Arxiu d'etiquetes: Països Catalans

A Mercè Figueres, 18 V 1937 (71)

Publicat el per
Respon

71

Monegrillo, dimarts 18 de maig de 1937

Estimada Mercè:

Hem de marxar cap a Farlete, a reunir-nos amb les altres forces del batalló que ja hi són. Com més dies passen més compenetrat em sento amb aquestes estepes. Una carretera absolutament recta fins a l’horitzó, hipnotitza; sembla que t’hagi de dur a l’infinit matemàtic. I si a cada banda d’aquesta cinta rectilínia s’estén el desert en tota la seva majestat, encara més. Les obligacions del servei no ens permeten allunyar-nos gaire de la base militar que ­se’ns assenyala però a les hores de lleure surto a passejar tot sol (a Monegrillo no hi ha cap dels meus camarades de l’Escola de Guerra; res més que anarquistes). El silenci de l’estepa és colpidor; no se sent res. Només, quan cau la tarda, la música dels grills.

La terra és grisa, lleugerament ondulada, amb algun que altre petit monticle; ni un arbre que trenqui la perspectiva sense fi. Els romanins, de lluny, semblen arbres de tan baixa que és la vegetació general, feta de petites mates de farigola (n’hi ha tanta que el seu perfum amarg és el que predomina) i grans extensions d’espart que semblarien sembrats si no fos pel seu color bru i l’aspecte desigual d’herbei inculte. A la Sierra de Alcubierre hi ha savines; no es coneix altra mena d’arbre a la comarca. La llenya que cremen, les bigues amb què fan les cases, les portes, els mobles, tot és de savina. Al graner on visc en tenim una bona provisió; quan l’asclem per encendre el foc (a les nits fa fred en aquests paratges), el cor vermellós dels troncs exhala un perfum molt amarg, intensíssim. És amb branques mitjanes de savina que els nostres milicians es fan aquells garrots amb pues que després llueixen a Barcelona.

El terme de Monegrillo és molt extens (160 quilòmetres quadrats), tot de rigorós secà; hi ha uns 700 habitants, a raó, doncs, de poc més de quatre per quilòmetre quadrat. No produeix més que cereals. Cap a la banda de migdia he vist, amb tot, durant les meves passejades, uns mallots; es veu que darrerament algú ha intentat el conreu de la vinya. Aquesta gent s’alimentava exclusivament de pa i cansalada; la revolució ho ha millorat, de manera que en general l’ambient ens hi és favorable. No tot ha de ser dolent en aquesta revolució feta amb els peus.

Al costat del graner hi ha una casa, poc més que una cabana però amb una llar enorme a la planta baixa; és on els nostres cuiners ens guisen el ranxo. Sovint m’assec als escons i escolto la xerrameca dels milicians, tots empordanesos. Han instal.lat les seves màrfegues a la golfa de la casa i de nits hi fan un guirigall de tots els diables. Són trempats i inconscients i van darrera les monegrines, les filles del desert, brunes i silencioses, que no els en fan cap cas. Ells, però, que no són rancuniosos, a la paret de la golfa han escrit amb carbó aquest profund pensament «Les xicotes de Monegrillo són guapes».

Acostumat a Madrid, em sembla prodigiós el silenci d’aquest front. En tot el temps que hi porto he sentit tres canonades; suposo que són les nostres bateries que disparen perquè no es facin teranyines a l’ànima de les peces.

Mirant la gran plana dels Monegres des d’alguna altura de la Sierra de Alcubierre, algun cop m’ha vingut al pensament que potser tots els mals ens vénen de l’aversió que els nostres pagesos sentien per aquests grans erms; aversió fàcil de comprendre. Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força perquè hauria comptat amb una base territorial molt més extensa i defensable. Ara seria de nou una gran ocasió; però ¿qui pensa en aquestes coses a Barcelona? Estan massa ocupats a redimir tot l’univers i especialment els barbers i les prostitutes.

Escriu-me, sobretot; no tinc més companyia que les vostres cartes —les teves, les d’en Màrius, les de la Nuri. Has de posar aquesta adreça:

Joan Sales, tinent assessor de la 3.ª companyia
Batalló Madrid, Brigada 121, Divisió 26 (Durruti)
Front de Saragossa

Com pots veure, ja no som «companys tècnics» sinó «tinents assessors». En alguna cosa s’ha de conèixer la famosa «militarització»; si bé en confiança et diré que, fora d’això i de dir-nos «batalló», «brigada» i «divisió», han canviat ben poc les coses; els milicians, com és ara, no volen que se’ls digui soldats i miren amb mals ulls aquells dels seus que s’han plantificat els galons de capità o de tinent —els famosos «tomates», abans tan execrats—. Per estrany que pugui semblar, ens tenen més consideració a nosaltres, els de l’Escola de Guerra (els «assessors»); com si trobessin natural que nosaltres, ja que no som anarquistes, portem «tomates» i ens diguem tinents. D’aquests milicians de l’ex-«columna», ara divisió, Durruti, te’n podria escriure tot un llibre; n’hi ha, no sols de bons, sinó de boníssims. Però no és ara el moment d’escriure sobre aquest tema, que és molt complex. Tan complex com aquesta guerra, que no sé pas com podré explicar un dia als meus rebesnéts (l’any 2010, quan en tindré 98, seré rebesavi), de manera que hi arribin a entendre alguna cosa.

 

 

A Màrius Torres, 17 V 1937 (70)

Publicat el per
1

70

Monegrillo, dilluns 17 de maig de 1937

Estimat Màrius:

M’he pogut fer amb uns plecs de paper blau cel, rosa i groc i això em permet de tornar-te a escriure. Comença el segon dia de la meva estada en aquest poblet dels Monegres i t’escric des d’un graner on ens hem instal·lat un capità (de milícies), tres tinents (dos de milícies i un, que sóc jo, de l’Escola de Guerra) i un milicià que ens fa més o menys d’assistent a tots quatre. Ens envolten les remors familiars de la vida camperola, piular de pardals, cloquejar de gallines, grunyir de porcs, bels de cabres i brams d’ase.

Divendres vam passar per Lleida; no vam fer més que travessar-la en camions. A Alcarràs i a Fraga els sembrats ja són alts i plens de roselles; n’hi ha tantes que a moments els camps es veuen tots vermells sota el cel blau de la planúria. Pel pont de Fraga vam salvar el Cinca: tornava a trobar-me, per segona vegada a la vida, fora de Catalunya però ¿què dic? ¿Per què els Monegres no haurien de ser, també, Catalunya? ¿Per què no ho hauria de ser tot Aragó? Aquest país, que veig per primer cop, m’és estranyament familiar; no m’hi sento gens «lluny de la pàtria».

Fins molts i molts quilòmetres després de Fraga, ciutat tan catalana com Lleida, no es troba cap altre poble. Vam passar Candasnos i Bujaraloz, ja aragonesos. Avui totes aquestes comarques estan ocupades per tropes catalanes, que fins ara pertanyien a l’Exèrcit de Catalunya; n’hi hauria hagut prou amb un simple decret del nostre govern per legalitzar-ne l’annexió, que era ja un fet. La dura realitat de la guerra ha posat de relleu que la nostra frontera estratègica, i per tant natural, es troba a molts quilòmetres de l’administrativa; és la que han es­tablert d’instint les nostres columnes (del Principat i valencianes) estabilitzant les seves posicions en un front que recorre Aragó de nord a sud vorejant —i deixant fora— Osca, Saragossa i Terol. Aquesta trentena de milers de quilòmetres quadrats ocupats pels catalano-valencians (un territori tan extens com el de la Generalitat) que és per cert l’única conquesta considerable —i fins potser ­l’única conquesta tout court— que han fet les forces republicanes en tot el que va de guerra, conté una proporció molt gran d’habitants de llengua catalana, amb ciutats com Fraga, Mequinensa, Tamarit de Llitera o Vall-de-roures. ¿Per què el nostre govern no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió, almenys pel que respecta a la zona on es parla la nostra llengua? No deurà ser pas per diplomàcia, que no és gaire el seu fort; menys per escrúpols constitucionals, ja que ben pocs han demostrat tenir-ne uns governants que han tolerat i toleren que campin per Catalunya com si en fossin els amos tot de partits i de sectes que no tenen ni un diputat al Parlament mentre la Lliga, per qui solia votar la meitat del país, es troba reduïda al silenci quan no perseguida a mort com si fos «feixista». ¿És que s’ha fet cap plebiscit a l’Aragó ocupat per les forces catalanes? ¿S’ha tingut per res en compte la voluntat dels seus habitants? Ben cert que una ocupació catalana sense desordres, feta amb la bandera de les quatre barres que també és la d’Aragó, hauria estat vista en aquestes comarques amb molta més simpatia que no pas la invasió anarquista que en algunes d’elles els ha calgut suportar. Una Generalitat aragonesa, federada amb la de Catalunya, hauria pogut ser el marc legal dels fets consumats. Potser els nostres governants són uns genis que veuen coses que els simples mortals no sabem veure; potser si Ramon Berenguer el Sant, en comptes de conquerir la Catalunya Nova i annexionar-se Aragó per matrimoni, hagués proclamat l’emancipació de les prostitutes i sobretot la col·lectivització de les barberies, fóra molt més cèlebre i «universal» que no és.

Cada vegada em sento menys de comú amb els «separatistes» del Principat i això et farà comprendre que el meu lloc no era pas més a Estat Català que al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El «separatisme» és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. Podem triplicar el territori autònom sense sortir del marc d’Espanya ¿no era Hongria un regne considerable dins l’imperi austríac i Finlàndia un gran ducat prestigiós dins el dels tsars? El Canadà, que és un «domini» de la Corona britànica, ¿no és per ventura mil vegades més envejable que Panamà, república independent? Separar-se està a l’abast de qualsevol «nasionsita» sud-americana; el que hem de voler és fer-nos grans i forts. Només un esperit superficial pot menysprear la importància que l’amplitud del territori té en la vida de les nacionalitats; un mínim d’extensió i de varietat és indispensable si un no s’hi vol morir d’asfíxia. Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll.

Acostumat a aquells concerts de Madrid, no em sé avenir del silenci que plana en aquest sector; silenci en aquest moment interromput, no pas pels canons, sinó pels trons que retrunyen a la Sierra ja que ens està fent una tempesta d’allò més romàntic. Un cel de plom, molt baix, cobreix la desolació majestuosa de l’estepa sense termes; si tingués cavall me n’aniria a galopar per la Sierra de Alcubierre com diu que feia Goethe en dies així. Ni tinc cavall, ai las, ni sóc Goethe.

En aquests pobles del desert no hi ha fonts ni pous; al costat de cada un, una o diverses basses, que s’omplen quan plou, els forneixen tota l’aigua que tenen. Ara a les basses dels voltants de Monegrillo, plenes a vessar amb aquest aiguat que cau, se sent com canten les polles d’aigua, ocells de pas que no sé si vénen ara o si es preparen a emigrar. A la Sierra de Alcubierre abunden les guineus; els nostres milicians n’atrapen de petites i proven de domesticar-les. Tot inútil; a cada manyaga que els fas responen amb una queixalada; sembla estrany que puguin ser tan esquerpes i ferotges unes bestioles tan bufones però ¿és que no ho són també les dones? ¿No duem tots «cruels senyals de dents en el nostre cor mortal» i a desgrat de tot anem tirant?

El cel s’ha anat enfosquint tant que ja no m’hi veig; aquest graner no té més que un finestró minúscul. Hauria d’encendre un «llum» d’oli que vaig «inventar» ahir amb un pot de llauna per gresol i un cordill per ble; tinc tan poca fe en el meu invent que m’estimo més plegar d’escriure.

 

A Màrius Torres, 29 IV 1937 (63)

Publicat el per
Respon

63

Barcelona, dijous 29 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Em sento de vegades foraster a Barcelona i tanmateix en sóc fill; tu te’n deus sentir potser a Lleida. Jo hi vivia quan Morera i Galícia va morir; devia ser cap a l’any 1927 i en tenia catorze o quinze. En aquells temps Morera i Galícia «era Lleida»: ens sabíem de memòria els seus sonets de les birbadores i de les cireres garrofals. Hi vaig viure un parell d’anys, que recordo amb afecte i enyorança. La ciutat hauria de créixer perquè els seus habitants deixessin de ser provincians; li correspondria de ser pel cap baix deu vegades més gran. És el cor d’una regió natural molt extensa: tota la Catalunya ponentina, inclosa la part atribuïda a Aragó. A causa de la seva situació hauria de jugar un paper de primer ordre en la restauració de la nostra pàtria; hauria de tenir més present que n’és «el cap i casal per terra ferma»

Allò que encara no se m’havia acudit mai de pensar és que fossis «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Spinoza era alguna cosa així com rellotger, com Pitarra, i Villon lladre de camí ral; sant Pau havia fet molts oficis i Jesús de fuster. Pel que fa a la Magdalena, més val que no ho remenem. Tot plegat sembla denotar que els oficis que puguem perpetrar al llarg de la vida no ens retraten gaire; jo no em sento gens ni mica periodista ni professor de gramàtica ni secretari d’un governador ni tinent d’infanteria ni notari ni res del que he estat ni pugui ser en el transcurs dels meus 98 anys. No he dubtat mai, doncs, que per damunt de tot fossis home i no pas metge; però jo, abans que per metge, et tinc per poeta: un poeta que fa de metge i no pas un metge que escriu versos. Vull dir que em fa l’efecte que no hauria estat de cap manera impossible que en comptes de metge haguessis estat, per exemple, perruquer de senyores o «pèrit panificador» (com deia un forner de les nostres coneixences) però que sempre i en tots els casos hauries estat poeta ¿és que Bernat de Ventadorn no era precisament forner? Si no ho era ell, ho era en tot cas el seu pare.

D’acord, doncs, amb tu que allò que en veritat importa és ser home; si jo digués que ets «un home que escriu versos» diria una obvietat ja que, fora de les dones, només els homes n’escriuen, però almenys no diria una salvatjada. La poesia és precisament, al meu modest entendre, un mitjà que tenen els homes de caràcter per expressar-se; el que interessa en tot poema és l’home que hi ha dins. Per això estic totalment d’acord amb tu que sentir-se «per damunt de tot poeta» seria detestable.

Hi ha en els teus versos com una mena de «confiança» que els impregna i que «fa molta companyia». En Paraules de la Nit és una confiança còsmica, gairebé diria interplanetària; el tema de la Nit s’hi presta. En altres versos teus es tracta d’una confiança metafísica; una confiança en tot, no sols en el cosmos material que ens envolta: aleshores és esperança, virtut teologal. N’hi ha que tenen una musicalitat molt greu, com la dels registres baixos d’un orgue; d’altres, en canvi, hi fan de contrapunt amb la seva alada lleugeresa.

En aquest concert confús que és l’univers tots tenim dret a dir la nostra paraula, per humil que sigui; la meva, potser més que de confiança o esperança, voldria ser de fe; potser voldria creure més que no pas esperar. Creure o esperar deu ser en el fons el mateix sota distintes formes; creguem i esperem que hi ha Algú darrera tant de misteri.