Dia magnífic: assolellat, clar, lleuger. Dóna gust de caminar pels carrers. La meteorologia de la tardor tendeix a crear uns dies d’una llum tan fina que les coses s’hi veuen a dins –fins i tot a Barcelona– d’una manera dibuixada i precisa. En el meu país de l’Empordà, aquesta llum arriba a donar el to a llargs i amples paisatges, a panorames enters –per poc que l’airet sigui de tramuntana– i l’objectivitat estricta de les coses arriba a ser prodigiosa i obsessiva.

La tardor és el temps més agradable d’aquest país. A l’Empordà aquest fet és molt visible. En el meu país, l’hivern és llarg, inacabable, incòmode; la primavera és curta i precària; l’estiu és una exhalació; la tardor és llarga i sense arribar a ser mai suculenta, sinó lineal: val realment la pena. Dins d’aquesta estació que l’escurçament dels dies sembla fer més llarga, pot fer una fiblada de fred per Tots Sants. Si la fa, el país –i concretament l’interior de les cases– inicia el refredament maligne. Si no la fa, l’aire del cel es manté en una temperatura raonable i el desallotjament de la tebior dels interiors és lent. Així es pot arribar fins al desembre avançat. Quan arriba aquesta època, no hi ha res a fer. L’observació és exactíssima: quan el dia creix, el fred neix.

A Barcelona, quan l’hivern s’esfilagarsa, s’endolceix una mica el fred en els interiors dels pisos, els arbres dels carrers treuen una punta de fulla i comença a flotar en l’aire l’aura de la primavera, les dones tenen, és clar, una tendència a alleugerir-se de roba. És un moment meravellós, únic… sigui quina sigui la moda imperant en el moment. A la tardor, es produeix el moviment contrari, la roba es va engruixint i quan apareix la primera persona refredada, amb la veu trencada i rogallosa, teniu la sensació que la vostra llibertat mental –i sensual– es torna més petita.

.

De vegades penso en els anys passats a la Universitat i en el seu estat general, que és pèssim. Aquest estat produeix grans disgustos entre els estudiants i moments d’absolut descoratjament. Aquest fet suscita la reacció típica de la joventut: la caiguda fàcil en una esquematització i generalització excessiva. Jo he trobat, com els meus companys, excel·lents persones entre el professorat universitari i estic segur que sobre els seus noms ens posaríem d’acord de seguida. No en podríem pas citar gaires: alguns, segurament. En el curs d’aquells anys, però, el descoratjament i la falta de curiositat eren tan grans, que no fèiem pas gaires diferències. Ho involucràvem tot, bo i dolent. La reacció normal de l’estudiant consistia a dir: «L’home més pedant que en ma vida he conegut ha estat el professor meu; el més ase, també; el menys discret, el més inconscient, el més bufat, el més malhumorat, el més desordenat, el menys curiós, el més avorrit, el més lleuger, també… Els deuen haver triats expressament».

No sé pas si els havien triats expressament. No ho crec. N’hi havia tants, però, que ho semblava. Tot quedava inextricablement barrejat: era impossible de fer la distinció més visible. En definitiva el que s’emportava tot el blasme i tota la culpa era la mateixa institució: la Universitat mateixa.

.

Per a facilitar la conversa dels altres, seria extremament útil que tothom o gairebé tothom tingués una nota característica òbvia i acceptada. Si aquesta nota fos lleugerament despectiva, la seva utilitat seria encara més positiva i eficaç. El fet de poder dir, quan vingués a tomb, per exemple, que el senyor Pi i Margall fou un pobre bon home; que tal senyoreta és una mica guenya però simpàtica; que Frigola és més sociable quan plou que quan el temps és sec; que el nostre comú amic és lleugerament tuberculós; que Josep Carner és un gran poeta, etc. –la llista podria ser molt llarga–, ens estalviaria moltes paraules, quantitats considerables de segregació verbal i de gesticulació intencionada, coses sempre perilloses, equívoques i de vegades de conseqüències irreparables.

–I els qui no tenim una nota gaire marcada i estem destinats a mantenir-nos en la grisor, ¿què p… hem de fer?

–Els qui no tenim aquesta característica hem d’habituar-nos a ser les víctimes propiciatòries de la xafarderia que indefectiblement floreix al nostre voltant. Ens hem d’habituar a ser discutits i espiats. En una societat sòlida i ben establerta, aquesta classe de víctimes han de ser abundants.