A Mercè Figueres, 12 VI 1941 (180)

180

San Pedro de Macorís, 12 de juny,
diada de Corpus Christi de 1941

 

Estimada Mercè:

Acabo d’esmorzar (un cafè amb llet de primera, perquè el cafè en aquesta illa reconsagrada és sublim, les coses com siguin), i ja em tens altra vegada escrivint-te. Ahir vaig acabar la meva carta brindant a la glòria dels dos homes més grans de tots els segles; brindava amb una tassa de mabí i ara m’adono que no t’he explicat mai què és.

És una mena d’orxata que s’obté d’una manera molt senzilla: es va a buscar a la manigua una mena de liana que s’anomena «bejuco de indio» («bejuco» és el nom general que donen a totes les lianes) i es deixa macerar en aigua segons certes dosis durant vint-i-quatre hores. El gust és dolç i refrescant, molt agradable, i tindria èxit si fos exportable però s’ha de beure acabat de fer perquè es torna agre en poques hores.

Ahir, doncs, en anar-me’n a dormir tenia davant dels ulls la visió grandiosa de dos Generalísimos com pocs se n’han vist al món i que ja voldrien per a ells aquests envejosos d’anglesos i nord-americans. Avui tinc una visió menys grandiosa, que endevino a través de les teves paraules i que és a la vegada bonica i trista. Em sembla veure-us totes dues, tu i l’Esperança, a la feina; és, ja ho dius tu, una feina ben simpàtica. Sempre havíeu tingut molta traça en això dels brodats i les randes però és trist que ara ho hàgiu de fer per necessitat; per vendre-ho a qui sap qui. Us desitgem un gran èxit en aquesta activitat, tant com us mereixeu, i sapigueu que compartim totes les vostres penes i alegries a desgrat de l’oceà que ens separa.

Cal venir en un país com aquest per comprendre si n’eren d’inconscients els qui, en el nostre (i jo entre ells, «mea maxima culpa»), se les emprenien contra els senyors Esteves. Aquí totes les empreses, des dels grans ingenios o fàbriques de sucre fins a les botigues més modestes, pertanyen a estrangers; els indígenes són incapaços de dirigir-les i més encara d’acumular capital —ni tan sols el modestíssim que cal per posar una botigueta—; es rebenten tot el que guanyen en begudes i dones. Amb la particularitat que les begudes les importen i les dones (les cares) també; el Generalísimo Trujillo ha fet venir no fa gaire una casa de dones completa de París per donar to a la ciutat que duu el seu nom. Emborratxar-se és considerat aristocràtic per la senzilla raó que les begudes alcohòliques són molt cares; res no dóna tant de prestigi entre «la alta sociedad» com una turca de gros calibre. Us diuen «ayer tomé» (que vol dir que es van entrompar) amb la mateixa vanitat ingènua amb què el senyor Esteve hauria dit «ahir vaig anar al Liceu». Les dames de «la alta sociedad» no solament «toman»; et parlen de les malalties venèries dels seus fills amb tanta naturalitat com si es tractés del xarampió. No és pas que se les donin de modernes i avançades desafiant els prejudicis; això no tindria cap sentit ja que aquí de prejudicis no n’hi ha. ¡Beneïts prejudicis! Cal haver vingut en un país com aquest per comprendre tot el que els deu la nostra Europa ¿si et digués que he arribat a la conclusió que la civilització descansa sobre els prejudicis? «Doneu-me uns quants prejudicis i us aixecaré una civilització» hauria pogut dir Arquímedes. El cas és que aquestes dames, que de prejudicis en tenen molt pocs si és que en tenen cap, es pensen que fa «alta sociedad» que els nens tinguin «aventurillas» i pesquin les pertinents calipàndries; no serien «machos» si no ho fessin i les nenes de «la alta sociedad» no els en farien cap cas. Una senyora ens preguntava una vegada per París, donant per suposat que «allí están muy degenerados». Li explicàvem que no tant com això, que sempre s’exagera. «¡Que nos lo cuenten a nosotros!» ens interrompé; «vea si lo estarán que una ves que nuestro arsobispo tuvo que ir por asuntos, regresó sifilítico.» Aquesta mateixa dama, que és una de les principals de «la alta sociedad» de San Pedro de Macorís, ens preguntava una altra vegada «si es sierto que en París hay chiflaos que pagan por un cuadro tanto como por un carro». «Están locos» va ser el seu comentari en saber que era així mateix. El «carro», o sigui l’automòbil, el seu home l’havia hagut de comprar caríssim mentre els quadros se’ls pinta ella mateixa; els té, doncs, de collita pròpia. Solen representar boscos d’avets coberts de neu i amb tot de dríades i nereides que hi ballen despullades i grans cacatues virolades ajocades a les branques. Els té al «resibidor » o «salón», un dels més aristocràtics de la ciutat; la porta del bany, que hi dóna, està sempre oberta de bat a bat perquè es vegi que no hi manca res, com és ara un water-closet de color rosa preciós; com a moble de prestigi, hi ha, presidint el «salón», la nevera.

Et pots burlar de mi tant com vulguis a propòsit d’allò que us escrivia relativament a dedicar-me a algun comerç «ben baix i lucratiu»; la «tracta de blanques», com tan malignament insinues, no seria pas una mala idea si no fos que aquí de blanques no n’hi ha. Però, en fi, cada una és com Déu l’ha feta i n’hi ha de prou bufones; has de saber que els dominicans de «la alta sociedad» en compren, per divertir-s’hi, de 12 a 15 anys per dos pesos (un peso és un dòlar). És un esport tingut per molt aristocràtic; l’únic, d’altra banda, que practiquen els homes de «la alta sociedad». Un vespre, al Parque, o sigui la plaça major, que és on va tothom a passejar, un es vantava amb els seus amics d’haver gastat en 10 anys d’aquesta manera 500 pesos. Si fas la regla de tres veuràs que surt a raó de 25 violacions per any.

Sovint he pensat que si aquestes dríades i nereides de xocolata es venen per tan pocs dòlars és per culpa de la llei de l’oferta i la demanda; hi ha moltes dríades i nereides i en canvi pocs dòlars. Se’ls faria un servei transportant-les en alguna banda on poguessin assolir una cotització més alta. Calculo, a ull, que les més potables es podrien vendre a dòlar el quilo. Vendre-les a quilos seria tota una pensada. Podrien constituir l’article d’exportació més important de l’illa després del sucre; les embalaríem en caixes (ja parlo donant per suposat que seràs sòcia meva en el negoci), que dirien en lletres ben grosses Corned girl. No tinc cap dubte que la Corned girl podria tenir als Estats Units tanta acceptació, almenys, com el Corned beef. ¡I encara direu que no tinc esperit comercial!

En canvi la tracta de negres, que també insinues pèrfidament, em sembla més problemàtica; i és que els negres són realment intractables. D’altra banda ¿t’ho creus que hi hagi hagut mai ningú que pagués per ficar-se un negre a casa? Són d’aquelles coses que per més que me les jurin no me les creuré mai. Em passa com a aquell primer ministre parisenc que va anar una vegada a Avinyó: «Els d’Avinyó són formidables» explicava després; «t’ensenyen un castell on, segons ells, haurien residit en altre temps els papes, però si fos cert ¿oi que se n’hauria sentit a parlar?»

Veiem sovint el senyor Rabassa; és, amb sir Archibald Henry Beer i míster Ford, la persona amb qui ens fem més. L’home, que passa llargament de la seixantena, ve cada diumenge amb molta regularitat i ens conta records de la seva joventut, passada al nostre país. ¿Sabies que havia estat cadet a Valladolid? Es va trencar una cama als exercicis d’equitació i el seu pare el comminà a deixar la cavalleria per la infanteria. No sentint-se fet per a l’heroisme a peu, renuncià a la glòria de les armes per dedicar-se al comerç. En el comerç, però, tampoc no li va anar bé i ha acabat la seva vida com a simple comptable d’un ingenio, l’ingenio Angelina, propietat, com tots, d’uns nord-americans. No ha fet, doncs, fortuna; però s’ha guanyat una cosa que val molt més, l’estima de la gent de bé i sobretot la de la seva dona, que l’adora. És una nord-americana d’ulls blaus i cabells de neu, grassona i sentimental. Per ell sabem que quan la va conèixer duia un barret-pamela guarnit amb cireres artificials i ajustat sota el mentó amb unes cintes; el senyor Rabassa assegura que li semblà veure un àngel. Com que era viudo, molt jove encara, va fer un cop de cap. La segona mistress Rabassa li ha donat dues filles, que estudien als Estats Units; de manera que només les veiem per les vacances. Són molt diferents de la seva mare i encara més del seu pare; tenen la dèria de ser modernes, que no se sap gaire què vol dir. Pare i mare no estan gens d’acord amb les seves idees —que no se sap quines són— però hi transigeixen, quin remei. El senyor Rabassa es recorda de quan encara hi havia esclavitud a Puerto Rico; al pati de casa seva hi havia el cepo però mai no hi castigaven cap negre; diu que era només per fer respecte. Assegura (i el creiem) que els europeus tractaven bé els esclaus; en canvi les famílies criolles, i sobretot si eren mulates, ho feien amb una crueltat estúpida.

 

A Màrius Torres, s/d (Carta de la Nuri) (178)

178

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

No ens renyis si t’escrivim tan espaiadament. La veritat és que som de plànyer. Hi ha moments que puc dir «tots els camins de Déu són en el meu repòs» però n’hi ha d’altres que un se sent esclafat per l’ambient, més asfixiant que la calor i més enervant que els mosquits. ¡Quina insípida comèdia tot això de «la alta sociedad»! ¡Quina manca de simplicitat i de gràcia! En Joan està sovint de mal humor i és comprensible; llàstima que la víctima del mal humor hagi de ser jo, que no hi tinc cap culpa. Tu sofriries aquí més que nosaltres; aconsola’t doncs dels teus mals pensant en els nostres.

Si et parléssim dels encants de la vida en aquesta illa, que indiscutiblement també en té, seria sempre la mateixa cosa. Els dies i les hores són calcats els uns dels altres. Aprofitem el crepuscle fugaç per passejar pel jardí. Tenim dos pins molt bonics; les seves fulles són tan esclarissades que semblen transparents. Són alts i esvelts; quan el vent els mou fan una remor com la d’un bosc llunyà. Els ocells s’ajoquen a les branques més altes i ens encomanen fugisserament el seu bon humor. Allò que abunda més al nostre jardí són els cactus i els lliris. Aquesta illa és plena de lliris salvatges; n’hi ha pertot, arran del mar, al peu dels cocoters, al llarg de les platges. I de totes menes. Ara lliris i cactus estan florits. Els nostres cactus són meravellosos; en tenim un d’enorme, sembla un tòtem. Durant mesos i mesos no apareix res sobre el seu tronc escultural i estranyament silenciós; de sobte s’omple d’una mena de claus; diries que l’han martiritzat. Una nit, aquests claus s’obren i en surten unes flors estranyíssimes, d’una blancor de lluna, que exhalen una olor animal. Només duren una nit; l’endemà fan fàstic. Servirien de tema als poetes de l’època barroca, que estimaven les roses per la seva brevetat.

Hi ha altres coses que ens aconsolen, pobres presoners que som. Te’n podria omplir cinquanta fulls. Per damunt de tot, tenim el cel i el mar; però el mar és calent i ple de monstres i el cel sense transparència ni fondària. Pesa com els nostres cels grisos de tardor sense tenir-ne la tristesa delicada, l’encís melangiós. Ja sé que és bogeria plànyer’ns, vist el poc mèrit que tenim i l’abundor de béns de què fruïm, ben lluny de la guerra que assola Europa. Els meus planys no són planys, són explicacions que et donem —i que exigiríem severament a Bernardin de Saint-Pierre, que ens aixecà a tots plegats la camisa.

Ja pots imaginar quines poden ser les novetats de la nostra vida. Durant una setmana, un rossinyol del país —un sinsont— ha vingut cada matí al nostre jardí; no és pas un rossinyol com els nostres; canta a tota hora del dia i tots els dies de l’any, amb una alegria desvergonyida. A moments ens reconciliàvem amb aquesta illa en gràcia al cant d’aquest poca-vergonya. N’hem volgut tenir d’engabiats per sentir-los sempre i en vam comprar un parell a un negret però al cap de tres dies el Mix, d’un bot descomunal, aconseguia de fer caure la gàbia a desgrat que l’havíem penjada ben alt al mig del sostre… i ara deuen refilar dins la seva panxa.

 Ja que parlem de gats, sàpigues que ara en tenim dos: el vell Mix

puissant et doux, orgueil de la maison

i el jove Negret, del color que el seu nom indica i mig salvatge, que vam recollir; era un gat sense casa. Per distreure’ns amb alguna cosa hem decidit fer herbaris i estudiar bé la flora tropical; en Joan s’engresca quan arriba a identificar alguna espècie rara i prova de plantar-la al jardí, que de mica en mica anirà prenent un aspecte tot extravagant. Pel que fa a herbaris, ofereixen dificultats insuperables; no pas per manca d’herbes, naturalment. És que no hi ha manera de trobar paper assecant si no és a un preu impossible. Quedaríeu veient visions, com nosaltres, amb els preus d’aquest país: un cavall cinc dòlars, una noieta dos, un negret de pocs dies alguns centaus i en canvi el paper assecant un ull de la cara. En general és baratíssim tot allò que produeix el país, inclosos els seus habitants, i caríssim tot allò que ha de venir de fora, com el pa o el paper. Resumint: sospito que en Joan no anirà gaire lluny pel camí de la botànica antillana.


A Esperança i Mercè Figueres, 6 V 1941 (176)

176

 

San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941

 

Estimades amigues Esperança i Mercè:

Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.

Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.

Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.

El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.

A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.

Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!

I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.

Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.

No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.

Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.

A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.

Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire

comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.