Arxiu per a març 2009

15 de març de 1919

diumenge 15 març 2009

El mecanisme de la penya. La primera persona que sol arribar a la tertúlia, havent dinat, és Enric Jardí. Arriba caminant pausadament, portant sota el braç dos diaris: «L’Action Française» i «L’Humanité». És un home que segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees –únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees. La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada. Jardí demana cafè, s’asseu i encén un cigar que fuma amb un broquet curt. Arriba Costa amb la safata i els darreres del seu jaqué brandant. De seguida apareix el doctor Rafael Dalí, metge municipal, amb la seva mola imponent, esbufegant. M’ha semblat comprendre –malgrat conèixer-lo tan poc– que el doctor Dalí és un excel·lent gourmet i un home molt entès en qüestions de la taula.

El doctor Joaquim Borralleras sol ésser el tercer d’arribar. És l’ànima de la tertúlia, la seva espina dorsal, el qui n’assegura la continuïtat. És metge, solter, petit rendista i desvagat. Però és un desvagat curiosíssim: és un desvagat que no es pot girar de feina, que viu absolutament submergit en el treball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que considera com dues obligacions: la penya i la música; i dues altres coses a les quals aplica un diletantisme molt sensible: la pintura i la literatura. El doctor Borralleras pren seient al fons del local, a l’extrem oposat de la porta d’entrada. A banda i banda del lloc que ocupa hi ha dues files paral·leles de poltrones de palla ordinàries i al mig un rest de taules de marbre. El local dóna, a peu pla, sobre el jardí de la casa, del qual està separat per unes portes balconeres envidrades. Les parets del local són nues i blanques.

Des que acabà la carrera es pot dir que el doctor Borralleras es manifestà amb força suficient per a ésser un desvagat. Des de llavors que es lleva a quarts de dues de la tarda. Menja, per dinar, una friolerai es dirigeix del seu domicili particular del carrer del Bisbe –balcons a la plaça de Sant Jaume– a l’Ateneu, caminant. Instal·lat a la penya, fa tertúlia, fins a quarts de vuit de la tarda. Llavors visita una o dues sales d’exposicions, entra en una o altra llibreria i enllestida aquesta feina es fa servir una absenta en un cafè cèntric –al Colón o al Continental. Torna al seu domicili, per sopar. Després, si hi ha concert, hi assisteix immancablement –acompanyat, generalment, del seu gran amic Josep M. Albinyana. Si no hi ha concert, torna a instal·lar-se a la penya i s’hi manté fins que a primeres hores de la matinada es dissol. Si, per contra, ha anat al concert, passa també per la penya, en acabar-se. Quan la tertúlia es dissol, el doctor Borralleres baixa, llavors, Rambla avall amb un cigarret als llavis –el cigarret que no l’abandona mai. Sempre l’acompanya algú: ara, generalment, Josep M. de Sagarra. Fet el tomb de Rambla, hom entra al Gambrinus i es produeix, com per encant, la producció d’una altra tertúlia al seu voltant –que sol durar fins a les cinc o les sis del matí. Aquest home té el do d’emulsionar éssers humans en tertúlies generalment plàcides. Però aquesta del Gambrinus no és pas la tertúlia del doctor Borralleras. És una tertúlia de més a més, una propina de tertúlia, una activitat, diríem, extraoficial. Quan les llums de l’alba arriben a les foscors del carrer del Pi, el doctor Borralleras abandona el Gambrinus, puja lentament el carrer de Ferran i arribat al carrer del Bisbe entra a casa seva després de la conversa rutinària –generalment llarga– amb el vigilant.

A primera hora de la tarda, el doctor Borralleras presideix una tertúlia de gent que més o menys treballa. La primera fornada humana de la penya dura, doncs, fins a les cinc, quarts de sis, de la tarda. Quan aquests senyors es dispersen n’arriben uns altres –que són els que han treballat a primera hora de la tarda. Entre ells, s’hi sol trobar Pompeu Fabra. Aquesta, és clar, no és pas una línia absoluta: hi ha persones que en dies determinats, i fins i tot durant una tongada de dies, consideren plausible passar a la penya tota la tarda.

A la nit hi ha reunió, una barreja de concurrents de tarda i de concurrents estrictament nocturns. A Barcelona hi ha molta gent, encara, que surt a la nit, que considera, per exemple, que és molt més agradable, o simplement més factible, fer tertúlia a la nit que a la tarda. De manera, doncs, que el doctor Borralleras té el dia i una bona part de la nit completament ocupats presidint una tertúlia que es renova constantment, en procés d’esdevenir inesgotable. L’emulsió humana que aquest home provoca, que Quim provoca –aquest és el seu nom de tertúlia universalment utilitzat–, té una força de metamorfosi impressionant. És un home que, sense moure’s de la seva cadira, veu i parla cada dia amb dues-centes persones diversíssimes, variadíssimament col·locades, pel cap baix.

Ara, jo conec Quim molt poc, però per a mi aquest home ha constituït una sorpresa considerable. En les hores que porto ja passades en la seva companyia, a penes li he sentit la veu. Ha restat en el seu lloc en un estat de morositat crepuscular –de letargia indiferent i fins de vegades m’ha semblat com si es trobés absent del que el rodejava. Sí, és clar: amb la seva cara ampla i pàl·lida com una màscara de línies búdiques, una cara de barbamec de rictus malenconiós que el dolor arriba, de vegades, a intensificar, amb els seus ulls petits, escrutadors, gairebé invisibles, però inescamotejables, Quim ha dirigit una rialla una mica forçada a l’un, ha dit una paraula, obscura i sorda, a l’altre. Ha restat assegut, ha callat, ha passat les hores cloent cigarrets i fumant. Plana m’assegura que això és excepcional i que seria temerari de passar d’aquesta ratlla. Diré, doncs, com els fulletinistes vuitcentistes quan arribaven al moment de l’expectació: Y aquí, la pluma se para

14 de març de 1919

dissabte 14 març 2009


L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai no vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.

.

Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

.

La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.

.

Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.

13 de març de 1919

divendres 13 març 2009

La Mancomunitat ha creat uns «Estudis Normals» i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat –ésser mestre, ésser professor–, em sembla una mica estranya. ¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica.

Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot –absolutament tot– a l’obtenció d’aquest resultat. No he fet un pas en fals?

De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.

Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.

–Hi ha molts malalts –li digué Carles–. És impressionant.

–Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara –respongué el de les Pompes– és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

.

Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, meravelloses. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se –sense poder-se precisar d’on ve– el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a la prestatgeria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat; però, quan els embriacs van ben vestits, no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singular, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.