funciona una Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya; ja era hora. M’hi vaig apuntar ¿és que caldria dir-ho? tot seguit; els vespres arribo a casa cansat de topografia, hipologia, fortificació, tàctica i altres coses que em toca estudiar; l’Escola és a Sarrià, al col·legi dels Escolapis. A casa, per distreure’m, he traduït això de Verlaine:

Sigueu lloat, Senyor, que m’heu fet cristià
en aquest temps feroç i que l’odi gangrena
però deu-me la força i l’audàcia serena
de ser-vos sempre humil i fidel com un ca.

De ser-vos com l’anyell que bonament se’n va
amb sa mare i no dóna pena al pastor que el mena
sentint que ha de cedir la llana sense pena
i la vida, si l’amo se’n digna aprofitar.

El peix, que és l’anagrama del Fill; també la bona
i obscura somereta que en triomf Ell muntà
i dins la meva carn aquells porcs que esbalçà.

Car l’animal, millor que l’home i que la dona,
en un temps de revolta i de duplicitat
sap fer el seu deure humil ple de simplicitat.

Tornaré a Puig d’Olena, si Déu vol, el primer diumenge d’octubre. Cada migdia, sortint de l’Escola de Guerra, m’arribo una estona a l’oficina però hi trobo a faltar la vostra germana. Vam estar molt contents la Nuri i jo de conèixer la senyoreta Planes; us agraïm molt que ens hi presentéssiu. Ens presenten tantes calamitats al llarg de la vida; cal marcar amb pedra blanca el dia excepcional que coneixem una persona com ella. L’altre dia, per no anar més lluny, em van presentar un advocat alt i gros com un sant pau (per cert ja he aprovat, per fi, el Dret processal, única assignatura que em faltava per acabar la llicenciatura; ja me n’havien suspès dues vegades però, per fi, a la tercera m’he cobert de glòria). Era un advocat pocs anys més gran que jo i el vaig intentar convèncer de la necessitat que el jovent universitari entri en massa a l’Escola de Guerra de la Generalitat. Em respongué que ell ja feia «una tasca activíssima i molt exposada» sense sortir de Barcelona: es dedicava a la caça d’espies feixistes per lliurar-los als tribunals populars. Quantes vocacions de botxí s’amagaven sota una aparença honorable…

Dies enrera la Nuri i jo vam trobar en Coll pel carrer; en Coll és aquell ex-paleta, comunista, que vau tenir de malalt a Puig d’Olena, un xicot excel·lent i gran amic nostre dels temps del Partit Comunista Català. Amb ell i amb l’Estartús, la Nuri i jo havíem venut sovint pels carrers un setmanari que fèiem, que es deia L’hora; vendre’l pels carrers ens divertia més encara que no pas escriure’l. El nostre partit havia de conèixer després moltes evolucions, escissions, reagrupacions, cismes, heretgies i anatemes dels uns contra els altres. Els uns, com l’Estartús, havien d’anar a parar al Partit Socialista Unificat; d’altres, com en Coll, al POUM, que vol dir Partit Obrer d’Unificació Marxista; d’altres, en fi, considerant que ja ens havia passat l’edat de fer el ximple, ens en havíem d’apartar però tot conservant una bona amistat amb els vells camarades amb qui ens lliguen tants records d’adolescència.

«En Coll paleta», que és com li diem, ens deturà doncs enmig del carrer amb les afectuoses expansions que li són habituals; l’acompanyaven alguns individus del seu partit i li vam preguntar com havia gosat entrar amb un grup armat a Puig d’Olena. Ens ho desmentí: diu que les armes les havien deixades a l’entrada. Li vaig explicar que havia ingressat a l’Escola de Guerra «perquè tot el que no sigui anar amb serietat i decència al front em sembla un carnaval imperdonable»; la Nuri, per reblar el clau, li preguntà per què el POUM no feia res per evitar «els covards assassinats de la reraguarda». El pobre Coll semblava tot avergonyit i no sabia gaire què respondre; finalment ens va fer pujar en el seu automòbil —requisat naturalment— per acompanyar-nos on anàvem.

Digueu a l’Esperança que la nostra filla l’admira encara més d’ençà que sap que «va tota vestida de blanc». Es recorda sempre d’aquell dia que hi va dinar a la vostra torre d’Horta, ella a un cap de taula i l’Esperança a l’altre cap; sovint, a l’hora d’explicar rondalles —que és quan es fica al llit—, em demana que li expliqui «una Esperança». És l’hora de les grans confidències. També dels exàmens de consciència, ai las: d’ençà que sap que l’Esperança «va tota vestida de blanc» i se n’ha anat «molt lluny, a curar nens malalts», vol saber sempre «si l’Esperança estarà contenta perquè s’ha acabat les sopes» o bé «què dirà l’Esperança quan sabrà que s’ha fet pipí a les calces»