Abans de dedicar-me al periodisme, en el curs dels anys passats a la Universitat, vaig tractar de fer algun exercici literari, com a les escoles se sol dir, vull dir que vaig tractar d’escriure alguna cosa sense que arribés a un qualsevol resultat diríem presentable o amb una mínima presència. Els meus contactes amb els setmanaris de Palafrugell –poble de setmanaris– es produí en l’etapa de la meva adolescència, i a catorze o quinze anys enviava gasetilles al «Baix Empordà» des de l’internat de Girona florejant les notícies que portaven el «Diari» de la vella ciutat, «El Norte» o «L’Autonomista». Eren simples subproductes, coses de segona mà, que no tenien la menor importància, però que em distreien i em feien passar l’estona perquè no les trobava mai prou acabades. El meu amic Ferret tirava les cartes al correu. Eren gasetilles anònimes que el diari publicava. La meva sorpresa era extraordinària.

Després, més tard i ja posat a Barcelona, vaig fer molts articles per al «Baix Empordà». Aquests articles són totalment il·legibles, confusos i enfarfegats i tenen la nota característica de la joventut: tenen un punt de pedanteria més o menys poc dissimulada. Aquests articles són l’aiguabarreig de l’esperit imperant en l’adolescència intel·lectual barcelonina en el segon decenni d’aquest segle –esperit dominat pel noucentisme– i la massa encefàlica de Palafrugell, que en aquell moment no era pas vulgar. Fou l’amistat que vaig tenir amb Joan B. Coromina, Tomàs Gallart, Joan Linares, Josep Vergés, Josep Ferrer, Josep Miquel, el pianista Roldós, Lluís Medir, Josep Bofill de Carreras, Enric Frigola, Ramon Casabó i d’altres que ara no recordo, que m’incitaren a escriure. Totes aquestes persones –que foren d’un tracte molt còmode i agradable– crearen una espècie d’exaltació palafrugellenca, d’un localisme vivíssim i alhora d’una curiositat internacional extraordinària, cosa que no és d’estranyar donada la mentalitat de la indústria del suro, que és, pràcticament, universal. Aquesta exaltació es manifestà en dos aspectes: en una crítica de la nostra manera de ser, escèptica i una mica esfotrassada, i en una admiració ditiràmbica del paisatge del nostre rodal –admiració perfectament fonamentada. Sigui com sigui i en tot cas, els meus articles del «Baix Empordà» foren molt dolents, i si el setmanari els publicà fou, és clar, per simpatia i sobretot perquè en aquesta classe de publicacions vilatanes sempre falta original.

Aquestes primeres desgraciades temptatives foren el pròleg del desig de fer –com ja he dit– algun exercici literari de més ambició, però vull dir per endavant que tampoc no vaig arribar a cap resultat. En el meu cas, el que solen anomenar-se els prodigis de la joventut –o de l’adolescència– no tingueren ocasió de manifestar-se ni per casualitat. A Barcelona vaig estar en relació amb una part de la joventut literària del moment. Vaig articular alguna prosa literària –com llavors s’anomenava: posem alguna proseta– per a «Ofrena», «El Camí» i «La Revista». Molt poca cosa, és clar. El que hi vaig publicar no eren més que fragments d’obres que jo imaginava més llargues –de diverses obres sobre les quals vaig treballar hores i hores sense que en sortís res clar. Vaig tractar d’escriure sobre Girona –encoratjat potser per la publicació al «Diari» d’un escrit sobre la vall de Sant Daniel, i que a l’època del meu servei militar llegí Alexandre Plana; després, vaig tractar de fer alguna cosa sobre Palafrugell i el seu paisatge, que de primer antuvi em semblà fàcil i després impossible, i després un escrit sobre el mar que devia contenir algunes descripcions del port de Barcelona, i una cosa titulada «Homes sobre el paisatge», que no passà d’ésser una il·lusió desproveïda del menor fonament. Vaig treballar sobre aquestes coses anys seguits i no vaig arribar a confegir res que tingués la més insignificant consistència. Alexandre Plana, única persona a la qual vaig gosar presentar els meus manuscrits, m’encoratjà sempre. Encara no sé per què ho va fer: segurament perquè la seva bondat era extraordinària. Fou gràcies a Plana que vaig tenir la sort de conèixer el meu primer hipotètic editor: el poeta Josep M. López-Picó, director de «La Revista».

–Treballeu! –em digué en el curs d’una visita que li vaig fer en el seu despatx tan obscur de l’«Económica de Amigos del País», instal·lat en un casalot del carrer, si no vaig errat, de Sant Sever–. Treballeu! Porteu-me un llibre i jo us l’editaré. El publicarem a la col·lecció de «La Revista». Veniu, si us plau, a la penya del Continental i parlarem de tot. Us presentaré als amics. Porteu el que aneu fent…

Picó fou un home molt simpàtic, extremament accessible. Davant de les seves paraules em vaig tornar tot cofoi, vaig treballar tot el temps que vaig poder sobre els meus projectes, però no vaig arribar a cap resultat. La quantitat de quartilles –aquelles magnífiques quartilles de tan bon paper de la biblioteca de l’Ateneu– que vaig estripar fou voluminosa. D’aquesta destrucció, n’haig de donar gràcies a Déu. El que no té dubte, en tot cas, és que el desastre fou complet.

Vaig anar a la penya que al Continental –abans de sopar– tenien Picó, Riba i Obiols. No pas gaires vegades. Poques. En realitat, no hi vaig anar per timidesa, perquè em queia la cara de vergonya. No he estat mai un home deseixit. La presència d’una determinada quantitat de gent m’atabala i no hi puc confegir res. Aquesta timidesa bàsica és compatible amb la producció de determinats moments d’audàcia, sobretot si les persones que tinc al davant són desconegudes o simplement vistes.

Ara bé: un fracàs literari tan continuat devia tenir una causa concreta. ¿Però quina era aquesta causa? En vaig parlar amb Alexandre Plana, única persona que en definitiva coneixia els meus manuscrits.

–Què et sembla? –li vaig dir–. Això va molt malament…

–Sí, molt malament. Molt més, probablement, que tu no et penses… T’ho diré amb dues paraules: ets massa noucentista.

–Què dius ara! Vols dir?

–T’ho dic seriosament. No és pas que siguis noucentista de fons. No crec pas que tinguis prou coneixements per a ser-ho i encara menys que la manera de ser personal et decanti cap aquest cantó. Però és un fet que utilitzes l’estil noucentista. Amb una ploma a la mà utilitzes aquest estil. Utilitzes aquestes paraules arcaiques, aquests medievalismes, simplement perquè ho has llegit…

–Això és absolutament cert.

–Era visible! ¿I per què uses aquests gal·licismes, aquests neologismes, aquests localismes que ningú no comprèn? ¿Per què no escrius com t’ha dit sempre el senyor Fabra a la penya, d’una manera natural, segons el llenguatge parlat… segons la manera de parlar del teu ambient? No em comprens?

–Sí, ho comprenc. Pensava, però, que la literatura anava per aquest camí…

–Quina literatura?

–La literatura que es fa avui en aquest país.

–La literatura que es fa avui és la literatura noucentista. Quan el senyor d’Ors la fa, encara pot passar. Quan l’escriuen els seus deixebles, és literalment horrible. T’has de separar d’aquestes coses…

–De quines coses?

–T’has de separar de la retòrica, del preciosisme, del refinament, de les paraules, de la literatura diferent… Quan llegeixes el que has escrit, no t’agrada ni a tu mateix. Si ho publiquessis, ¿a qui vols que agradés fora dels quatre amics de la capelleta? Creu-me a mi. Deixa estar les capelletes! No escriguis pensant en el que has llegit: escriu amb el teu temperament.

Alexandre Plana, un home generalment plàcid, impertorbable i d’un gran equilibri (almenys d’un gran equilibri exterior), semblava lleugerament crispat i visiblement disgustat. Al principi vaig suposar que aquesta transmutació tenia per causa un moment de mal humor produït per la meva copiosa reticència a demanar-li consells i a pregar-li que llegís els meus insuportables escrits. Vaig haver, però, de rectificar a mesura que la conversa s’anà produint. No. El que el molestava no era la qüestió personal de la meva insistència. Era el problema literari de fons el que el treia de polleguera, és a dir, el fet d’haver-me proposat una solució i no haver-ne fet cap cas ni haver-la seguida en cap moment. Després d’una petita pausa, Plana continuà:

–Per altra part, l’estat de la nostra literatura no permet pas gaires francesilles. La llengua és molt dura, molt poc treballada, d’un maneig molt difícil. S’han perdut moltes coses: una de les coses que no s’ha perdut, però, és l’esperit de la llengua. No vull pas dir l’esperit del segle XIII, que no crec que ningú conegui, sinó els elements d’aquell esperit actualitzats en els moments presents. Ens hem de mantenir en aquest esperit. Hem de mantenir un mínim d’intel·ligibilitat, de claredat, de senzillesa. No s’ha de tenir la diabòlica vanitat de rebutjar la gent que s’acosta als nostres llibres ni d’augmentar els maldecaps i els problemes que ja de natural té. No ha pas arribat el moment encara –en realitat falta moltíssim– de fer una literatura de minories; és una literatura per a tothom la que s’ha de fer. Una literatura de minories no vol pas dir que sigui bona pel mer fet de ser-ho. En aquest punt hi ha moltes decepcions. En tot cas, deixem aquestes literatures minoritàries per a les llengües molt treballades i molt fetes. La nostra no ho és pas. Ja sé que predicar aquestes coses a la joventut és com picar sobre ferro fred. De vegades és contraproduent. Però no hi fa res. S’ha de fer. Si la joventut no es fa càrrec de les coses, de com estan plantejades exactament, i no té un cert esperit de sacrifici, no en dubtis pas: ens divertirem ben poc, potser gens…

Vaig pensar llargament en tot el que Alexandre Plana em digué en el curs d’aquesta conversa –que fatalment he donat molt abreujada– i haig de confessar que el que em digué em produí un gran efecte. Vaig estripar una gran quantitat de papers, tot el que havia elaborat durant tants anys i amb tanta dificultat, amb estil diríem noucentista, per dir-ho d’alguna manera. De seguida que vaig poder vaig començar a escriure aquest quadern –«El quadern gris». Fou la conseqüència natural de la destrucció d’aquell gavadal de papers. Els papers no s’estripen mai amb alegria –sobretot, i aquest era el cas, si han costat molt de fer. Però jo ho vaig fer i sense gaires compliments. Estic segur que vaig fer bé –almenys per mi mateix.

Aquest quadern ha estat portat a cap amb penes i treballs i ha estat escrit amb un altre criteri. Una cosa m’encoratjà des de bon principi: constatar que aquesta manera d’escriure és molt més difícil que la que utilitzava anteriorment, que l’estil que Jules Renard en diu tarabiscoté, que era el que exactament feia. En tot cas, he arribat al dia d’avui –i confesso que el fet em sorprèn, de vegades, a mi mateix. Sobre el valor que pugui tenir aquest quadern, no en sabria dir absolutament res. Potser no en té cap. És gairebé segur. Si amb el temps s’arriba a publicar íntegrament –cosa que és molt diferent de la publicació de fragments–, ja veurem quina consideració tindrà entre la gent que el llegeixi. De vegades sospito que aquest quadern hauria d’haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l’esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa.

A la penya del Continental (d’abans de sopar), a la qual assisteixen López-Picó, Riba, Obiols, de vegades Estelrich, etc., no hi vaig pas anar gaire més. Si passo per la Rambla en aquesta hora, veig la reunió de lluny i m’aturo un moment a contemplar la cara, una mica crispada, de Carles Riba. Si pujo o baixo per la vorera de davant del cafè –la reunió es produeix en una de les taules de primer terme–, saludo els assistents amb la mà, em trec el barret i passo amunt o avall admirablement content de confondre’m amb la gent. El cert és que el canvi d’estil –cosa curiosa– em dóna una idea molt més precisa i exacta de la meva posició sobre la terra: de la meva insignificança absoluta i decisiva. En els anys anteriors, entre el fum de la joventut i l’estil entortolligat i pretensiós, havia perdut una mica la idea d’aquesta noció. Se m’havia enfosquit més aviat més que menys. Ara tornava a tenir-ne una idea més clara i exacta, cosa que d’una manera notòria em féu un gran bé i em tranquil·litzà moltíssim. Quan vaig comprendre que tenia algunes condicions per a viure solitàriament i que m’agradava poc molestar els altres amb la meva presència, ho vaig considerar més aviat positiu.