A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.

 

A Mercè Figueres, 26 IX 1936 (14)

14

Barcelona, 26 de setembre de 1936

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de «tants caps tants barrets», a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes «Milícies Alpines» (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran «Pirinenques») que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una «columna» en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les «columnes» de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les «columnes» i enquadrant-ne els soldats.

Però no estaria bé que critiquéssim una iniciativa al capdavall generosa i ben intencionada; el mal és que entretant prossegueix el carnaval revolucionari: ara el tema del dia són les «escoles racionalistes». Les «escoles laiques» ja han passat de moda; es veu que eren massa «burgeses». Ara ja no es vol que siguin neutres en qüestió de religió sinó que inculquin l’ateisme des de la més tendra infància. D’això en diuen «racionalisme». Un pessimista em deia:

—Temps vindrà que quan els nens preguntin qui era Déu, el mestre els respondrà: «Un que de primer nom es deia Vatua».

Temps vindrà, penso jo, que els nens s’escruixiran quan sentiran a explicar els horrors d’aquest 1936 com a nosaltres de petits ens escruixien els del Terror de 1793. Fins i tot penso que aquest «Pim-pam-pum antifeixista» que s’ha instal·lat en una barraca de la plaça de la Universitat tindrà algun dia l’encís d’època que ara trobem al «Théâtre des vrais sans-culottes». Per un preu mòdic pots fer blanc en qualsevol dels generals més importants de l’exèrcit enemic ¿què més volem? Mentrestant l’exèrcit enemic avança; no s’entreté amb «escoles racionalistes» i en comptes de plans grandiosos de revolució social fa plans de campanya.

Jo em refugio en Verlaine:

Hommes durs! Vie atroce et laide d’ici bas!
Ah, que du moins, loin des baisers et des combats,
quelque chose demeure un peu sur la montagne,

quelque chose du coeur enfantin et subtil,
bonté, respect! Car qu’est-ce qui nous accompagne
et vraiment, quand la mort viendra, que reste-t-il?

Em distrec, en efecte, rellegint Verlaine i Baudelaire com la meva dona fent pailebots de suro; penso molt en aquell poema bucòlic que us vaig prometre però encara no he resolt els diversos problemes que la cosa planteja: tria d’un argument adequat, manera de distribuir-ne els episodis, descripcions que hagi de contenir (amb abundor de flors i de violes), estil convenient en què tot això ha de ser buidat. Cada vegada que intento posar-m’hi em surt tota una altra cosa, ben incoherent per cert:

Pels carrers agitats, en dies de traüt,
inevitablement les multituds humanes
que brunzen i s’agiten per mil misèries vanes
em fan pensar en aquelles que encobreix el taüt.

Només les puc sofrir quan, callades i estoiques,
banderes desplegades, front alt, tambor batent,
marxen, tot respirant un vent d’ales heroiques,
sota una sola veu i amb un sol pensament.

I per això el meu cor estima l’art i estima
els versos, que en compactes esquadrons, ordenats
en fileres de quatre, sobris, disciplinats,
amb l’uniforme tan militar de la rima

avancen a l’assalt de la Idea i del Verb.
Jo somnio un país posat en peu de guerra
com el poema més acabat i superb.
¡Qui pogués veure així la catalana terra!

Però crec. Ja no sé en què crec. Només sé
que crec i que vull viure creient i vull morir-hi.
Un temple fumejant és encara un gran ciri,
és encara una pàtria un país baladrer

i quan la covardia incendia i lladrunya
tot allò que els passats bastiren amb afanys,
entre el fum dels incendis i els negres averanys
poso la meva fe com mai en Catalunya.

 

De demà en vuit, o sigui el diumenge dia 4 d’octubre, ens deixarem caure la Nuri i jo a Puig d’Olena; allà podrem parlar de tot plegat molt millor que no pas per carta i sobretot que en vers.

 

A Mercè Figueres, 20 IX 1936 (12)

12

Barcelona, 20 de setembre de 1936

Estimada amiga:

Avui baixava pel carrer Major de Gràcia amb el cap ple d’idees negres; sentia fàstic de tot. El meu desig més gran hauria estat tornar-me’n a Puig d’Olena, des d’on no veieu tot això. Un lúgubre espectacle se’m brindava al mig d’aquell carrer: hi havien muntat un patíbul amb el seu «garrot» com a punt de funcionar. En una soga estesa de casa a casa, sobre el carrer, es veien suspesos altres «garrots» desmuntats. En una gran pissarra deien unes lletres de guix: «He aquí los instrumentos de que se servían nuestros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros».

¿Quan s’acabarà aquest carnaval macabre? Aquesta gent són tan enemics de la pena de mort que per abolir-la serien capaços d’exterminar mitja humanitat. ¿Quantes vegades, abans del cataclisme, s’havia aplicat la pena de mort de memòria nostra? Era una cosa tan excepcional que cada cop se’n parlava anys i anys; el cas del Ricardito, l’homosexual que va tallar el seu amant a trossos per ficar-lo en una maleta i facturar-lo, tingué tot Barcelona sense alè durant mesos i mesos i és l’única pena de mort que de memòria meva s’hagués executat a la nostra ciutat en temps de pau. Ara no passa dia que no sapiguem d’algun conegut assassinat pels anarquistes.

Almenys ara funciona una Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya; ja era hora. M’hi vaig apuntar ¿és que caldria dir-ho? tot seguit; els vespres arribo a casa cansat de topografia, hipologia, fortificació, tàctica i altres coses que em toca estudiar; l’Escola és a Sarrià, al col·legi dels Escolapis. A casa, per distreure’m, he traduït això de Verlaine:

Sigueu lloat, Senyor, que m’heu fet cristià
en aquest temps feroç i que l’odi gangrena
però deu-me la força i l’audàcia serena
de ser-vos sempre humil i fidel com un ca.

De ser-vos com l’anyell que bonament se’n va
amb sa mare i no dóna pena al pastor que el mena
sentint que ha de cedir la llana sense pena
i la vida, si l’amo se’n digna aprofitar.

El peix, que és l’anagrama del Fill; també la bona
i obscura somereta que en triomf Ell muntà
i dins la meva carn aquells porcs que esbalçà.

Car l’animal, millor que l’home i que la dona,
en un temps de revolta i de duplicitat
sap fer el seu deure humil ple de simplicitat.

Tornaré a Puig d’Olena, si Déu vol, el primer diumenge d’octubre. Cada migdia, sortint de l’Escola de Guerra, m’arribo una estona a l’oficina però hi trobo a faltar la vostra germana. Vam estar molt contents la Nuri i jo de conèixer la senyoreta Planes; us agraïm molt que ens hi presentéssiu. Ens presenten tantes calamitats al llarg de la vida; cal marcar amb pedra blanca el dia excepcional que coneixem una persona com ella. L’altre dia, per no anar més lluny, em van presentar un advocat alt i gros com un sant pau (per cert ja he aprovat, per fi, el Dret processal, única assignatura que em faltava per acabar la llicenciatura; ja me n’havien suspès dues vegades però, per fi, a la tercera m’he cobert de glòria). Era un advocat pocs anys més gran que jo i el vaig intentar convèncer de la necessitat que el jovent universitari entri en massa a l’Escola de Guerra de la Generalitat. Em respongué que ell ja feia «una tasca activíssima i molt exposada» sense sortir de Barcelona: es dedicava a la caça d’espies feixistes per lliurar-los als tribunals populars. Quantes vocacions de botxí s’amagaven sota una aparença honorable…

Dies enrera la Nuri i jo vam trobar en Coll pel carrer; en Coll és aquell ex-paleta, comunista, que vau tenir de malalt a Puig d’Olena, un xicot excel·lent i gran amic nostre dels temps del Partit Comunista Català. Amb ell i amb l’Estartús, la Nuri i jo havíem venut sovint pels carrers un setmanari que fèiem, que es deia L’hora; vendre’l pels carrers ens divertia més encara que no pas escriure’l. El nostre partit havia de conèixer després moltes evolucions, escissions, reagrupacions, cismes, heretgies i anatemes dels uns contra els altres. Els uns, com l’Estartús, havien d’anar a parar al Partit Socialista Unificat; d’altres, com en Coll, al POUM, que vol dir Partit Obrer d’Unificació Marxista; d’altres, en fi, considerant que ja ens havia passat l’edat de fer el ximple, ens en havíem d’apartar però tot conservant una bona amistat amb els vells camarades amb qui ens lliguen tants records d’adolescència.

«En Coll paleta», que és com li diem, ens deturà doncs enmig del carrer amb les afectuoses expansions que li són habituals; l’acompanyaven alguns individus del seu partit i li vam preguntar com havia gosat entrar amb un grup armat a Puig d’Olena. Ens ho desmentí: diu que les armes les havien deixades a l’entrada. Li vaig explicar que havia ingressat a l’Escola de Guerra «perquè tot el que no sigui anar amb serietat i decència al front em sembla un carnaval imperdonable»; la Nuri, per reblar el clau, li preguntà per què el POUM no feia res per evitar «els covards assassinats de la reraguarda». El pobre Coll semblava tot avergonyit i no sabia gaire què respondre; finalment ens va fer pujar en el seu automòbil —requisat naturalment— per acompanyar-nos on anàvem.

Digueu a l’Esperança que la nostra filla l’admira encara més d’ençà que sap que «va tota vestida de blanc». Es recorda sempre d’aquell dia que hi va dinar a la vostra torre d’Horta, ella a un cap de taula i l’Esperança a l’altre cap; sovint, a l’hora d’explicar rondalles —que és quan es fica al llit—, em demana que li expliqui «una Esperança». És l’hora de les grans confidències. També dels exàmens de consciència, ai las: d’ençà que sap que l’Esperança «va tota vestida de blanc» i se n’ha anat «molt lluny, a curar nens malalts», vol saber sempre «si l’Esperança estarà contenta perquè s’ha acabat les sopes» o bé «què dirà l’Esperança quan sabrà que s’ha fet pipí a les calces»