Arxiu per al 2 setembre 2008

2 de setembre de 1918

dimarts 2 setembre 2008

Ha fet calor tot el dia. Al vespre, la gent, al carrer, para encara la fresca. A la primavera, volíem que fes calor i no costava gens de treure’s roba. Ara, que anem vestits, voldríem que l’aire fos més viu. Cada any és el mateix. Aquest joc alternat de puerilitats fa segles i segles que dura. Quina insuportable monotonia!

Posat dins d’una bata de color de palla, el farmacèutic Almeda fa quatre passes davant del seu establiment del carrer de Cavallers. Amb la seva veu nasal –mentre passa un mocador blanc pels vidres de les ulleres– em diu:

–Imagini’s que l’altre dia entrà una nena a la farmàcia. «Què vols, nena?», que jo li dic. «La mama m’ha dit que em doni deu cèntims de colcrem». «¿Deu cèntims de colcrem?» «Sí senyor, deu cèntims de colcrem». «Deu cèntims de colcrem! ¿Vols que t’ho posi en dues capsetes, maca?» «Sí senyor, sí, ja ho crec!». Li poso el colcrem en dues capsetes i les hi embolico en paper fi. «La mama m’ha dit –diu la nena en el moment d’allargar la mà per prendre les capsetes– que demà passarà a pagar-ho…» «Molt bé, nena, molt bé».

El senyor Almeda queda un moment pensarós i després diu entre conformat i displicent:

–Aquesta és la videta que fem els apotecaris en aquests poblets… comprèn?

.

A la nit, al cafè, quedo sorprès del soroll enorme, del xivarri escandalós, que mouen, cridant, els jugadors de manilla, tuti, canari, dòmino, etc. És espantós, inaguantable, d’una insuportable impertinència. Estic acostumat de tota la vida a aquest soroll, però cada any, en tornar del deliciós silenci de la marina, em sembla impossible que m’hagi pogut habituar a aquest impressionant i inútil baladreig.

.

A Palafrugell –i en general a tota la comarca– hi ha un nombre determinat de persones que tenen, havent dinat o havent sopat una irresistible tendència a cantar-ne una. L’obsessió del gran àpat acabat en cançons és permanent en el país. És una obsessió tan forta que hom cantaria encara que el dinar o el sopar fos corrent. Si hom se n’absté és a contracor –per no ésser pres per boig, simplement.

Una vegada, un d’aquests homes es trobava a Barcelona. Posava –no ho recordo bé– a la Fonda del Padre o la Fonda de l’Univers. Li donaven el sopar habitual en aquests mediocres establiments. El degué trobar excel·lent perquè de seguida després d’haver sopat digué en veu alta al cambrer, tot fregant-se les mans de satisfacció, d’una manera evidentment inconscient:

–Ara en cantarem una…

La gent del menjador aturà un moment la forquilla entre el plat i la boca. Se’l mirà amb astorament. Al cap d’una estona, quan se l’hagueren ben mirat i remirat, feren un gest volent dir: deu ésser boig… –i reprengueren la masticació suspesa. El pobre palafrugellenc s’adonà de l’aspecte de la gent i tots els colors li sortiren a la cara. Després, abandonà el menjador, escorregut, confusament.

.

Llarga conversa amb Joan B. Coromina al cafè. Està pàl·lid i nerviós. Jo potser estic més nerviós que ell; però, com que he tornat de Calella amb una pell tan torrada i morena, se’m coneix menys.