Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:

Els pobres, realment pobres, són adusts, eixuts de paraules i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres, realment pobres, no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.

Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.

Les persones de posició modesta -la classe mitjana- solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversa es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.

Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de vèrbola convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor -però a mesura que la conversa avança hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.

I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment la vel·leïtat d’ésser pres per altri -per una persona de la classe mitjana.