Arxiu de la categoria ‘moral’

6 de juliol de 1918

diumenge 6 juliol 2008

La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…

Mossèn Cosí troba l’àvia Marieta a la carretera. Mossèn Cosí, sagristà de la parròquia, cultiva un hort que fa cens a l’àvia Marieta. Li diu:

–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…

Àvia Marieta–Què diu? –respon, ràpida i enèrgica, l’àvia Marieta–. ¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? ¿I a mi què m’explica, mossèn Emili? Que s’ha tornat boig? Si per sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi… Què s’ha pensat vostè?

Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà permanentment Anglaterra. I ho serà pel que dèiem ara fa un moment recollit de mossèn Cosí: perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la ferida perenne. Els qui afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència atès que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha ni un bri d’incoherència: al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això és cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té. Mossèn Cosí té la lliçó molt ben apresa.

3 de juliol de 1918

dijous 3 juliol 2008

 


La Maria, una vella minyona, que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:

Girona. Plaça del Vi

 

–Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar als casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…

–Així a vostè, Maria –que jo li dic–, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…

–És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que toca en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.

–No has tornat més al Jutjat… –em diu rient–. És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia…

–Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…

–Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…

–Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…

–Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…

 

6 de juny de 1918

divendres 6 juny 2008

L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós –d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit –i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa –no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

 

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

 

La teoria oriental –que he sentit defensar a moltes persones– segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

 

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

 

 

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

 

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.