A Màrius Torres, 29 IV 1937 (63)

63

Barcelona, dijous 29 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Em sento de vegades foraster a Barcelona i tanmateix en sóc fill; tu te’n deus sentir potser a Lleida. Jo hi vivia quan Morera i Galícia va morir; devia ser cap a l’any 1927 i en tenia catorze o quinze. En aquells temps Morera i Galícia «era Lleida»: ens sabíem de memòria els seus sonets de les birbadores i de les cireres garrofals. Hi vaig viure un parell d’anys, que recordo amb afecte i enyorança. La ciutat hauria de créixer perquè els seus habitants deixessin de ser provincians; li correspondria de ser pel cap baix deu vegades més gran. És el cor d’una regió natural molt extensa: tota la Catalunya ponentina, inclosa la part atribuïda a Aragó. A causa de la seva situació hauria de jugar un paper de primer ordre en la restauració de la nostra pàtria; hauria de tenir més present que n’és «el cap i casal per terra ferma»

Allò que encara no se m’havia acudit mai de pensar és que fossis «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Spinoza era alguna cosa així com rellotger, com Pitarra, i Villon lladre de camí ral; sant Pau havia fet molts oficis i Jesús de fuster. Pel que fa a la Magdalena, més val que no ho remenem. Tot plegat sembla denotar que els oficis que puguem perpetrar al llarg de la vida no ens retraten gaire; jo no em sento gens ni mica periodista ni professor de gramàtica ni secretari d’un governador ni tinent d’infanteria ni notari ni res del que he estat ni pugui ser en el transcurs dels meus 98 anys. No he dubtat mai, doncs, que per damunt de tot fossis home i no pas metge; però jo, abans que per metge, et tinc per poeta: un poeta que fa de metge i no pas un metge que escriu versos. Vull dir que em fa l’efecte que no hauria estat de cap manera impossible que en comptes de metge haguessis estat, per exemple, perruquer de senyores o «pèrit panificador» (com deia un forner de les nostres coneixences) però que sempre i en tots els casos hauries estat poeta ¿és que Bernat de Ventadorn no era precisament forner? Si no ho era ell, ho era en tot cas el seu pare.

D’acord, doncs, amb tu que allò que en veritat importa és ser home; si jo digués que ets «un home que escriu versos» diria una obvietat ja que, fora de les dones, només els homes n’escriuen, però almenys no diria una salvatjada. La poesia és precisament, al meu modest entendre, un mitjà que tenen els homes de caràcter per expressar-se; el que interessa en tot poema és l’home que hi ha dins. Per això estic totalment d’acord amb tu que sentir-se «per damunt de tot poeta» seria detestable.

Hi ha en els teus versos com una mena de «confiança» que els impregna i que «fa molta companyia». En Paraules de la Nit és una confiança còsmica, gairebé diria interplanetària; el tema de la Nit s’hi presta. En altres versos teus es tracta d’una confiança metafísica; una confiança en tot, no sols en el cosmos material que ens envolta: aleshores és esperança, virtut teologal. N’hi ha que tenen una musicalitat molt greu, com la dels registres baixos d’un orgue; d’altres, en canvi, hi fan de contrapunt amb la seva alada lleugeresa.

En aquest concert confús que és l’univers tots tenim dret a dir la nostra paraula, per humil que sigui; la meva, potser més que de confiança o esperança, voldria ser de fe; potser voldria creure més que no pas esperar. Creure o esperar deu ser en el fons el mateix sota distintes formes; creguem i esperem que hi ha Algú darrera tant de misteri.

 

A Mercè i Màrius (59, 60, 61)

59

Xàtiva, diumenge 11 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fins demà no ens en anem. No pas a Pina d’Ebre, sinó —misteri inescrutable— a Barcelona; però abans hem de passar per Casp, misteri més inescrutable encara. Confio que d’avui en vuit podré pujar al sanatori; digues-ho a en Màrius.

 

60

Barcelona, dimecres 21 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fa una setmana que sóc a Barcelona i t’escric des del nostre pis de sempre. Durant la meva absència de prop de tres mesos la Nuri ho ha transformat tant (amb els sous i dietes de tinent d’infanteria en campanya que li enviava) que gairebé ni el coneixia. No intentaré descriure’t la meva felicitat de retrobar-me amb ella i la nena entre aquestes parets clares tan plenes de records per a mi. Mentre t’escric, torno a tenir davant dels ulls les muntanyes de contorns suaus que encerclen Barcelona; pel finestral obert entren les remors del carrer, les notes d’un manubri, la trompeta de l’escombriaire, els crits d’unes criatures que juguen. La nostra en aquest moment és a col.legi, on sé que d’ençà que ha fet quatre anys es dóna molta importància amb les de tres; el seu fidelíssim Puccinolla fa entretant una becaina a la galeria.

Tenim la impressió que ens estarem força dies a Barcelona; hi ha esperances que ens traslladin, per fi, a un regiment regular d’aquests que ara es diu que s’organitzaran amb els soldats de les lleves. Bé és veritat que això ja s’havia dit en ocasions anteriors i ni tan sols es van cridar les lleves; potser ara anirà de debò. En tot cas, així que pugui pujaré al sanatori i en parlaré altra vegada amb el doctor Ribes Soberano.

Tinc tres cartes teves per respondre; la primera ja m’esperava a Barcelona, hi havia arribat abans. No sabria respondre sinó amén a tot el que em dius i d’altra banda, fins i tot si no hi estigués d’acord, ¿per què discutiria? Som a la primavera, pels arbres se sent un gran xerroteig d’ocells de tota mena i de tot color; ¿qui discuteix amb els ocells? Un hi està d’acord instintivament sense acabarlos d’entendre; i és tan agradós de sentir-los xerrotejar.

 

61

Barcelona, dijous 22 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Barcelona és delicadament perversa aquests vespres sota el doble embruix de la lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aquestes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; la desaparició dels barrets femenins ha fet sorgir tot de cabelleres inèdites, rosses, negres, castanyes, roges, platinades, de tots els matisos; també els ulls són de tots colors, blaus, verds, grisos, negres, fins n’hi ha com de topazi o d’ametista. Les noies han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els moralistes, «fins els fonaments de la societat», un aire de llibertat que trobo que els escau. Barcelona fa pensar ara en l’Alexandria del temps de Plotí, que també devia ser una olla immensa. La primavera i la guerra en una gran ciutat mediterrània originen tot d’altes tensions; per la Rambla es respira un aire sobrecarregat de perfums de flors i de versos de Baudelaire (que els barcelonins no han llegit mai); hi ha en tot plegat una poesia exquisida i decadent i penso que el cristianisme va néixer en un ambient així, a Alexandria, a Antioquia, a Roma.

He anat ¿és que caldria dir-ho? amb la nena al nostre estimadíssim parc de la Ciutadella; mentre ella jugava jo seia en un banc a la plaça d’armes tot contemplant el Desconsol. ¿T’has fixat que la desconsolada beutat, amagant la cara entre els braços, dóna l’esquena al Parlament? ¡Pobra democràcia! El sòcol que sostenia l’estàtua eqüestre del general Prim continua sense res a sobre; qui sap si el cavaller de bronze errabundeja, de nits i al galop, per les avingudes d’àlbers i de til.lers. Jo, almenys, si fos d’ell, ho faria.

 

A Màrius Torres, 5 IV 1937 (58)

58

Xàtiva, dilluns 5 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

El dia que València es descobrirà a si mateixa —i el cataclisme ho està precipitant— tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya Vella qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure’s en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar- nos ¿saps que a Vallclara anomenen «vent de Morella» el garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d’ara valencià; tant de bo el «vent de Morella » arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d’una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles «valencià però malament». A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l’havien empès fins a Tortosa i Lleida: «allà sí que parlen com nosaltres» afirma. «¿És que no ens entén?» «Els entenc divinament, però pronuncien d’una manera tan estranya…»

Els xativesos, i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s’ha d’anomenar «valenciana» i no pas «catalana». Si, mentre el Principat es resclosia en la seva grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara «et sic per coeteris», el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d’un Principat somort hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d’escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d’orgull perquè la cosa faria el nom.

Quin contrasentit, per cert, que en aquesta guerra tinguem Portugal contra nosaltres quan el que li pertocava era d’erigir-se en protector dels autonomistes gallecs; contrasentit comparable al dels requetès de Navarra, que haurien hagut d’anar agermanats amb els nacionalistes bascos.

I ja que de pronúncia es tracta, deixa’m dir-te una vegada més que un poeta pot usar un llenguatge ben personal sense cap necessitat d’atemptar contra la prosòdia. No protestaré mai perquè usis mots privatius de l’horta de Lleida si tal és «ton bon plaisir» i en això fins t’imitaré alguna vegada, si m’ho permets i quan vingui a tomb. Però la prosòdia ha de ser una per a tot l’idioma i no tenim de moment altre patró que el de Barcelona, la ciutat més gran. No m’invoquis en aquesta qüestió una «llibertat » que s’assemblaria massa a l’anarquia; la prosòdia, com l’amor, no pot ser «lliure»; l’una i l’altre tenen les seves regles sense les quals ja no serien ni amor ni prosòdia.

Don Juan s’hauria fet un tip de riure
si li haguessin parlat de l’amor lliure.

Don Juan sabia en darrer terme que n’hi passarien la factura; la seva única grandesa rau precisament en el fet que estigués disposat a pagar-la. Sense el convidat de pedra i la damnació final ¿què en quedaria? Una història d’una vulgaritat tan aflictiva com la del senyor Ramon:

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon
enganya tot lo món.

La idea de salvar-lo «in articulo mortis» només se li podia acudir a un cretí; bé és veritat que abans que Zorrilla ja l’havia tinguda no pas menys que Goethe aplicant- la a Faust, quin altre. La primera part, que Goethe escriví de jove, és divina; la segona, oracle profús d’una sibil.la que ja repapiejava, n’hi ha per rebotre-la contra la paret. Mil vegades el final tradicional, que fa posar els pèls de punta amb Mefistòtil esclafant el cap de Faust abans d’endur-se’n l’ànima a les fondàries de l’infern. Semblants personatges només arriben a ser suportables a condició que el diable se’ls emporti; el Don Juan de Lorenzo da Ponte i Mozart és un prodigi que un no es cansaria mai de sentir perquè és un doll inexhaurible de grimègia esvalotada que es transforma en la més esgarrifosa de les simfonies a partir de l’aparició del convidat de pedra amb la factura.

Tots tendim a aquella «douce langue natale de l’âme» de què parla Baudelaire; llenguatge misteriós i inassolible en aquesta vida, que només retrobarem «post hoc exilium ». Les nostres pobres paraules no en són més que un balbuceig. Moltes altres qüestions em planteges a la teva carta però no t’escric més per avui; ja ho faré des de Pina d’Ebre. Només et respondré a això que em demanes sobre «la famosa dialèctica marxista». Vaig ser-ne, com em recordes, una temporada i per tant sembla que tens raó que em pertocaria de saber-ne alguna cosa. Apunta doncs que la dialèctica, tal com ens explicava en els nostres bons temps «en Borrell marxista», Marx l’heretà de Hegel ben bé com aquell personatge de Stendhal que heretà d’un oncle un xisto que després explicava sempre. La dialèctica de Hegel és allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi: tot comença per una tesi, que engendra la seva antítesi, i després tesi i antítesi es fonen en una síntesi, però aquesta engendra al seu torn una altra tesi i així el truc es repeteix tantes vegades com convingui. Per estrany que et sembli i per bèstia que ho trobis és tal com ho conto; si bé, perquè el galimatias funcioni, cal aplicar-hi aquella recomanació de certes potingues: «agítese antes de usarlo ». Una tesi, una antítesi i una síntesi ben remenades donen molt de joc i fan molt d’efecte. ¿Que no hi ha qui ho entengui? És molt possible però ¿quina importància té? Jo m’hi trencava el cap aleshores que seguia els cursos d’en Borrell marxista i potser no ho hauria arribat a entendre mai si no m’hagués aclarit les potències una certa anècdota que corria aleshores «sotto voce» entre els elements més tarambanes de les joventuts del partit (els mateixos que ens fotíem d’en Borrell marxista i assistíem a sessions espiritistes d’amagat dels dirigents). Diu que havien anat a Moscou uns periodistes anglesos i Stalin els tractà a cos de rei: els millors hotels, els taxis més flamants, les camarades més vistoses per fer-los de guies i com a comiat un banquet esplèndid al Kremlin. Tornats a Londres, van escriure quatre pestes de la Unió Soviètica en els diaris respectius. Els «comissaris del poble» ho comentaven consternats, però Stalin els digué: «Res no ens honora tant com els atacs de la premsa burgesa; és quan aquesta ens elogiés que hauríem de començar a sentir- nos preocupats». L’any següent hi van uns periodistes francesos, que posen en els millors hotels, visiten les millors fàbriques guiats per les millors camarades i després del banquet de comiat al Kremlin, un cop a París, escriuen en els seus diaris tot d’elogis entusiastes. Els «comissaris del poble» van a veure Stalin amb cara de preocupats: «La premsa burgesa ens elogia» murmuren amb consternació. «Quan fins i tot la premsa burgesa es veu obligada a reconèixer els nostres èxits» els replica Stalin, «és que aquests són esclatants.» Vet aquí un bon exemple de «dialèctica marxista».