152
Barcelona, divendres 18 de novembre de 1938
Estimada Mercè:
La teva carta em duu com en ales a aquelles tardes de diumenge de primeries de 1936 en què te les solia respondre; eren temps, si no millors, que això només Déu ho sap, almenys més tranquils. ¡Que poc imaginàvem que un dia jo abraçaria l’estat militar! Ja fa dos anys que serveixo en aquest ofici; ha deixat de ser nou per a mi com per a tants d’altres. Si la guerra en dura dos parells més, que al pas que anem no fóra pas impossible si és que la volem guanyar, vindrà que no en sabrem d’altre; doncs mira, ens quedarem en aquest, que és tan vell com el món i un cop t’hi trobes hi encaixes; i, com que serem tants els catalans que l’haurem après, ens dedicarem seriosament a realitzar en la calma de la pau allò que havíem intentat entre l’estrèpit de la guerra, l’Exèrcit autònom de Catalunya. Que els nostres xicots, per fer el servei militar, no hagin de sortir del país —fora del cas de guerra i el puguin fer sota comandaments catalans i en català; ja ho demanaven les «Bases de Manresa» a darreries del segle passat tot supeditant la regió militar catalana a l’exèrcit general espanyol com era forçós, i ja seria hora que ho tornéssim a demanar i sobretot, més que demanar-ho, que ho realitzéssim d’una vegada. Sense exèrcit propi tota autonomia és il·lusòria.
El present és ben trist però per res del món no voldria tornar al passat; d’alguna cosa ens ha d’haver servit el cataclisme. Només que de vegades em pregunto: ¿quan acabarà el calvari de la nostra terra? Enmig de les preocupacions de l’època, que per més que ens en vulguem distreure ens obsessionen a tots plegats, una carta com la teva és com l’illa de Robinson: no hi arriba la cridòria dels homes. Em dius que el teu esquirol ha fugit; la notícia em sembla de la més alta importància. ¿És que també els esquirols són robinsonians i no es deixen seduir pels avantatges, tan innegables com estem veient als cursos Z, de la civilització? Ha fugit quan ja la tardor es fa còmplice de l’hivern, època en què sembla que hauria hagut de sospesar amb calma, abans de prendre tal determini, el pro i el contra del teu edredó en particular i de la calefacció central en general; la seva deserció hauria estat més explicable (ja que no justificable, que una deserció no ho és mai) a entrada de primavera, que és quan lògicament, donat el romanticisme propi de l’estació, deuen sentir el poderós atractiu de les esquiroles. Dius que t’ha fugit quan li estaves ensenyant de cantar la Marsellesa ¿no serà que potser era un monàrquic i un clerical com una casa?
Esquirol que per no sentir la Marsellesa
has fugit com un enze, has fugit com un boig
lluny d’una gironina pigada i de pèl roig
que et deixava dormir als seus peus de princesa
¿no saps que jo, per tal de conèixer aquest goig,
aniria descalç fins enllà de Manresa
i entomaria impàvid, no ja la Marsellesa,
sinó tot un discurs d’Ilitx Ulianotx
si no fos el terror que em causa un ilergeta
gelós igual que un turc i a més a més poeta
que essent com és d’alguna Gorgona el negre part
la vigila com al verger de les Hespèrides
(que cau com tothom sap prop de les Cassitèrides)
el drac que exhala flames i glaça amb un esguard?
Ets molt benèvola respecte a la meva influència en l’obra d’en Màrius; ell és molt poeta i jo un molt petit crític. L’evolució de la seva poesia en els dos anys que fa que ens coneixem s’hauria produït igual sense mi; com a màxim hauré estat un «catalitzador» (bé s’ha de conèixer que estic seguint els cursos Z). N’hi ha prou amb llegir atentament els seus poemes anteriors per veure que ja hi havia en germen tot el Màrius de després; les esmenes, de prosòdia o altres, que jo li hagi pogut suggerir tenen ben poca importància i en tot cas el mèrit principal és seu, d’haver-me’n fet cas amb tanta humilitat quan m’hauria pogut engegar al botavant. Sempre hauria acabat trobant el seu camí perquè té un instint admirable i és «molt Màrius».
Em preguntes quin efecte em fa la nostra pobra Barcelona tan bombardejada i si ho era més Madrid. Ho és molt més Barcelona sense comparació; a Madrid jo no havia vist mai tantes cases de vuit o nou pisos ensulsiades fins als fonaments, tanta runa pels carrers, tanta destrossa. Sospito que amb Barcelona s’hi rabegen de gust i que la guerra els és un pretext excel·lent per donar sortida a l’odi que ens tenen de sempre. ¡Quin error, per part nostra, no haver ocupat Mallorca! És de les bases de Mallorca que vénen quasi cada vespre els avions italians i alemanys a fer aquesta feina monòtona i com de rutina.
Almenys ja tenim la nena ben lluny d’aquest infern; com es deu enyorar la pobreta a Berga, ella que no s’havia separat mai de la seva mare si no era per pocs dies. ¿Podrà Déu perdonar mai els culpables de tants horrors? Però ¿qui en són els culpables? Jo em creia saber-ho molt bé, ara ja dubto de tot; cert que la guerra la van començar els altres però he sabut no fa gaire, cosa que els nostres ens amagaven, que el primer bombardeig dels barris civils d’una ciutat fou el de Melilla per l’esquadra republicana. Com de la mort del Messias deia Klopstock, «tots hi hem posat les nostres mans»; tu que ets creient, prega perquè Ell ens perdoni a tots plegats i tingui misericòrdia de tots nosaltres.
que han fugit volant; segons com em semblen dos segles. Trobar-me de nou en aquells passadissos tan grans i tan freds em fa revenir a la memòria els companys d’aleshores i sobretot els qui han mort d’aleshores ençà. És una llista tan llarga. Els qui vam ser ascendits a capitans el passat mes d’agost, que procedim dels promoguts a alferes el desembre del 36, compto que només som la meitat de la promoció si és que hi arribem. A vint-i-sis anys (els faré d’aquí a tres dies), fa estrany sentir- se ja un «supervivent». Del trio inseparable d’aleshores sospito que només quedo jo; dic que ho «sospito» perquè si bé em consta la mort de l’Usall a la batalla de Terol per un company que s’hi trobava, d’en Cruells estic sense cap notícia des de fa una eternitat ¿és que no me n’arribarien per un o altre conducte si encara visqués?