Continuació de la nota anterior. — Les espines que hom sol portar a dins provenen dels moments de por que hom ha passat a la vida, por de perdre alguna cosa, generalment. La por es troba, em sembla a mi, en la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por –els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert –i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria –llevat de la sexual, dispersa i intercanviable– encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral –l’única que importa– neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.

Una tertúlia com aquesta està afectada per aquests mecanismes humans primaris, per la reiteració permanent de velles obsessions –sempre vivíssimes– i que per a un espectador passavolant resulten inintel·ligibles, inexistents. Tothom és un paranoic dels seus interessos –del que els escriptors idealistes en diuen l’egoisme.

El senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament –o sigui en Mascort secretari–, fou foragitat anys enrera de la seva oficina en virtut d’una intriga combinada dels republicans i del senyor rector. Cosa fina. Quan hi pensa –i tot fa suposar que hi pensa molt sovint–, quan pensa que un dia hagué d’abandonar la seva cadira, reacciona d’una manera tan esporuguida que la bravata li surt espontània, frenètica, nerviosa i terrible. Tothom ha oblidat la intriga –que per altra part ningú no conegué fora d’ell, i encara, és clar, posant-hi la natural fantasia. Però ell se’n recorda, d’una manera obsessionant, microscòpica, viva.

El senyor Joanet Granés, un home petit, bru, gras, amb un ventre rodó i els braços llarguíssims, pelut de celles, amb un bigoti cremat i caigut, sempre mal afaitat, de tracte untuós i arrodonit, una mica servil, és un tipus considerable. Escrivent de notaria –malgrat que la seva neboda es casà amb el notari–, les intrigues familiars li feren perdre la plaça. Valga’m la mare de Déu! Fa cinc anys que desbarra, dia a nit, sense parar, contra la vexació. S’ha aliat amb tots els elements que ha considerat d’una certa eficàcia contra el notari titular. Ha posat un despatx a la Granota, que és un barri de Palafrugell que forma part del terme de Mont-ras, per tal que el notari de Palamós vingui a firmar aparentant que és el de Palafrugell. Cas gravíssim…

El senyor Balaguer és l’home més actiu, més intel·ligent, més cabal del jutjat de la vila. Quan el jutge, el suplent, el fiscal, els adjunts, el secretari, tenen necessitat d’escriure un paper, han de recórrer a ell. Ocupa a l’oficina la darrera cadira. Imagineu-vos la idea que de la justícia té el senyor Balaguer…!

El senyor Pons és metge i és carlí. És un carlí d’idees arrelades, que troba insuportable que la totalitat dels homes i de les dones no combregui en les seves idees. El món està perdut…! –diu eixamplant el blanc de clara d’ou dels seus ulls evaporats i tristos. Això s’acaba! –afegeix–; on anirem a parar? Valga’m Déu de Déu! Si el senyor Pons hagués tingut més constància a llegir llibres de medicina que la que ha posat en la lectura d’«El Correo Catalán», potser, com a metge, hi hauria donat una empenta. Però ¿qui posa l’esquella al gat, tractant-se de persones tan honorables, serioses i respectables? Posició a la tertúlia: tolerada a penes!

Com a marxant de boscos i de llenyes, el senyor Gironès té una formalitat escassíssima, però bufa com un dofí en explicar els seus afers en funció de la injustícia general i de les arbitrarietats burocràtiques en particular. Teulat de vidre.

Don Rossend Girbal es troba de vegades davant de conxorxes tan complicades per fer-li fracassar les compres o les vendes de pencos que sol realitzar que per aconseguir que el cap se li aclareixi ha de sortir fora vila i menjar un colomí, rostit o guisat, al primer hostal de la carretera.

Etcètera.

Això no és enumeració. Això és un món d’una complexitat microscòpica inextricable.

El meu pare es troba, en la tertúlia, més divertit que conformat. Hom el respecta perquè ha perdut diners tota la vida –perquè ha estat una víctima. S’hi defensa –quan té humor– mirant d’aconseguir, amb la seva timidesa habitual, que els seus contertulians es manifestin. La cosa agafa llavors un aspecte delirant, manicomial –tothom tirant l’aigua al seu molí i no tolerant que hi hagi al món un cas més interessant, més apassionant que el que cada contertulià presenta…

Aquesta és la videta de cada dia. És, en definitiva, el que hom vol significar, quan parla d’anar tirant, amb aquella –ai las!– alegria…

.

Al cafè, Gori parla amb la seva habitual vehemència. Diu, roig, apoplèctic:

–Si res més no, aquesta guerra haurà portat una gran modificació: haurà implantat els calçotets curts. Després de tants de segles de portar calçotets llargs, la humanitat, avui, respira. Els portàvem de punt a l’hivern i de tela a l’estiu, lligats al turmell amb unes vetes. Portàvem calçotets de guerrer… Ara la cosa s’ha escurçat i l’aire circularà per espais que es consideraven clausurats tradicionalment. Això representarà, en la manera de vestir, una revolució immensa, una revolució indescriptible…

A la taula del costat hi ha un pagès que pren cafè. S’acosta a la meva orella…

–Aquest senyor parla de revolució –diu–. Que potser hi ha alguna novetat?

–No senyor, no! És el senyor Gori, que parla dels calçotets curts…

–Ah! Ja m’ho semblava que no havia passat res…