A Màrius Torres, 24 XII 1936 (31)

19 de novembre, centenari del naixement de Joan Sales

31

Barcelona, 24 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

Demà és Nadal. He rebut la teva carta i els teus sonets. Voldria contestar-te amb un poema nadalenc però ha vingut l’Usall a passar la tarda amb nosaltres i està despotricant contra els poetes. M’agradaria parlar-te de Lleida, que estimo tant; dels teus versos, que tant m’agraden; de la Catalunya oriental i occidental, que em són tan familiars l’una com l’altra, i de moltes altres coses encara. Avui, com que és la primera carta que t’escric, no goso abusar de la teva paciència. ¡Bon Nadal i bon any nou!

 

A Mercè Figueres, 29 XI 1936 (26) i 7 XII 1936 (28)

26

Barcelona, diumenge 29 de novembre de 1936

 

Estimada amiga:

D’avui en vuit pujarem a veure-us —¡i a escoltar-vos!— la meva dona, l’Usall i jo. Excuseu la llibertat que m’he pres d’afegir-lo a la comitiva d’admiradors fidels vostres que pujaran a admirar-vos de la vora. Ja us he fet altres vegades l’elogi —i la descripció— d’aquest noi tan educat, tan centroeuropeu, tan llegit, tan alt i tan flac. La meva dona us en faria més elogis encara; li ha posat tanta simpatia que potser me n’hauria d’alarmar. Però sóc poc alarmable de mena; o potser ho fa que no m’agrada posar-me pedres al fetge per tan poca cosa: «qui estigui net de pecat que se n’hi posi la primera».

 

Avui, que és diumenge, ens hem escapat de l’excursió que ens tenia preparada en Cruells. Ens volia dur no sé on, crec que prop d’Aiguamúrcia, a admirar les estalactites de no sé quina cova; és quasi segur que després de les estalactites encara hauríem hagut d’admirar les estalagmites. A la meva dona les estalactites li feien una gran il·lusió però a l’Usall i a mi no gaire; a mi em temptava més quedar-me a Barcelona per anar amb la nena a «la casa dels lleons». D’abans del 19 de juliol que no hi havíem estat. El parc de la Ciutadella és un dels indrets més suggestius de Barcelona; un gran jardí romàntic amb un palau neoclàssic ¿hi pot haver combinació millor? La meva filla i jo, com dos vells camarades, ens en hem anat de dret cap al racó de les bèsties. En aquests moments que l’espècie humana sembla haver renegat d’ella mateixa, no deixa de ser conhortador de comprovar com les altres continuen fidels als seus principis. Els animals, pobrets, no tenen cap culpa de tot això que passa; i en definitiva se’ls veu ben contents i animats a desgrat de la guerra. Hi havia uns ànecs del Japó, petits i virolats —vermell, blau, groc—, que batien d’ales en un bassiol tot ­alçant un núvol de gotetes d’aigua; un raig de sol, travessant-lo, hi formava l’iris i les microscòpiques gotetes semblaven espurnes. El raig de sol es filtrava obliquament entre el fullatge dels àlbers, ja groguenc i vermellós amb tota la glòria de la tardor avançada; una grua d’Egipte es mantenia desdenyosament allunyada dels seus esbojarrats companys de gàbia, plena de silenci i de pompa. Aquesta grua pedant m’ha fet sospirar:

—¡Qui pogués ser un ànec del Japó!

Quantes coses han passat d’ençà de la darrera vegada que hi havíem vingut ¡i com he canviat en aquests quatre mesos! Fins penso que els meus vells coneguts, els animals del municipi, se n’han adonat. Els faisans de la Xina sobretot; abans no em dignava dirigir-los més que una mirada displicent malgrat la viva admiració que els tenia la nena. Avui m’han fascinat amb els seus plomatges sedosos, les seves cues elegantíssimes.

Al darrer recinte hi ha uns cérvols de l’Índia. La nena, abans de la guerra, els donava de menjar; les bèsties venien confiadament a prendre-li dels dits els cacauets o les garrofes. Hi havia dos mascles i dues femelles, ells superbs amb les seves banyes, elles sense banyes, gracioses i manyagues. Avui, quan la Nuri petita estenia la mà a través de la reixa, han fugit esglaiats. Ens ha costat molt de fer-los recobrar la confiança. S’atansaven amb por, prenien les garrofes i fugien. Dels dos mascles només n’hi havia un. Després hem trobat l’altre, sol en una gàbia a part: tenia la boca oberta com si estigués abrusat de set i dins la boca, sota la llengua, una nafra. De segur que algun malànima li ha gastat una mala passada ¡quina vergonya fa a certs moments pertànyer a l’espècie humana!

Em parleu de vós mateixa en uns termes tan descoratjats que mereixeu una reprimenda. Valoreu massa la força i la salut; tots tendim, ben cert, a sobrevalorar allò que ens falta però ¿donaríeu les qualitats que teniu a canvi d’aquestes dues? Un dia recobrareu la salut i la força i aleshores us adonareu que no valien tant com us pensàveu.

Naturalment que no me n’aniré al front sense pujar al sanatori a despedir-me. N’hi ha encara per algunes setmanes: hem d’acabar aquest darrer «curs» (els nostres «cursos» són concentradíssims a causa de les circumstàncies) i aleshores «sol·licitar empleu» no sé si al conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya o al capità general de la IV regió militar de la República espanyola; és aquesta una qüestió molt confusa. Quan la Seva Excel·lència (conseller o capità general) ens hagi designat batalló, anirem a seguir la nostra sort.

Tinc moltes ganes que s’acabi tot això i que al mateix temps us poseu ben bona; tots aquests esdeveniments tan horribles ¿oi que han tingut la virtut d’unir més estretament la gent de bona voluntat? Quantes persones, un dia bots inflats de vanitat, ja no són més que uns lamentables ploramiques; quantes altres que passaven desapercebudes, i continuen passant-hi, han resultat fortes com columnes enmig del terratrèmol… Les vetllades que em prometeu per aleshores seran per a mi un dels goigs de la vida; pensant-hi voldria imitar Ronsard però només em vénen quatre versos:

Quan vós sereu velleta i ja amb la neu al front,
vora el caliu amic i a la claror tranquil·la
d’algun quinqué sobrevivent d’un altre món,
direu tot aspirant els perfums de la til·la…

 

————

28

Barcelona, dilluns 7 de desembre de 1936

Estimada amiga:

El Diari Oficial del govern de la Generalitat duu el decret de creació de l’Exèrcit de Catalunya. ¡Per fi! És la primera alegria que tenim d’ençà del 19 de juliol. Us escric a l’Escola de Guerra voltat de brigades com jo; ens van ascendir a brigades, en efecte, fa uns quants dies. És el grau intermediari entre sergent i alferes. Si veiéssiu l’alegria que regna entre nosaltres amb aquesta gran notícia: la naixença de l’Exèrcit de Catalunya. De moment és un nom; però ¡quin nom! ¡El nostre somni! De nosaltres depèn que el nom faci la cosa. Segons es dedueix del decret, l’Exèrcit de Catalunya no dependrà del govern de la República sinó del de la Generalitat. Catalunya, doncs, passa a tenir Exèrcit propi; s’hi integraran totes aquestes «columnes» heterogènies que fins ara havien constituït les Milícies Antifeixistes de Catalunya. «Columnes» que caldrà convertir en «divisions» i militaritzar de cap a peus; vet aquí la tasca engrescadora que se’ns obre als 1.500 alumnes de l’Escola de Guerra quan, d’aquí a poc, sortirem amb el grau d’alferes.

A la tarda. Aquest matí no m’he pogut estar d’escriure- us des de l’Escola de Guerra per comunicar-vos l’alegria desbordant que ens havia produït la gran notícia del dia. Ara us voldria transcriure, el més fidelment possible, la conversa que hem tingut l’Usall i jo al tramvia quan tornàvem cap a casa. Havíem tingut classe de morter i de goniòmetre (un aparell per mesurar angles).

—Seria interessant, he dit, un goniòmetre que mesurés els angles que separen les persones. Tu i jo, com és ara, veiem aquella casa, amb el seu jardí on hi ha un eucaliptus més alt que la casa mateixa. Amb el goniòmetre podríem mesurar la distància angular entre el peu i la cima de l’eucaliptus però no la que separa les distintes sensacions que la visió d’aquest mateix eucaliptus provoca en tu i en mi.

—No existeix aquest angle, ha replicat l’Usall posantse tètric; perquè existís caldria que el punt de referència (en aquest cas, la visió de l’eucaliptus) fos extern a tots dos; la visió, no obstant, la té cada u dins seu.

—Si és tal com dius, seríem com cercles tancats.

—Queda l’orgull de saber que cada home és un món complet. Una esfera.

Per increïble que sembli, són coses així que deixa anar com si res tot viatjant en tramvia.

—A mi no m’agrada gens això de ser una esfera, he protestat. Més m’estimaria ser només mitja esfera i viure amb l’esperança de trobar algun dia l’altra mitja amb qui encaixar perfectament.

—És molt suat això, fa ell; és la famosa teoria de la «mitja taronja». Passi que els solters encara ens hi fem il·lusions, però tu que ja ets casat…

—T’agrairia que no rellisquessis cap a la impertinència, li he advertit.

—Pel que a mi respecta, això de ser una esfera ho trobo deliciós, ha fet ell sense prestar-me atenció.

—No poder comunicar amb una altra esfera més que per un punt geomètric… Un punt ¿què és? ¡L’infinitament petit! És la solitud eterna.

—Millor que millor.

He callat: el seu tarannà tètric, quan passa de certa mesura, té la virtut d’irritar-me com a en Cruells. Ell ha trencat el silenci:

—Tenim el deure de fer-li un desgreuge, ha dit com endevinant que jo pensava precisament en en Cruells; ahir el vam abandonar per anar a Puig d’Olena.

—Sí, he sospirat; no ens quedarà més remei que admirar les estalactites.

—És en efecte absolutament necessari que li demostrem un entusiasme indescriptible per les estalactites i un altre entusiasme més indescriptible encara per les estalagmites.

Coses així les diu amb un aire encara més tètric que quan declara que no li importa la solitud eterna. S’ha produït altra vegada un llarg silenci, que no tenia res de comú amb els del cèlebre coronel Bramble. L’Usall ha dit:

—Hem estat dolents amb en Cruells. La seva ànima és llisa com la dels morters; la nostra és ratllada com la dels canons. El projectil disparat per un canó va més lluny; però el del morter va més enlaire.

I ja no s’ha parlat més de l’assumpte però un cop a casa he sentit com una mena de corcó i m’he posat a fer examen de consciència. Vet-el aquí:

Els qui sempre pensem mal errem sempre; l’amor no és pas cego com el pinten sinó tot el contrari.

Detesto els homes que m’amarguen la vida però, si és així, ¿per què no em detesto sobretot a mi mateix? No recordo haver pagat mai la meva quota de soci de «Palestra».

Quan he sentit a parlar de la caiguda d’una dona, sempre m’ha estat més simpàtic el paper del còmplice que no pas el del jutge.

El senyor Rafeques considera immoral que el Petrarca, que segons sembla era canonge, escrivís versos d’amor a la Laura; el Petrarca, en canvi, no s’ha ficat mai amb la vida privada del senyor Rafeques.

En la meva adoració al sexe femení hi entra de tot i hauria de ser molt hipòcrita amb mi mateix si pensava el contrari.

Em són més familiars les Mil i una nits que la Barcelona d’ara; els meus conciutadans m’arriben a semblar uns éssers fantàstics, producte de la imaginació delirant d’un malalt.

Aquesta «realitat» de què em parlen certes persones deu ser un món ben fantàstic i incoherent a jutjar per les notícies que me n’arriben.

Allò que sempre m’ha semblat més còmic en els meus estimats compatriotes és la serietat.

La serietat aspira a la igualtat; la ironia, en canvi, a la llibertat.

La serietat duu els comunistes a creure que només es tracta de canviar les regles del joc d’escacs sense comprendre que, siguin quines siguin, sempre n’hi haurà uns que guanyaran i uns altres que perdran. Els anarquistes, amb més serietat encara, voldrien simplement suprimir-les, sense comprendre que sense regles no hi hauria joc.

I de la pobra fraternitat ¿qui se’n recorda? Només el general Franco en la seva històrica proclama als legionaris i als moros; després de prometre’ls una pesseta més de jornal si el secundaven «a salvar la República», acabava amb la famosa trilogia revolucionària: «¡Libertad, igualdad, fraternidad!»

Les bèsties només coneixen dos règims, l’anarquia (quasi totes) o el comunisme (abelles, formigues, termites). Podríem definir l’home com l’únic animal que no viu en cap dels dos.

Hi ha dos llibres que no em cansaria mai de llegir, rellegir i tornar a llegir: són el Quixot i les faules de La Fontaine. Per més que me’ls sé de memòria, sempre m’és una «meravella nova» el seu estil, prodigiós de naturalitat i d’exactitud. I amb això una bonhomia que no es desmenteix mai però que no té res de pàmfil; La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d’aquest món no tenen remei i que no val la pena de posar-s’hi cap pedra al fetge. ¿Què se’n treu? Afegir als mals del món un mal de pedra.

En moments d’abatiment em demano: ja que el rei d’Anglaterra ha abdicat ¿per què no l’imites? En moments d’eufòria, en canvi, penso que és una llàstima que el Diari Oficial del govern de la Generalitat no admeti col·laboració espontània.

He pensat molt mal dels homes; confio de tota manera que Déu em perdonarà en gràcia al bé que he pensat de les dones.

He estat capaç d’escriure en els periòdics i fins de vendre’n pels carrers; mai de llegir-ne cap.

La revolució m’ha fet comprendre i estimar les novel. les blanques.

El «savi Lleonard» sol dir que si els esforços que ha fet per la ciència els hagués posats al servei d’un negoci seria milionari; però ja no seria el «savi Lleonard».

D’ençà del 19 de juliol he canviat molt; fins i tot voldria arribar a fer-me amic d’algun floricultor. N’hi ha un a la Bonanova que es diu Florenci Prat; estic cert que és ell qui em faria comprendre ¡per fi! la diferència que hi ha entre una dàlia i un crisantem.

Després de fer aquest examen de consciència m’he trobat força millor. Records a tots els vostres companys de sanatori, en especial en Màrius Torres.

 

 

A Mercè Figueres, 23 XI 1936 (25)

Avui, 12 de novembre, 29 anys de la mort de Joan Sales

25

Barcelona, dilluns 23 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Aquest matí l’Escola de Guerra en pes ha assistit a l’enterrament del nostre professor el comandant Escobar, assassinat, segons se sospita, pels anarquistes. Hi hem anat tots els 1.500 alumnes, inclosos els anarquistes, amb els nostres flamants uniformes; la nostra desfilada pels carrers deixava el públic bocabadat.

Una manifestació així hauria d’obrir els ulls al president de la Generalitat sobre les possibilitats, ben grans encara, que li queden de plantar cara a l’immens desori, només que ell vulgui i doni el senyal. Ja veieu, fins els nostres companys anarquistes de l’Escola de Guerra n’estan ja fins al capdamunt, tan escruixits com tots nosaltres de tants assassinats que res no justifica i que només serveixen, al contrari, per justificar a posteriori o semblar que justifiquen l’alçament feixista.

Respecte als excel·lentíssims senyors consellers que, després d’haver-nos governat durant uns anys, ara que collim els fruits del seu bon govern ens abandonen, jo no els sabria dir sinó «bon vent i barca nova» i que els aires de Brussel·les els provin. Per aquí la gent canta L’emigrant amb un petit canvi a la lletra, aplicant-la a les Seves Excel. lències fugitives:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya,
refot, quina sort.

 Pel que fa a mi, estava molt deprimit aquells dies que van seguir la presa de Toledo per l’exèrcit espanyol. Entre els alumnes de l’Escola de Guerra hi hagué aleshores un moviment d’impaciència: molts es preguntaven per què no ens enviaven tot seguit al front, on podríem acabar els estudis —deien ells— tot combatent. Fins n’hi hagué alguns que se n’hi van anar. Vaig convèncer a dures penes l’Usall, que volia fer com ells. Anem passant els exàmens i s’atansa el final d’aquesta carrera militar que ens hem emprès d’una manera tan imprevista com improvisada; per unes poques setmanes que ens falten val la pena d’acabar-la. El deure s’ha de fer amb simplicitat i sobretot sense gens d’odi a l’adversari; l’únic que li demanaríem és que no bombardegés els nostres vells, malalts, dones i criatures. Fora d’aquest detall ens farem càrrec de tot; per tot passarem amb paciència, ja que la guerra és la guerra. Dieu que m’heu trobat tan guapo en aquella foto de la plaça de Sarrià i no em podíeu pas haver dit res que m’espongés tant; jo esperava, com alguna vegada us he dit, arribar a ser guapo als 98 anys, però es veu que els esdeveniments s’han precipitat. I ja que hem abordat el tema, vull que consti una cosa: si en aquell primer sonet que us vaig enviar a manera de targeta de presentació em pintava tan horrorós no és pas perquè m’hi cregui, oh, no, sinó per modèstia; la modèstia sempre ha estat el meu fort.

L’Usall i en Cruells s’han fet inseparables, cosa que vol dir que sempre es barallen; fins algun cop arriben a les mans i jo els haig de descompartir. Ens estem militaritzant tan de pressa que arriba a fer rodar el cap; ja hi ha hagut algun duel entre camarades de l’Escola, per culpa ¿és que caldria dir-ho? de l’etern femení, que, com els fets demostren, guarda el seu imperi a desgrat de tots els terrabastalls de la història. No és pas per qüestió de faldilles que en Cruells i l’Usall es barallen, ni, per ara, s’han batut en duel; és que a l’Usall l’encanta prendre el te mentre a en Cruells el te l’exaspera; si el volem fer feliç hem de sortir d’excursió amb ell. Se’n duu una motxilla amb jerseis, flassades, fogons d’esperit de vi, brúixoles, baròmetres, què sé jo. Va carregat com un animal de bast i quan arribem, per fi, a lloc, comença a descarregar per acabar fent-se un arròs bullit. Jo l’admiro profundament però l’Usall, que no pot sofrir les excursions i en canvi està avesat als vagons-llits i als vagons-restaurants dels grans expressos centroeuropeus, no li perdona les seves excursions. Li ha arribat a dir que «s’avenia més amb el cavall que no pas amb ell» i que la desgràcia més gran de la seva vida és que el suspenguessin d’equitació. En Cruells és vermellet, l’Usall és pàl·lid; en Cruells és grassó i més aviat petit, l’Usall alt i flac; l’Usall llegeix Schopenhauer, Nietzsche i Kirkegart (que no sé mai si s’escriu així); en Cruells, si sent que parlem de les geòrgiques de Virgili, exclama:

—¿En Rovira i Virgili?

¿Em rebreu el primer diumenge de desembre? Probablement pujaria amb la Nuri.