Dimecres de Cendra. Divago, ensopit i morós, pels carrers.
De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la Via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.
.
El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.
.
Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles una gran, gran part de la vida.
.
Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.
.
Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».
.
Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui –deu haver fet festa– ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per a posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!
.
Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campanao almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelayo se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.
Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.
