He arribat a Barcelona amb cinquanta duros donats pel meu pare. L’estudiant Tarrida –el murri dels contraforts de Montserrat– m’ha portat en una casa de dispeses d’una certa aparença, amb pretensions de pensió, situada a la Rambla de Catalunya, a tocar la Gran Via, pujant. L’escala és neta, clara i d’un marbre una mica difús però molt ben imitat. S’han de pujar molts esglaons per arribar-hi, però tant se val. La cambra és petita –una monada, ha dit la senyora. Quedem, doncs, que és una monada. La senyora de la casa –que és vídua– té dues filles. La gran treballa en un despatx. La segona es veu molt acompanyada d’un estudiant del Conservatori, sud-americà, que vol ésser violinista. Malgrat les escasses hores que porto a la casa, aquest violí m’ha acariciat profusament les orelles.
Els cinquanta duros de què disposo m’arribaran, amb penes i treballs, a fi de mes. Després ja veurem.
.
A la nit, vaig a la penya de l’Ateneu. A la Rambla hi ha una temperatura divina. La gent puja i baixa la Rambla de Canaletes, lànguidament. Els perfums de les senyores són potser una mica massa dolços. El sabor del fum dels cigars de l’Havana, exquisit. Hi ha molta gent que seu a les cadires laterals. N’hi ha que dormen plàcidament.
Escassa concurrència a la tertúlia. Borralleras, amb el seu amic Albinyana, és en un concert. La conversa és banal, d’una placidesa digna de la nit. Aquestes nits tan delicioses tenen aquest mal: inciten a dormir.
La sociabilitat de Borralleras és tan fabulosa, que en certa manera és especialitzada. Té l’amic just per a cada moment divers. Assisteix als concerts amb Albinyana; visita les exposicions acompanyat de Joaquim Sunyer i de Pere Ynglada quan aquests senyors, que viuen a París, són ací; Josep M.ª de Sagarra és el seu mentor en coses teatrals; Màrius Aguilar és el seu factòtum periodista; López Llausàs és el seu expert en coses de llibres i de llibreries. És un desvagat enfeinadíssim. Literalment no es pot girar de feina.
La meva intenció és plantejar el cas personal a Borralleras i deixar que ell hi doni la solució que li sembli.
A quarts de dues de la nit, finalment arriba –sol. Les persones sensibles solen sortir dels concerts amb un aire d’haver rebut una gran pallissa –com si les haguessin tustades de valent. Borralleras arriba amb un aire infinitament deprimit, una pal·lidesa espectral a la cara, amb una inflor de les bosses de sota els ulls d’un color morat gairebé penible. En arribar, saluda vagament i s’asseu al seu lloc habitual. Dóna una mirada als assistents amb una tràgica resignació malenconiosa. Després, clou un cigarret amb una lentitud maquinal, amb un aire d’abúlic. Manipula la petaca, el llibret de paper blanc i negre, la capsa de cerilles, amb desgana. La primera pipada, que aspira àvidament (una avidesa compatible, sovint, amb una ganyota de fàstic), sembla animar-lo un xic. Borralleras és un fumador de profunditat: un fumador perquè ho necessita. Després, tot fumant, escolta la conversa sense moure ni un múscul de la cara, silenciós, mirant vagament els interlocutors –una mirada que no vaig comprendre mai si era de presència o d’absència.
Borralleras té ara trenta-set anys –però se li’n podrien fer molts més. És un home alt, de complexió plena –de jove estigué grassíssim–, barbamec, amb els cabells tirats enrera. Té unes faccions normalíssimes, però el conjunt de la seva cara sembla una màscara pàl·lida sobre la qual destaquen els ulls, fatigats, indiferents, sense passió, voltats dels cercles violacis de les ulleres. Porta un barret d’ales tirant a amples, coll alt i planxat, i vesteix de blau gairebé sempre; sabates fortes, rosses, excel·lents. El barret i el coll són reminiscències del modernisme. Li he sentit dir que vol substituir-los per objectes més còmodes i més posats al dia.
Mentre la conversa continua indiferent davant el mutisme recalcitrant de Quim, em pregunto si el moment serà propici per a demanar el seu auxili. Quan a quarts de tres s’alça de la cadira per fer cap al Gambrinus, tinc un moment de dubitació i no sé què fer. A la fi m’alço i baixem plegats l’escala de la casa. Després l’acompanyo Rambla avall. Camina amb una certa dificultat: com si li fessin mal els peus.
–No us trobeu bé? –li pregunto.
–Avui em trobo bé. No tinc ni migranya, ni reuma, ni poagre, que són les coses que m’ajuden a passar la vida… El concert ha estat llarg i pesat. Un concert per a tifes… Albinyana no ha pogut resistir i se n’ha anat abans d’acabar. El que em preocupa és la penya de l’Ateneu…
–Què passa a la penya?
–Superficialment no passa res, però és segur que alguna cosa hi passarà algun dia. La penya s’està transformant. Ara, ja gairebé no és una penya, ja no és el que fou sempre: una reunió d’amics units precisament per les seves diferències en gairebé tots els terrenys menys en el de l’amistat. El sindicalisme, el moviment obrer, ha produït un ambient nou, ha marcat diferències profundíssimes. La penya, avui, és una compota variada, un tutti-frutti de composició impossible.
–Ja ho entenc.
–La penya estigué sempre formada, des dels seus inicis, a l’Ateneu de la plaça del Teatre, per intel·lectuals, artistes i burgesos, incloent en aquesta darrera classe els advocats, metges, etc. Els qui en formaven part foren sempre gent de tarannà conservador i de temperament liberaloide o, si voleu, anarcoide. Gent d’una determinada personalitat davant de la vida, que podien estar en desacord davant de moltes coses, però que unien la tolerància i el respecte. Ara, això va desapareixent. No tothom a la tertúlia és igualment conservador. Vint anys enrera, estaven més acostats Brossa, gendre de Ferrer i Guàrdia, i don Teodor Baró del «Brusi» que no poden estar-ho avui Màrius Aguilar i Jardí. Hi ha elements francament simpatitzants amb el sindicalisme: Aguilar, Muntaner, aquest ximple d’advocat Pinilla. Sospito que Ors, amb la seva manera d’ésser de ballarina cloròtica, també hi tendeix. Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confós en l’aspecte administratiu. Però què ha d’ésser…? Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan se sentirà asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s’està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic, i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de «L’Action Française» li ha posat un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafael Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s’hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…
–De tota manera, hi ha molta gent, a la tertúlia, que representen la tradició, és a dir, la tolerància activa.
I li cito Pujols, Camps Margarit, Palà, Sagarra, Rahola, Antoni Homar, López-Llausàs, Lau Duran, els doctors Mainou i Ventosa, el professor Tayà, Canyelles, Sandiumenge, Lluís Llimona…
–Tots aquests que citeu, excepte Pujols, que és un home que balla amb la música que toquen, són cada dia més conservadors. També ho són Plana, Valeri i gairebé tots els altres.
–No teniu apreci per Pujols?
–Amic Pla, sospito que encara no compreneu una cosa: jo puc qualificar vivament Pujols i tenir-li una enorme simpatia. Aquesta és la tradició de la penya…
–Perfectament…
Encaixo la lliçó sense parpellejar, fent amb el cap una petita reverència.
Amb això havíem arribat davant del Principal. En adonar-se’n, Quim girà en rodó. Amb una cara tota estranyada. No eren pas els seus barris, evidentment.
–I vós, què penseu fer? –li pregunto en iniciar la marxa Rambla amunt.
–Ara, vull anar una estona al Gambrinus. Suposo que hi trobaré la monja exclaustrada i altres amics…
–No. No vull pas dir el que penseu fer ara. Vull dir el que penseu fer davant de la situació de la penya…
–Penso anar-me’n a París. Fa molts anys que ho tinc promès a Pere Ynglada i a Sunyer i no ho puc pas diferir més… I vós, què feu? ¿No us agradaria anar a París?
Quan sento la pregunta considero que ha arribat el moment de plantejar clarament el meu petit problema. Faig un esforç per adoptar el to més natural que m’és possible –sense perdre, però, el to adequat a la demanda d’un favor. Començo per fer una exposició breu de la situació econòmica de la família. Quan Quim es fa càrrec de la finalitat que persegueixo, adopta un posat d’atenció absolut –un posat de concentració, religiós. Escolta com un confessor. Tot el que m’havien dit d’aquest home se’m confirma.
És un pur desvagat. Sembla un home totalment abúlic. Però el curiós és que no ho és. Exactament és al revés. En realitat, Quim és un gran treballador, un home d’una gran diligència, un dels homes de la seva generació que fa més coses i dóna més rendiment. No crec que s’hagi ocupat mai d’ell mateix excepte en la conversa, quan relata profusament totes les incidències dels seus atacs de migranya o de gota, car Quim és un dels pretextos col·loquials d’ell mateix. Tampoc no crec que s’hagi ocupat mai de les coses en què generalment s’ocupa la gent. Però de seguida que hi ha un favor a fer, un servei a realitzar, una ajuda a donar, una companyia a oferir, un problema d’altri a resoldre, es disposa a vèncer tots els obstacles i a treballar nit i dia. La quantitat de bondat i de generositat que ha repartit i reparteix és indescriptible. Home de gust exigent, molt refinat, esperit selecte, el seu radi de bondat és molt més dilatat que el dels seus gustos i de les seves preferències. N’hi ha prou, però, que hi hagi un interès superior a defensar lligat amb un amic o un conegut, perquè, independentment de tota consideració de clan, de partit o de coterie, es posi en marxa frontalment. Quan arriba en aquest punt, aquest home que té fama de portar la vida més desguitarrada de Barcelona actua amb un ordre perfecte. Utilitza una llibreta on apunta el pla que en cada cas pensa portar a la pràctica, les visites que ha de fer, els arguments que ha d’utilitzar. Aquestes apuntacions formen una espècie de comptabilitat sentimental molt precisa –una comptabilitat tan precisa que contrasta amb l’absoluta falta de precisió que caracteritza la marxa dels seus propis afers.
Vaig anar-li explicant el meu petit problema, que escoltà amb una atenció i una curiositat que no es desmentí ni un moment. Finalment es produí el gran cop d’efecte. S’aturà en plena Rambla i aparegué la seva famosíssima llibreta. Amb un petit llapis que em semblà de plata, hi féu unes apuntacions –després d’haver-me donat una mirada que em semblà inquisitiva i que em desorientà un moment.
–Ens hem d’entendre! –digué finalment–. He vist que heu publicat quatre «collonades» a les revistetes. Darrerament heu publicat una cosa a «La Revista» de Picó. Vós sereu escriptor. Junoy i Plana m’ho han assegurat reiteradament. Però el que he llegit fins ara de vós no m’ha pas agradat. Escriviu d’una manera obscura, treballosa i eixarreïda, com la carn que es menja a Barcelona, a les famílies. Probablement sou un home que teniu algunes coses a dir i que no teniu encara dominada la manera de dir-les. El més urgent, en el cas vostre, seria aclarir l’estil, ordenar-lo, desenfarfegar les coses i posar-les una darrera l’altra. Ara bé: potser hi hauria una manera d’aclarir l’estil: seria una temporada de periodisme. Hauríeu d’aprendre de redactar gasetilles, ¿compreneu?
–Perfectament.
–El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que una vegada n’hàgiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d’una manera clara i senzilla. Us haureu d’acontentar amb el que us donaran, que serà ben poca cosa. Potser no podreu ni pagar la dispesa. Però no hi ha més remei… M’agradaria que, si tinguéssiu alguna objecció, la formuléssiu…
–Cap objecció a formular…
–Us dic això perquè en aquest país hi ha persones que demanen una cosa i que de seguida que l’han obtinguda es posen a fer una cara com si els haguessin enganyats com xinos. Espero que no sereu d’aquests… Això seria fer-me el cornut i obligar-me a pagar el beure. Així, doncs, jo faré unes gestions i ja us diré una cosa o l’altra… Ja ens veurem. Bona nit!
I, sense deixar-me formular ni un sol mot d’agraïment –havíem arribat a la porta mateixa del Gambrinus–, entrà en el cafè. Vaig veure desaparèixer la seva esquena en la reblinconada del fons de l’establiment.
En el camí de retorn a la dispesa, examino la situació amb un gran optimisme.
Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversa es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm en una cadira de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques –dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un ronc ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no 
saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda –des de fa molts anys– es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat). La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona, se n’irradia un perfum de Piver, Rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt –una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement acurat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra –que reposa sobre el braç del seient–, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.
