Arxiu per a octubre 2008

23 d’octubre de 1918

dijous 23 octubre 2008

Passeig amb Coromina per la carretera vella de Begur llegint Francesc Pujols. (El «Concepte general…» acaba de sortir.) La lectura d’aquest llibre em fa un efecte estrany –un efecte de revelació– que en aquest moment se’m fa impossible de definir. Coromina em subratlla aspectes que són per mi d’una gran novetat i que m’interessen moltíssim. Però ¿Pujols és un autor per a llegir-lo anant a passeig? No ho crec –malgrat que el llibre està imprès en unes lletres tan menudes que més aviat exigeixen la llum natural.

Parlem, també, llargament, de Josep Ferrer. El meu amic creu que l’escriptura de Ferrer és la d’un racionalista. Crec absolutament el contrari. No he conegut encara cap gran sensual –i Ferrer ho fou– que fos un racionalista. Els racionalistes solen ésser vegetarians, abstemis, de vida moderada, i solen tenir una salut molt petita. Però el desacord m’alarma una mica. ¿És possible que dos homes del país, que han tingut aproximadament les mateixes lletres i idèntica educació, que han vist les mateixes coses i han ingerit els mateixos aliments puguin pensar d’una manera tan diferent sobre un home i un text recent?

En un incís del diàleg, Coromina diu que jo tinc un fons de primitivisme i que potser veig les coses amb una certa simplicitat, però d’una manera molt incompleta, matussera i grollera. Amb la diplomàcia natural de l’home tímid, afegeix que els meus mitjans d’expressió són molt confusos i ineficients, que aquests mitjans no tenen força per a desempastar les coses i donar-los la silueta i el relleu –i que tot això és molt visible quan tracto de sortir de la meva tendència natural a l’esquematisme primitiu. Estic absolutament d’acord amb el que Coromina diu –hi estic d’acord no pas d’una manera aparent, sinó real, sense ressentiment. Però què hi farem? La meva passió per escriure és vivíssima. En realitat, no penso en res més.

Passat Esclanyà hem de recular. Es posa a ploure. Ens redossem en una casa de pagès habitada per gent desconeguda. Un nen, amb la cara bruta, se’ns queda mirant amb un dit en el forat del nas; una nena, amb la cara encara més bruta, es queda immòbil tot aixecant-se una mica les faldilles. La gent gran ens fa una rebuda silenciosa i freda. Al cap d’una estona sentim que fem nosa a aquella bona gent. Arribem a la vila molls i ensopits..

.

Al vespre, tertúlia al Centre Fraternal. Fum espès, bravada d’àcid úric, olor de la raça llatina, humitat resclosida. Sensació d’incomoditat. No s’hi està bé. Però de sobte algú recorda –no puc precisar qui– l’epitafi de Mazzini, escrit per Carducci. L’he copiat. Diu així: L’uomo che tutto sacrificò, che amò tanto e tanto compatí, che non odiò mai. Després d’haver escoltat aquestes paraules, retrobo la paciència. El cafè no em sembla tan sòrdid ni la superfície de la gent tan aspra. En moments determinats –i aquest ha estat un d’aquests determinats moments– aquesta classe d’escrits fan un cert efecte. Es podria dir que aquesta literatura –i concretament aquest epitafi– és una literatura gratuïta. Tant se val. En moments determinats, justos, fan un gran, indiscutible efecte.

.

Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l’aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable –tant com un soporífer.

22 d’octubre de 1918

dimecres 22 octubre 2008

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons –mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

La grip continua matant implacablement la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort –que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa –són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi –que la grip no matés ningú més.

21 d’octubre de 1918

dimarts 21 octubre 2008

J. B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses em sembla (per intuïció, és clar) que l‘home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.

A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol, fa les figures curtes, perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per a arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques.

La nit –que sovint no porta consell– ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important –amb nosaltres ve el senyor Girbal–, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment –un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremament engavanyat dins el vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.

Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per a arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o altre tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres –o estripades o massa balderes–, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.