63
Barcelona, dijous 29 d’abril de 1937
Estimat Màrius:
Em sento de vegades foraster a Barcelona i tanmateix en sóc fill; tu te’n deus sentir potser a Lleida. Jo hi vivia quan Morera i Galícia va morir; devia ser cap a l’any 1927 i en tenia catorze o quinze. En aquells temps Morera i Galícia «era Lleida»: ens sabíem de memòria els seus sonets de les birbadores i de les cireres garrofals. Hi vaig viure un parell d’anys, que recordo amb afecte i enyorança. La ciutat hauria de créixer perquè els seus habitants deixessin de ser provincians; li correspondria de ser pel cap baix deu vegades més gran. És el cor d’una regió natural molt extensa: tota la Catalunya ponentina, inclosa la part atribuïda a Aragó. A causa de la seva situació hauria de jugar un paper de primer ordre en la restauració de la nostra pàtria; hauria de tenir més present que n’és «el cap i casal per terra ferma»
Allò que encara no se m’havia acudit mai de pensar és que fossis «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Spinoza era alguna cosa així com rellotger, com Pitarra, i Villon lladre de camí ral; sant Pau havia fet molts oficis i Jesús de fuster. Pel que fa a la Magdalena, més val que no ho remenem. Tot plegat sembla denotar que els oficis que puguem perpetrar al llarg de la vida no ens retraten gaire; jo no em sento gens ni mica periodista ni professor de gramàtica ni secretari d’un governador ni tinent d’infanteria ni notari ni res del que he estat ni pugui ser en el transcurs dels meus 98 anys. No he dubtat mai, doncs, que per damunt de tot fossis home i no pas metge; però jo, abans que per metge, et tinc per poeta: un poeta que fa de metge i no pas un metge que escriu versos. Vull dir que em fa l’efecte que no hauria estat de cap manera impossible que en comptes de metge haguessis estat, per exemple, perruquer de senyores o «pèrit panificador» (com deia un forner de les nostres coneixences) però que sempre i en tots els casos hauries estat poeta ¿és que Bernat de Ventadorn no era precisament forner? Si no ho era ell, ho era en tot cas el seu pare.
D’acord, doncs, amb tu que allò que en veritat importa és ser home; si jo digués que ets «un home que escriu versos» diria una obvietat ja que, fora de les dones, només els homes n’escriuen, però almenys no diria una salvatjada. La poesia és precisament, al meu modest entendre, un mitjà que tenen els homes de caràcter per expressar-se; el que interessa en tot poema és l’home que hi ha dins. Per això estic totalment d’acord amb tu que sentir-se «per damunt de tot poeta» seria detestable.
Hi ha en els teus versos com una mena de «confiança» que els impregna i que «fa molta companyia». En Paraules de la Nit és una confiança còsmica, gairebé diria interplanetària; el tema de la Nit s’hi presta. En altres versos teus es tracta d’una confiança metafísica; una confiança en tot, no sols en el cosmos material que ens envolta: aleshores és esperança, virtut teologal. N’hi ha que tenen una musicalitat molt greu, com la dels registres baixos d’un orgue; d’altres, en canvi, hi fan de contrapunt amb la seva alada lleugeresa.
En aquest concert confús que és l’univers tots tenim dret a dir la nostra paraula, per humil que sigui; la meva, potser més que de confiança o esperança, voldria ser de fe; potser voldria creure més que no pas esperar. Creure o esperar deu ser en el fons el mateix sota distintes formes; creguem i esperem que hi ha Algú darrera tant de misteri.