176
San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941
Estimades amigues Esperança i Mercè:
Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.
Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.
Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.
El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.
A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.
Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!
I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.
Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.
No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.
Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.
A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.
Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire
comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.
