La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas –penso– la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redós de la xemeneia, el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes…
Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrera, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.
«Sed, José, nuestro abogado – en esta vida mortal» –deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada –d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una reixa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!
.
Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per a comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església, en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».
Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.
.
.
Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió –generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines –o d’anar a viure a Aigua-xellida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa –quan no sóc al llit– d’anar pel món enganxat en un carro m’exaspera.
A Palafrugell tothom es coneix i això fa que a la superfície de la vida vilatana, al voltant dels afers del poble, siguin sempre visibles algunes passions, els mòbils d’alguns actes, la finalitat d’alguns moviments –i moltes ridiculeses, és clar. A Barcelona, no veig res. Completa obscuritat. Probablement és perquè no tinc encara la vista habituada a unes altres mides. Tinc una vista de talp.
.
Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.
.
Quan en aquests inicis de primavera un enamorat adopta davant de l’objecte del seu amor un posat consirós, passiu, melangiós, és que els recursos dialèctics s’han esgotat. És un moment delicat, perquè en aquest temps el que detesten més les dones són les pauses.
.
Situació de l’admirador de pocs recursos, pobre, que aconsegueix finalment poder convidar el seu heroi –del ram que sigui–… a prendre cafè. «Prengui la bona voluntat…» L’admirat pensa: «Ja, ja…».
.
La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península– a aprendre de distingir una hipòtesi d’una fantasia. La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és.
.
La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.
