Arxiu per a juliol 2008

8 de juliol de 1918

dimarts 8 juliol 2008

En els pobles tothom es coneix, més o menys. I així, a les noses personals de la vida, s’hi afegeixen les que produeix la presència de l’altra gent, amb les seves inesgotables fantasies.

 

De sobte hom veu aparèixer, al carrer, successivament, els individus d’una família vestida de dol, coberts de draps d’un color d’ala de corb. Aquestes aparicions, sobretot ara a l’estiu, dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu, produeixen una sorpresa que molesta. Amb un davantal negre, les criatures, tan pàl·lides, semblen de l’hospici. Dins del sutge d’aquests draps, les dones grasses i deformes semblen encara més grasses i deformes: la pell els agafa una grogor malaltissa. Les dones flaques semblen canyes vestides. Amb la llum, la pols i la incúria difosa, els vestits i els barrets negres dels homes agafen un aspecte sinistre –un aspecte de resignació falsa, de guarda-roba. És inexplicable la capacitat que té la gent per a aprofitar totes les ocasions d’accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l’efecte que el difunt se n’anà a l’altre món per no presenciar l’espectacle de l’endolament de la seva família.

La meva idea és que per a portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners.

Gori, que deu haver llegit algun poeta d’ara –sospito Juan Ramón Jiménez–, no semblava pas gaire entusiasmat, aquest vespre, al cafè, del que ell en diu la sensibilitat moderna.

–Figureu-vos –deia– que ens volen fer entusiasmar amb qualsevol fotesa, amb la més insignificant menuderia. Volen entendrir, amb això tan minso, unes persones que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla ni davant del fet més greu. Aquests poetes tenen una sensibilitat tan delicada que quan passen per un carrer i veuen un vidre esquerdat en una finestra ja s’escalfen i no es poden contenir…

I després d’una curta pausa:

–Encara que també podria ésser que no s’escalfin tant com diuen… aneu-ho a saber!

6 de juliol de 1918

diumenge 6 juliol 2008

La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…

Mossèn Cosí troba l’àvia Marieta a la carretera. Mossèn Cosí, sagristà de la parròquia, cultiva un hort que fa cens a l’àvia Marieta. Li diu:

–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…

Àvia Marieta–Què diu? –respon, ràpida i enèrgica, l’àvia Marieta–. ¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? ¿I a mi què m’explica, mossèn Emili? Que s’ha tornat boig? Si per sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi… Què s’ha pensat vostè?

Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà permanentment Anglaterra. I ho serà pel que dèiem ara fa un moment recollit de mossèn Cosí: perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la ferida perenne. Els qui afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència atès que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha ni un bri d’incoherència: al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això és cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té. Mossèn Cosí té la lliçó molt ben apresa.

3 de juliol de 1918

dijous 3 juliol 2008

 


La Maria, una vella minyona, que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:

Girona. Plaça del Vi

 

–Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar als casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…

–Així a vostè, Maria –que jo li dic–, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…

–És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que toca en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.

–No has tornat més al Jutjat… –em diu rient–. És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia…

–Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…

–Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…

–Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…

–Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…