Arxiu d'etiquetes: FAI CNT

A Mercè Figueres, 29 XII 1936 (34)

Publicat el per
Respon

34

Barcelona, 29 de desembre de 1936

Estimada amiga:

Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l’il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura’t que l’únic que em sap dir és «que em foti». Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega.

Compadeixo de tot cor els pobres censors que van tenir la pensada d’obrir per llegir-la la meva carta anterior. ¿És que no saben que un alferes de l’Exèrcit de Catalunya, quan escriu a una gironina pigada i de pèl de panotxa, es posa invariablement bucòlic i només li parla de flors i de violes?

Aquest Nadal —trencant les oracions—, veient com deixava de celebrar-lo certa gent i només ho fèiem els «rojos» com ells ens diuen, vaig pensar que Jesús podria fer-se seves aquelles paraules d’Isabel II quan sortia desterrada: «Creia tenir més arrels en aquest país».

¿És que ha deixat d’haver-hi religió perquè els de la FAI els han col·lectivitzat les fàbriques i les botigues? A casa, ni cal que t’ho digui, vam fer pessebre, vam cantar tot el repertori de cançons nadalenques que sabem i fins i tot, davant els ulls meravellats de la Nuri petita, el tió rajà tants torrons com era possible en aquests temps de guerra. I vet aquí que en aquest moment, a través de l’ampla finestra del nostre estudi, veig un cel blau d’hivern, un sol radiós, uns núvols blancs. El Tibidabo i Sant Pere Màrtir amb les seves suaus ondulacions completen el teló de fons. Des de la meva taula, escrivint-te, veig els bosquets de pins que anàvem a bombardejar cada tarda, quan érem alumnes de l’Escola de Guerra, amb els morters, el llançamines i un canó d’infanteria. També veig els Escolapis, o sigui l’Escola de Guerra, i penso que n’he estat alumne per espai de més de tres mesos. Ara sóc alferes i espero que em donin «destí». Penso com van passant els núvols i els dies i em sento ple d’una gran confiança en la vida. Em vénen a la memòria molts altres dies com aquest però tan llunyans. Sé que cal lluitar molt; però la lluita és bonica. Hi ha moltes coses boniques al món; poques tant com els records. Recordo el jardí de casa, quan era petit; vull dir de la de Barcelona, on vivíem durant el curs, no la de Vallclara, on anàvem a mitjans de juny per no tornar-ne fins ben entrat l’octubre. La de Barcelona era al carrer del Bruc i hi havia una vella palmera, tres acàcies molt frondoses, un llimoner i un nesprer; sis arbres que és com si fossin persones que jo hagués conegut íntimament. Per la paret s’enfilaven un gessaminer i un roser, tots dos enormes; el roser feia roses grogues. Hi havia una font amb una cara de faune, de terra cuita; una cara lletja i amb banyes, que ens feia una certa por. Recordo la meva germana i els meus germans, que són cinc; quantes vegades al llarg de la vida he hagut d’explicar que a casa érem «sis nois i una noia»… ara, cada cop que els veig, em fa estrany de veure’ls tan grans.

Amb la meva germana ens aveníem molt; llegíem amb voracitat contes infantils i vides de sants i una vegada m’assegurà que si ens estàvem força estona de genollons sobre uns rocs punxeguts que ens fessin mal se’ns apareixeria la Mare de Déu; ho acabava de llegir en una vida de santa Teresa i no en tenia cap dubte. La Mare de Déu no se’ns aparegué; fou una de les meves primeres decepcions. Després recordo el meu poble, la gran i antiga casa pairal on per espai de tants segles visqué la meva família (el meu besavi encara hi vivia) i on des del meu avi només es va a passar-hi els estius. Recordo els poblets del voltant, tots amb les seves campanes que semblava que es responguessin les unes a les altres a l’hora del capaltard.

Recordo l’estàtua del general Prim, que era allà al parc de la Ciutadella, al fons d’una avinguda d’àlbers, i ara els bèsties de la FAI l’han enderrocada. I penso que aquesta revolució que aterra les estàtues dels generals catalans, incendia els temples i arrasa les arbredes dels palaus senyorials podria ser una revolució burgesa; els qui, fa cent anys, incendiaven Poblet no eren pas anarquistes, que aleshores no n’hi havia. Ara els nostres burgesos deixen de posar domassos al balcó per l’Onze de Setembre i de celebrar el Nadal, tot perquè els anarquistes els han pres les botigues i les fàbriques; ja no creuen en la pàtria ni en Déu.

Però tot està amerat de Déu, fins la revolució. A Vallclara el clar de lluna al bosc cobert de gebre fa meravelloses les branques; tot espurneja com si hagués caigut pols de diamants. La nit de Nadal tot és miraculós. Les nostres pobres revolucions no poden aterrar l’obra de l’Etern:

El que un segle bastí l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu…

S’ha fet de nit, t’escric a la claror, limitada per la pantalla, del meu llum de taula i em sento ple de pensaments tristos però benèvols. Aquestes nits passen entre foscos presagis; els antics romans dirien que «les estàtues suen». Trepitgem un terreny insegur com qui, enganyat per un herbei superficial, es troba avançant per un aiguamoll; però el cel hi és sempre, els estels són sempre els mateixos, les Ósses fan cada nit el seu tomb de sempre. La bèstia hu­mana sotja la seva presa en la fosca; en el silenci d’aques­tes tristíssimes nits barcelonines se senten de tant en tant trets de pistola aïllats; els assassins continuen la seva tasca però els ocells dels boscos dormen mentrestant confiats en la Providència. ¿Què significa la delirant realitat? Impossible de saber-ho.

La dona m’ha abandonat: se n’ha anat a Madrid amb l’Anna Badia i altres de la secció femenina d’Estat Català a dur torrons i xampany als soldats catalans d’aquell front. Hauran de passar per València, ja que, per raons òbvies, no hi poden pas anar per Saragossa. No és pas que la Nuri s’hagi fet finalment del seu partit; com jo mateix, s’estima més no ser de cap però l’hi lliga una bona camaraderia.

I vet aquí que se’ns està acabant un any que haurà estat ben diferent de tots els que havíem viscut fins ara. Penso que aquest any, amb tot, t’he conegut a tu, he conegut en Màrius, he conegut l’Usall… i m’he conegut una mica més a mi mateix.

Penso que no he trobat veritables amics fins que he dut una vida solitària; però la vida encara m’ha treballat poc. Voldria que no parés fins a fer-me llis com un palet de riera. Penso també que és bo de buscar sempre, fins i tot sense saber què es busca; alguna cosa es troba. I que si realment jo fos un home de caràcter, hauria de donar gràcies a Déu d’haver-me fet néixer en una època tan agitada.

Fent examen de consciència ara que l’acabament d’un altre any sembla convidar-hi, trobo que he pensat poc en la mort però potser menys encara en la vida.

A Màrius Torres, 26 XII 1936 (32)

Publicat el per
1

32

Barcelona, 26 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

Un dia d’aquests t’escriuré un poema perquè en tinc ganes; un poema d’aranyes, en desgreuge de l’odi que els tens. Els teus s’han fet indispensables en aquesta casa; la Nuri me’ls llegeix en veu alta quan no hi ha l’Usall, que és un enemic declarat de la poesia.

He decidit sotmetre al vostre arbitratge (teu i de la Mercè) un cas de consciència. Un amic nostre, l’Eduard Ferrer, és qui a començos de setembre em convencé perquè entrés a l’Escola de Guerra, acabada de fundar aleshores; aquest noi, amb qui en altre temps érem rivals —ens disputàvem la que ara és la meva dona—, ha conviscut sempre amb els elements del nacionalisme extrem mentre jo convivia amb els del comunisme català. En venir el daltabaix, jo, l’antic marxista, m’he sentit nacionalista; era fatal. La revolució, vista de la vora, no em podia fer més que fàstic. Un cop dins l’Escola de Guerra vaig sentir la necessitat d’establir contacte amb els elements nacionalistes, sortosament molt nombrosos, i vaig pensar que ningú com l’Eduard Ferrer per orientar-me. I vet aquí que em digué:

—Tu no coneixes com jo aquests ambients. T’has avesat als comunistes i t’imagines que a tot arreu hi ha aquell esperit de disciplina i de combat. Has de saber que els nacionalistes, en general, són molt bons per anar creant partits i partidets que es barallen ells amb ells, com també per fer excursions. Ara mateix n’hi ha uns que se’n van a fer la guerra… als Pirineus (es referia, amb evident injustícia, a les Milícies Pirinenques). I és que, t’ho asseguro, no hi ha res a fer amb ells. El millor seria que ens féssim tots del Partit Socialista Unificat de Catalunya. És un partit jove, que acaba de néixer; fill de la guerra. Ple d’energia i d’ardor combatiu. L’únic que pot plantar cara a l’anarquia. És allà on podríem fer feina.

Aquest discurs em caigué com una galleda d’aigua freda. Al cap d’uns quants dies em donà un imprès: era una sol·licitud d’alta al Partit Socialista Unificat perquè l’omplís. Encara es deu arrossegar en alguna butxaca del meu uniforme; cada vegada que prenc la ploma per fer-ho els meus ulls topen amb unes paraules: «Internacional Comunista» i em sento profundament trist i descoratjat. Vaig deixar tot això ja fa anys ¿és que haig de desfer el camí, tornar enrera? Impossible.

Passen entretant els dies i ve que a la meva dona, que ja no fa d’infermera, se li fica al cap la idea que ha de fer una cosa o altra per ajudar a la guerra i entra de secretària de la presidenta de la secció femenina d’Estat Català. Cada vespre arriba a casa plena d’entusiasme: em fa unes descripcions magnífiques de l’ambient que s’hi respira. Em duu el Diari de Barcelona (que ara, catalanitzat d’ençà del cataclisme, és l’òrgan precisament d’Estat Català), em fa assistir a un míting, sento un orador que diu: «Som revolucionaris però per damunt de tot posem la causa de la pàtria. Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país! Volem, sí, una revolució; però una revolució a la catalana. ¡Catalunya per damunt de tot!»

La boca se’m fa aigua sentint aquestes afirmacions. Miro tristament la sol·licitud d’ingrés al Partit Socialista Unificat, ja tota rebregada de tant dur-la a la butxaca. Em sembla buida, freda, absurda com la proposta d’un matrimoni de conveniència. La Nuri mentrestant no para de treballar-me amb aquella astúcia pròpia del seu sexe; un vespre em demana que la vagi a buscar al despatx. Un cop hi sóc em diu: «L’Anna Badia (la presidenta) té moltes ganes de conèixer’t».

¡Oh, Màrius, imagina’t uns grans ulls negres, una veu vellutada de contralto, una dona alta i admirablement formada; i és la germana de dos herois nacionalistes, caiguts sota les bales dels pistolers de la FAI! I parla lleidatà, Màrius; ¡parla lleidatà! En el brevíssim diàleg que hem tingut hem posat tanta alegria, tanta simpatia, tanta efusió i tan poca política… M’ha dit: «¿Per què no firma ara mateix la seva alta a Estat Català?» Perplex, em trec una moneda: «Si cau de cara» dic, «firmo». La moneda cau de creu; no em faré d’Estat Català.

—Bé, diràs tu, ¿és que et governes políticament pels ulls de les dones i per l’atzar?

I jo potser et replicaria que és el món qui s’hi governa des de sempre; en tot cas la política «no m’entra»; em rebenten totes les ideologies.

 

 

A Mercè Figueres, 15 XI 1936 (24)

Publicat el per
Respon

24

Barcelona, diumenge 15 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Vaig rebre la vostra carta ahir al vespre, que teníem l’Usall a sopar; li vaig llegir el paràgraf que fa referència a ell i en Cruells ¡i com el van emocionar aquelles paraules vostres! Les llegiré també a en Cruells; pobres xicots i pobre de mi, ningú no ens diu ni ase ni bèstia als nois nacionalistes de l’Escola de Guerra. Trobem sovint un ambient hostil dins la pròpia família d’origen, un ambient més hostil al carrer —dominat per la FAI—. Aquells ens tenen per rojos o per ximples, aquests per reaccionaris. El pitjor dels suplicis és quan pel carrer ens detura un proletario que, veient-nos amb l’uniforme de l’Escola de Guerra, se’ns posa a parlar campechanamente d’exterminar capellans i burgesos.

Ens cal beure glops molt agres entre la incomprensió i fins la burla dels uns, la malfiança dels altres. Ningú no ens diu un mot cordial, un mot de pàtria i honor, que són els únics sentiments que poden dur una persona decent a la guerra ja que sense ells la guerra seria un crim. Nosaltres sabem el que defensem però ens cal cloure els ulls sobre allò que els altres es pensen que volem defensar; per això sap tant de greu que s’hagin passat a l’altra banda tants de xicots que haurien hagut d’estar al nostre costat. ¡Quin error garrafal! Passant-se als altres no han fet més que afeblir-nos i, per tant, reforçar la FAI. Quanta confusió, Déu meu; tot plegat és com un d’aquells mals somnis en què un voldria cridar i no pot. Per això reconforta tant una carta com la vostra, plena d’afecte i comprensió; la carta d’algú que sap que volem ser soldats i no bandits, lluitar per amor de la pàtria catalana i no per odi a ningú. Si a l’Escola de Guerra, en comptes de «la orden del día», ens llegissin cada matí les vostres cartes ¡com es faria ràpidament un ambient patriòtic! Fins els més acèrrims de la FAI tenen dins seu en potència un soldat digne; entre els xicots anarquistes, que a l’Escola de Guerra també n’hi ha alguns, n’hi ha en efecte d’excel·lents però ¿qui els parla d’honor i de pàtria? Ningú.