Ara que com aquell que diu ja acabo la carrera, penso que d’estudiant dec haver estudiat ben poc. No he pas conegut les darreries de l’època clàssica dels estudiants ni les seves sòrdides cases de dispeses, perquè la família, per evitar la corrupció dels temps i que els esculls de la joventut ens fessin naufragar, es traslladà en un pis de Barcelona, on hem viscut fins ara pràcticament com a fills de família, discrets i relativament ordenats. Si no he conegut, doncs, les dispeses, conec, però, els cafès amb billars i taules de set-i-mig.
Arxiu de la categoria ‘família’
11 de gener de 1919
diumenge 11 gener 200925 de desembre de 1918
dijous 25 desembre 2008Nadal. Arriba un moment, quan s’ha portat moltes hores el vestit de les festes i s’han dit les coses corresponents a la indumentària d’aquesta categoria, que l’engavanyament de tot plegat fatiga una mica. 
La combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos –que anys enrera havia begut amb Josep Sagrera– han passat a la història, s’han debolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per a arribar a donar un vi tan lleuger i alat. La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal –que és sec i desintoxicant.
1r de desembre de 1918
dilluns 1 desembre 2008Diumenge. Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.
.
Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A «Le Jardin de Bérènice» hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.
.
A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altre. És l’educació catòlica –amable i desllorigada– del país.
.
Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això què és? L’essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.