182

San Pedro de Macorís, 15 d’agost de 1941

Estimada Mercè:

Ja no ets l’única a escriure’ns en estonià però t’asseguro que fora del grup de Puig d’Olena no ens hi escriu per ara ningú més. Vosaltres sabreu el que us feu; nosaltres sempre tenim por per vosaltres i per això continuarem escrivint-nos en francès ara com ara. Et burles altra vegada de les meves vel·leïtats comercials i probablement encertes; el cas és que continuo donant classes tot esperant el visat mexicà del nostre passaport, que per ara no arriba. Ara en dono fins i tot d’àlgebra i d’anatomia; he observat que quan un ha d’explicar una cosa que no sap en parla amb més autoritat i eloqüència: cal camuflar la pròpia ignorància sota frases ambigües i emfàtiques. Però t’enganyaria si et digués que em trobo bé en el paper de pedant; només me n’aconsola allò de «primum est uiuere». Tinc decidit, si ens en sortim d’anar a Mèxic, d’aprendre l’ofici de linotipista; quan feia de periodista, per poder viure tot estudiant Dret, em meravellava que guanyessin molt més que no pas nosaltres i ja aleshores m’havia proposat d’aprendre’n per si mai ho havia de menester. Et burles també del meu poema dels cinc planetes i el compares a un sac al fons del qual no hauries trobat res; la teva comparació, probablement, és justa i m’inspira aquests versos de «mea culpa»:

D’autres routiers te porteront, las et courbés,
leurs sacs, qu’ils videront, Mercédès, à tes pieds:
de l’un d’eux sortiront les pommes d’Hespérides,
d’un autre les perles d’Ormuz.
En vain j’ai voyagé, mes mains sont toujours vides;
qu’est-ce que j’ai cueilli? Du vent et rien de plus.

La Nuri em diu que «Ormuz» i «plus» no rimen però a mi se me’n fum des del moment que jo pronuncio (i et recomano que també ho facis perquè és molt bo per la salut) Ormuss i pluss; que per a alguna cosa m’ha de servir allò de ser «un vrai français des Pyrénées Orientales».

Jo tampoc no sé gaire de què parlar-te; l’únic tema possible, el del vostre parent Rabassa, ja l’he tractat a fons en altres cartes. També t’he parlat a bastament de sir Archibald Henry Beer. Ells dos i míster Ford són les úniques persones amb qui mantenim una veritable amistat; hi ajuda el fet que visquin en bungalows semblants al nostre i no gaire lluny de nosaltres. En canvi la vostra cosina, la senyora Gómez, no la veiem gaire; viu al centre de la ciutat i ens fa mandra d’anar-hi; la calor hi és de forn perquè les cases impedeixen la circulació de les brises, que són el nostre únic consol. Ara tenim ¡per fi! un amic del país, un jove mulato que ens ve a veure cada vespre: arriba a les vuit i se’n va a les dotze. Prenem el te amb ell i durant quatre hores li engeguem els nostres monòlegs. El noi ens escolta amb una serietat impassible; no diu res, no riu mai, sembla amagar sota la seva impassibilitat algun gran i tenebrós misteri. La suggestió dura tant com el seu silenci; quan el trenca, és per parlar-nos de macutos, bohíos, bateyes, chiripas, cheles, ñapas, merengues, arepitas, yaniqueques, conucos, friquitines, pulquerías, guineos, chinas, cachimbos, papas, locrios, congríes, anduyos, cocolos, salcochos, guaguas, hembritas, machotes, chivas, toras, ovejos, niguas, bejucos «et sic per coeteris».

Pensava cloure aquí aquesta carta deixant sense satisfer la teva insana tafaneria relativament a aquell negoci «tan baix i lucratiu» de què us havia fet esment a les anteriors; després he pensat que, lluny d’insana, la tafaneria de les femelles de la nostra espècie (que és una de les més il.lustres de la fauna universal) potser ha de ser considerada biològicament normal en tant que inseparable de la feminitat; i com que precisament la feminitat és la meva flaca, que és el que sempre m’ha perdut, vet aquí que m’entren de sobte unes ganes furibundes de fer-te feliç dient-te amb tota franquesa en què hauria consistit el tal negoci per més que em cau la cara de vergonya recordant-ho. No voldria que et prenguessis malament això de les «femelles de la nostra espècie»; pensa, només, que el poeta Bartrina, que era genial ja que era de Reus, va dir allò de:

sé que soy un mamífero bimano,
que no es poco saber…

I allò altre, referint-se a una parella d’enamorats:

Iban los dos mamíferos hablando…

És el cas que el senyor Bros de la Creu, que així s’anomena el parent que la Nuri té a Bajabonico, a desgrat del seu nom tan senyorial i venerable em va fer unes proposicions d’allò més deshonestes. No m’induïa pas a la tracta de negres ni a la de blanques, ca, ni tan sols al tràfic d’estupefaents; molt pitjor. Arribo a concebre que hi hagi qui es dediqui a tals negocis per més que la recta moral els reprovi; allò que em proposava en Bros de la Creu era molt més deshonrós; era simplement inimaginable. Jo ja no m’alçaria mai més del pou de vergonya on m’hauria enfonsat:

—Vostè, jove, em digué, ja s’haurà fixat que en aquest país la majoria dels habitants no duen a sobre res més que els calçotets i el canotier; en rigor el canotier és l’única cosa que durien si no fos per una llei del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina en virtut de la qual envien a la manigua «a comer fruta silvestre» qualsevol ciutadà que es passegi sense els calçotets. Es tracta, com no haurà pas passat per alt als seus dots d’observació, d’uns calçotets llargs i de ratlles virolades; uns calçotets, en una paraula, i sigui dit en honor seu, d’allò més propis per a negres. S’han d’importar de l’estranger ja que en aquest país, com prou haurà vist, no es fabrica absolutament res; els inspira tant d’horror l’explotació de l’home que s’estan tant com poden de treballar ni tan sols per compte propi, no fos cas que caiguessin en la temptació d’explotar-se a si mateixos. El que vostè no sap és que abans de la guerra d’Espanya aquests calçotets per a negres s’importaven de Catalunya; ara han de venir dels Estats Units i força més cars. Es tractaria, doncs, d’emparaular-ne ja des d’ara una partida ben grossa aprofitant que els Estats Units encara no s’han ficat a la guerra; s’hi ficaran tard o d’hora, no en tingui cap dubte. Els compraríem a l’engròs i els vendríem a la menuda; jo posaria el capital, vostè el treball. Pensi que així que la guerra s’estengui als Estats Units el preu d’aquesta mercaderia de primera necessitat acusarà una puja considerable; si en tenim un bon stock farem negoci rodó.

Ja ho veus, Mercè ¡he estat a punt de comprar calçotets a l’engròs i —cosa més esborronadora encara— de vendre’ls a la menuda! Després d’això ¿gosaré mirar-te mai més als ulls? Aquella gloriosa per bé que infortunada infanteria on vaig començar d’alferes per acabar comandant ¿no estaria en el dret de degradar-me?