Arxiu de la categoria ‘dones’

25 de novembre de 1918

dimarts 25 novembre 2008

Dilluns. Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cinema. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, infrarutinari.

carrer de Cavallers

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes –potser– som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser –probablement– molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

.

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.

 

22 de novembre de 1918

dissabte 22 novembre 2008

A «La Veu de Catalunya», Xènius escriu, ara, els articles de «La vall de Josafat». Hi posa tot el que sap, tot el que ha llegit i tot el que ha sentit dir. I això està bé. Els articles resulten molt bons, són normatius, d’una gran utilitat.

Avui escrivia: «Si traieu el geni i la personalitat a Benvenuto Cellini, quedarà un Gil Blas de Santillana». Aquest –al meu entendre– és un bon plantejament del problema del Renaixement o el plantejament de l’home complet, amb tots els seus vicis i totes les seves virtuts, sense excloure’n res.

Seria, és clar, molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra. Seria absolutament deliciós. Però el cert és que tots els esforços que la humanitat ha fet per eliminar i prescindir d’aquesta classe de persones han resultat molt incerts, per no dir infructuosos. Els retrats que fa De Sanctis en la seva inoblidable «Història de la literatura italiana» d’alguns artistes, literats i personatges del Renaixement, fa esborronar.

De vegades tenen molt de talent. Aquest és el drama. L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més brètol; la hipocresia més baixa, en l’home més ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament de la personalitat plena és inseparable del plantejament del Renaixement.

En les èpoques més magres –com aquesta si excloem la investigació científica– la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per a sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les nafres i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.

Nietzsche, que llegeixo en les traduccions editades pel «Mercure», no em fatiga mai. Hom comprèn l’efecte enorme que la seva obra féu a la generació anterior avorrida per la petulància professoral i la solemne mediocritat. El número 240 de «Humà, massa humà…» diu: «Com més cultura té un home, menor és la seva inclinació a la burla i a la sàtira». Quan Taine escriví que Nietzsche és el continuador dels grans moralistes francesos, hi tocà. És una gran veritat.

.

L’any passat, vaig deixar a G. «L’origen de la tragèdia». En tornar-me’l, preguntà: ¿Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, vol dir retrocedir o avançar? Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta, la portaré clavada per més anys que passin.

.

Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.

.

Si la pràctica de les passions de l’amor no estigués voltada de tantes complicacions, prevencions, dificultats i perplexitats, seria una cosa una mica monòtona. Les dones tenen els punts sensibles sempre allà mateix i moltes tenen la sensibilitat al palmell de la mà. Per fortuna, aquesta pràctica fa venir son i aquest resultat té un valor considerable.

19 de novembre de 1918

dimecres 19 novembre 2008

Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets –sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers– són bonics. Però el vent ens roba la nit.

.Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «Sense resultat?» Coromina, confús: «Home…! És una senyoreta molt intel·ligent…!» Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…»

En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.

Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i una divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em fa venir febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!