Arxiu per a desembre 2008

18 de desembre de 1918

dijous 18 desembre 2008

Dinar a Cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xicu Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un cocktail –una beguda que ara ha arribat en aquest país– i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombratge, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc en una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per a fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.

Cala Pedrosa

.

La gent vella parla sempre de la consciència –del pes de la consciència, dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals –la paraula «reflexos» és una paraula nova–, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.

.

L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts –les coses absolutes només existeixen en el pensament–, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers –il·lusòria– deu ésser el comptaquilòmetres, i la tristesa –real– dels segons deu ésser el rellotge.

.

En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu –i assegura– que s’hi està bé.

16 de desembre de 1918

dimarts 16 desembre 2008

Vida de poble. Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosava, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues espatlleres i dos talls al darrera, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

.

–Si ell tenia 18 anys i ella 14, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… –diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

–Què voleu que us digui? –respon Frigola, incommovible, gèlid–. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

.

Suposo que a tot arreu el cinema idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho vèieu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

.

El «Concepte» de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

.

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés –i així tenir-los indirectament– no han donat el més lleu resultat. Això és una pèrdua seca –molt més seca que la de la Universitat.

13 de desembre de 1918

dissabte 13 desembre 2008

.

Santa Llúcia. Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros –amb tenda– dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus –verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les reixes de les finestres, aquest llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil –la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto a la cuina de fer-me amb una botifarra –ací són exquisides– entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins el crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants –amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total –una mena de malenconia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrera, aquest dia!

.

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro.