Arxiu per a octubre 2008

15 d'octubre de 1918

dimecres 15 octubre 2008

He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negre i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta–cinc anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres, hi estava bé, no pas –sospito– per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.

Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.

Ha presidit el dol el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.

Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.

14 d'octubre de 1918

dimarts 14 octubre 2008

La nostra generació –la generació catalana– deu haver llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres –i d’una manera molt visible en la prosa de J. M. de Sagarra. Aquest escriptor, que com a poeta té una personalitat inconfusible, és, escrivint en prosa, un barojià fins al moll dels ossos. El punt de deixadesa i d’incúria de l’estil de Baroja va com l’anell al dit amb la nonchalance de Sagarra.

Baroja ha escrit de segur, els millors retrats i, sens dubte, els millors paisatges que s’han escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada. En aquest sentit, la seva obra, en la qual la gent formigueja, és la comèdia d’un determinat moment. L’estil, tan descurat, s’emmotlla admirablement a la realitat –molt més que el de Galdós, que és ple de motllures en guix, artístiques i literàries. Baroja escriu malament, té un estil desfibrat, diuen els neoclàssics. És clar! Tots els escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que falsegen la realitat, que creuen que la literatura és un art retòric i formalístic, que porta en la construcció de la frase la seva finalitat, diuen el mateix. Aquestes idees de la literatura noble imperaren durant segles. Avui no tenen cap valor àdhuc en el país més acadèmic del món, que és França. En aquest sentit, Baroja està plenament en el corrent literari del nostre temps i és un escriptor lligat amb la sensibilitat literària europea.

El defecte de Baroja és que és un home d’adjectiu lleuger. De vegades judica, adjectiva, lleugerament –els llença com els ases els pets.

De la visió que Baroja ha donat de la vida espanyola, se’n desprèn un sentiment que deprimeix, una agror àcida, un pessimisme i una insatisfacció permanent, sovint justificada, d’una transcendència ascètica. Per a la joventut és un revulsiu enorme –i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és –agre, àcid, real.

En el curs de la seva obra, Baroja ha exposat moltes idees, molts punts de vista. Ha estat molt combatut i insultat i socialment deixat al marge. Parlant seriosament, Baroja té les idees d’un europeu normal. Davant de la religió, de la ciència, de l’art, de la vida social, de les relacions humanes, professa les idees que a Europa són corrents entre milions i milions d’éssers humans. La revulsió que produeix la seva visió d’Espanya prové precisament del fet que Baroja es mira Espanya amb ulls d’home europeu normal. Hi ha persones que estimen l’obra de Baroja i que no veuen, encara, aquest aspecte, amb una certa claredat. Ja ho veuran més endavant. Millor dit: això es veurà, d’aquí a uns quants anys, absolutament clar. Baroja és un home liberal, tolerant, civilitzat.

A mi em sembla –per intuïció– que quan un basc es dóna a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat, resulta un centre-europeu absolutament standard.

Aquestes coses de Baroja són molt apreciades per nosaltres, que formem part de la generació jove catalana.1

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. La ‘generació’ serà tractada més extensament en la nota del 5 de febrer de 1919 —n. ed. bloQG []

12 d’octubre de 1918

diumenge 12 octubre 2008

De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure –o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d’ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l’any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l’efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en «Instituto General y Técnico», no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s’ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. Per a arribar-hi, vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors se’n deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que hagués vist en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L’Hotel París, el primer hotel que la vida m’oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d’all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència –i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que he freqüentat fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l’angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s’hi estava molt bé. Abans d’anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l’efecte que em pensava que em farien. Abans d’anar a Figueres, sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d’anar a Figueres, sabia més o menys el que era la gramàtica –ho sabia, potser menys que més–, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d’haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l’«Instituto General y Técnico».

Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l’entrellat profund de la vida –de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d’un replà més alt, que permet d’allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m’ho sembla.

He sentit dir que es pot entrar en la vida amb bona o mala sort. No ho sé. De tota manera, això de la sort em sembla molt estrany i inconcret. El que crec és que, en la formació del nostre esperit, hi intervenen els ambients pels quals hem transcorregut en els anys decisius de la nostra adolescència. És possible que l’admiració que sento per tot el que és burgès, net i lliure, que la creença que tinc en alguna forma de la justícia, de benestar i de diàleg correcte, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres.

Aquesta clara Figueres és una flor de l’agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta.

Personalment, m’agraden aquests ambients urbans, amb l’esperit que encarna Figueres. M’hi trobo bé. Crec que el que s’anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses… i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I, si per completa té un encant, per petita encara en té més. Les grans ciutats fatiguen, enerven, són incòmodes, sofisticades i aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l’home corrent, més aptes per al treball, per a l’oci, semblen oferir una vida més directa. No s’hi perd tant el temps, encara que no s’hi guanyin, naturalment, tants de diners.

Quan vaig a Figueres, em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de formar part d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què es pot demanar més?