Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

13 de desembre de 1918

dissabte 13 desembre 2008

.

Santa Llúcia. Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros –amb tenda– dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus –verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les reixes de les finestres, aquest llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil –la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto a la cuina de fer-me amb una botifarra –ací són exquisides– entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins el crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants –amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total –una mena de malenconia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrera, aquest dia!

.

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro.

11 de desembre de 1918

dijous 11 desembre 2008

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda –vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols i a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent –com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

.

Ha fet una tarda clara, assolellada –tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

.

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació –o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit –i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

.

[ Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols ]

«L’avi Munné», un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques.1 Troba que els meus articles del «Baix Empordà» –que escric simplement per emplenar el paper– són pedants i enrevessats. Són això –afegeixo– i moltes altres coses més. Infinites coses més –si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

.

  1. Transcripció de la referència al núm. del 16 de novembre 1918 del setmanari L’avi Muné, que ens facilita l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

    «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica niés aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

    »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu n. ed. bloQG . []

5 de desembre de 1918

divendres 5 desembre 2008

El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony –que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.

Primer, hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents –com el seu nom indica–, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant en caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora –ha dit– del Tizià…»

Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat és una mica difícil de reprendre la marxa. Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta –sense l’horrible linòleum–, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja lluu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats –com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.

Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans.

A l’ermita, hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga –en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment –perdó: a dir constantment– que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.

Retornats a la vila –amb una certa pesadesa– Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cinema. El local, negre i buit, sembla una enorme cova dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em fa la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós, té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.

A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.