El mecanisme de la penya. La primera persona que sol arribar a la tertúlia, havent dinat, és Enric Jardí. Arriba caminant pausadament, portant sota el braç dos diaris: «L’Action Française» i «L’Humanité». És un home que segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees –únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees. La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada. Jardí demana cafè, s’asseu i encén un cigar que fuma amb un broquet curt. Arriba Costa amb la safata i els darreres del seu jaqué brandant. De seguida apareix el doctor Rafael Dalí, metge municipal, amb la seva mola imponent, esbufegant. M’ha semblat comprendre –malgrat conèixer-lo tan poc– que el doctor Dalí és un excel·lent gourmet i un home molt entès en qüestions de la taula.
El doctor Joaquim Borralleras sol ésser el tercer d’arribar. És l’ànima de la tertúlia, la seva espina dorsal, el qui n’assegura la continuïtat. És metge, solter, petit rendista i desvagat. Però és un desvagat curiosíssim: és un desvagat que no es pot girar de feina, que viu absolutament submergit en el treball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que considera com dues obligacions: la penya i la música; i dues altres coses a les quals aplica un diletantisme molt sensible: la pintura i la literatura. El doctor Borralleras pren seient al fons del local, a l’extrem oposat de la porta d’entrada. A banda i banda del lloc que ocupa hi ha dues files paral·leles de poltrones de palla ordinàries i al mig un rest de taules de marbre. El local dóna, a peu pla, sobre el jardí de la casa, del qual està separat per unes portes balconeres envidrades. Les parets del local són nues i blanques.
Des que acabà la carrera es pot dir que el doctor Borralleras es manifestà amb força suficient per a ésser un desvagat. Des de llavors que es lleva a quarts de dues de la tarda. Menja, per dinar, una friolerai es dirigeix del seu domicili particular del carrer del Bisbe –balcons a la plaça de Sant Jaume– a l’Ateneu, caminant. Instal·lat a la penya, fa tertúlia, fins a quarts de vuit de la tarda. 
Llavors visita una o dues sales d’exposicions, entra en una o altra llibreria i enllestida aquesta feina es fa servir una absenta en un cafè cèntric –al Colón o al Continental. Torna al seu domicili, per sopar. Després, si hi ha concert, hi assisteix immancablement –acompanyat, generalment, del seu gran amic Josep M. Albinyana. Si no hi ha concert, torna a instal·lar-se a la penya i s’hi manté fins que a primeres hores de la matinada es dissol. Si, per contra, ha anat al concert, passa també per la penya, en acabar-se. Quan la tertúlia es dissol, el doctor Borralleres baixa, llavors, Rambla avall amb un cigarret als llavis –el cigarret que no l’abandona mai. Sempre l’acompanya algú: ara, generalment, Josep M. de Sagarra. Fet el tomb de Rambla, hom entra al Gambrinus i es produeix, com per encant, la producció d’una altra tertúlia al seu voltant –que sol durar fins a les cinc o les sis del matí. Aquest home té el do d’emulsionar éssers humans en tertúlies generalment plàcides. Però aquesta del Gambrinus no és pas la tertúlia del doctor Borralleras. És una tertúlia de més a més, una propina de tertúlia, una activitat, diríem, extraoficial. Quan les llums de l’alba arriben a les foscors del carrer del Pi, el doctor Borralleras abandona el Gambrinus, puja lentament el carrer de Ferran i arribat al carrer del Bisbe entra a casa seva després de la conversa rutinària –generalment llarga– amb el vigilant.
A primera hora de la tarda, el doctor Borralleras presideix una tertúlia de gent que més o menys treballa. La primera fornada humana de la penya dura, doncs, fins a les cinc, quarts de sis, de la tarda. Quan aquests senyors es dispersen n’arriben uns altres –que són els que han treballat a primera hora de la tarda. Entre ells, s’hi sol trobar Pompeu Fabra. Aquesta, és clar, no és pas una línia absoluta: hi ha persones que en dies determinats, i fins i tot durant una tongada de dies, consideren plausible passar a la penya tota la tarda.
A la nit hi ha reunió, una barreja de concurrents de tarda i de concurrents estrictament nocturns. A Barcelona hi ha molta gent, encara, que surt a la nit, que considera, per exemple, que és molt més agradable, o simplement més factible, fer tertúlia a la nit que a la tarda. De manera, doncs, que el doctor Borralleras té el dia i una bona part de la nit completament ocupats presidint una tertúlia que es renova constantment, en procés d’esdevenir inesgotable. L’emulsió humana que aquest home provoca, que Quim provoca –aquest és el seu nom de tertúlia universalment utilitzat–, té una força de metamorfosi impressionant. És un home que, sense moure’s de la seva cadira, veu i parla cada dia amb dues-centes persones diversíssimes, variadíssimament col·locades, pel cap baix.
Ara, jo conec Quim molt poc, però per a mi aquest home ha constituït una sorpresa considerable. En les hores que porto ja passades en la seva companyia, a penes li he sentit la veu. Ha restat en el seu lloc en un estat de morositat crepuscular –de letargia indiferent i fins de vegades m’ha semblat com si es trobés absent del que el rodejava. Sí, és clar: amb la seva cara ampla i pàl·lida com una màscara de línies búdiques, una cara de barbamec de rictus malenconiós que el dolor arriba, de vegades, a intensificar, amb els seus ulls petits, escrutadors, gairebé invisibles, però inescamotejables, Quim ha dirigit una rialla –una mica forçada– a l’un, ha dit una paraula, obscura i sorda, a l’altre. Ha restat assegut, ha callat, ha passat les hores cloent cigarrets i fumant. Plana m’assegura que això és excepcional i que seria temerari de passar d’aquesta ratlla. Diré, doncs, com els fulletinistes vuitcentistes quan arribaven al moment de l’expectació: Y aquí, la pluma se para…
