A Mercè Figueres, 11 VI 1941 (179)

179

San Pedro de Macorís, 11 de juny de 1941

Estimada Mercè:

La teva carta començada el 16 de març i acabada l’onze de maig, sortida de Centelles el 12 (com es veu per l’estampillat) i arribada aquí ara mateix, m’ha indignat tant que te la vull respondre tot seguit.

Ets realment una gata, que esgarrapa sense fer enrenou. ¡Sóc capaç de proclamar que l’illa d’Haití és el paradís terrenal en persona per tal d’estalviar-me noves esgarrapades! També a mi em semblava que aquestes illes havien de ser precioses quan, com tu, no hi havia estat mai; encara m’ho creia quan el vapor en què vinguérem sortia del port de Casablanca, darrera terra del Vell Món que vèiem (era encara el Vell Món per més que ja no fos Europa). ¿Quina idea tenia del país on anàvem? Cap ni una; em semblava simplement apassionant això d’anar a l’altre cap del mar a veure coses noves. Oblidem massa que les coses noves deixen de ser-ho amb una sorprenent rapidesa ¡i nosaltres ja fa un any i mig que som aquí! ¿Creus que en aquestes altures poden fer-nos ja cap il·lusió els lloros, els moros i els micos? Bé, de moros no n’hi ha, naturalment, si no és que en consideréssim els siris i libanesos (que la gent del país anomena «turcos»), molt nombrosos ja que regenten quasi totes les botigues i botiguetes. Res de moros ¡què més voldrien ells! però sí negres, negrets i negrassos. I cocos. Cocos i més cocos… ¡i tu em fas un sermó moral! És clar que et bases sobretot en la guerra que assola Europa per tirar-me en cara que em queixi ¿i si et digués que amb guerra i tot hi voldria ser?

Bé és veritat que hi voldria ser sota unes determinades condicions, exactament sota una determinada bandera, i això per ara, segons veig, es fa molt difícil; no he perdut però les esperances. Ja te’n parlaré després.

Prou comprenc la dificultat de fer comprendre a algú que no ha sortit mai d’Europa la realitat que ens envolta. Hauria de ser obligatori per a tots els europeus una estada llarga a l’Amèrica tropical; en tornarien havent après el que és Europa, amb guerra o sense.

Potser les històries que et contaré, molt recents —han passat aquests mateixos dies—, et donaran una idea d’aquesta illa o almenys et demostraran que no sóc jo sol a sentir unes ganes tan furioses de fugir-ne.

Alguns compatriotes sense passaport ni diners van aconseguir amagar-se a la cala d’un vapor i viatjar d’aquesta manera, com a polissons, fins a Barranquilla, port de Colòmbia; allà els van descobrir. Detinguts a bord, els adverteixen que seran retornats al país d’origen, o sigui aquest. El port de Barranquilla és a les goles del riu Magdalena, potser el més cèlebre de la regió equatorial després de l’Amazones i l’Orinoc; l’estuari és ple de caimans. Van preferir llançar-s’hi amb l’esperança de guanyar la costa nedant i internar-se a la jungla; els caimans la van fer vana.

Una altra colla dels nostres comprà a San Pedro de Macorís una iola, mena d’embarcació només bona per navegar pels rius; no tenien diners per més. La van transportar en camió a Puerto Plata, al nord de l’illa, o sigui sobre l’Atlàntic; allà s’embarcaven i prenien l’alta mar en direcció al canal del Vent amb el propòsit d’arribar a la costa de Cuba. Alguns dies després un vapor els recollia agonitzants de fam i de set i els tornava a Santo Domingo.

Un altre grup, aquest més nombrós i compost d’homes, dones i criatures, reuní els diners que tenien entre tots per comprar una balandra de pesca d’un tipus molt corrent aquí, d’uns vuit metres d’eslora i amb un sol arbre, i hi van afegir un petit motor. Aquesta expedició estava més ben capissada que les anteriors i en conec molts detalls perquè ens havien proposat ser de la colla; la dirigia un menorquí, pescador i mariner d’ofici, però mariner ras. Malgrat els meus consells en contra, van aparellar per fer-se a la mar amb la idea d’arribar al Yucatan. Jo els havia advertit de l’enormitat de la distància que volien salvar amb aquella embarcació tan petita però no em creien: el menorquí estava convençut que era com anar de Maó a Barcelona. Resulta que arribats a l’altura de la badia de Samaná se’ls va trencar l’hèlice; després d’adobar- la ells mateixos com pogueren, posaven altra vegada proa cap a alta mar ben decidits a perdre de vista aquesta illa. Els vents alisis i els corrents marins els arrossegaren, per sort, fins no gaire lluny de Santiago de Cuba i tingueren la lluminosa idea d’assegurar a les autoritats cubanes que era per arribar-hi que havien arriscat les seves vides, callant amb molt de compte que la veritable meta havia estat el Yucatan. Gràcies a la martingala s’ha produït una reacció popular a favor seu; els cubans s’han entendrit amb la història d’una gent que s’havia arriscat tant per abordar al seu país i tots els diaris de l’Havana n’han parlat amb admiració i afecte. El govern, sota la pressió de l’opinió, els acaba de concedir permís de residència. Tot va bé si acaba bé; però esborrona de pensar com l’aventura hauria pogut degenerar en tragèdia, amb dones i criatures com anaven.

Ni cal que et digui com totes aquestes temptatives em semblen pures bogeries i que quan em proposen de formar part d’alguna expedició d’aquestes faig tots els possibles per treure’ls del cap una idea tan escabellada. De bona gana denunciaria a les autoritats la temptativa d’embarcament clandestí per evitar una desgràcia pitjor, però tots els organitzadors de fugues comencen per fer-te jurar que no els denunciaràs. Crec que tot plegat dóna una idea, tant de la ignorància de molts dels nostres compatriotes respecte a les distàncies en aquests mars i els seus perills, com dels atractius que aquesta illa ofereix als europeus que hi naufraguen (perquè en una illa així no s’hi arriba, s’hi naufraga), amb la ridícula pretensió de no fer ni de negres ni de negrers. Els dominicans queden invariablement astorats quan esclata la notícia d’una d’aquestes fugues; no poden comprendre, els pobres, que algú pugui sentir un desig tan furiós de perdre’ls de vista.

Uns casats de fresc han tingut tota una altra pensada, si bé de mal imitar. Són sud-espanyols; ell és poeta i respon per Poveda. El seu fort són unes tirallongues a la manera de García Lorca, que recita sobretot per ràdio. És sabut que García Lorca és un geni perquè el van assassinar en zona «nacional»; si s’hagués trobat en zona «roja» l’haurien assassinat igualment ja que també assassinaven absolutament a tothom però ja no seria un geni i el poeta Poveda no l’imitaria. Vet aquí doncs que la muller del poeta, per cert encantadora i enamoradíssima, notà que els transports lírics del seu inspirat marit havien obrat en ella aquell efecte que és precisament el que es proposa la sàvia natura i per tant la cosa no els hauria hagut d’estranyar però el cas és que els venia molt de sorpresa, potser perquè era la primera vegada que s’hi trobaven. El que més els amoïnava és que aquell fruit primerenc dels seus poètics —i legítims— amors seria dominicà. Els vaig explicar que el podien inscriure al consolat i d’aquesta manera el farien tan espanyol com si hagués nascut al barri de Triana en persona, però tots dos hi arrufaven el nas: «ser español no es ninguna ganga». El marit es basquejà perquè el convidessin de l’emissora de San Juan de Puerto Rico i sota pretext de donar-hi un recital de «romances» de collita pròpia s’hi han plantificat tots dos, callant com uns morts que la mistress duia en esperança una altra collita també ben pròpia de tan inspirat poeta. Desembarcar a Puerto Rico i venir-li els dolors del part ha estat tot u i així s’han sortit amb la seva. Les autoritats nord-americanes, segons s’ha sabut a San Pedro de Macorís, els han clavat una reprimenda severíssima ja que està rigorosament prohibit que hi entri cap estrangera en estat interessant però això no treu ni pot treure que l’innocent sigui tan ianqui com el mateix Roosevelt; les autoritats podrien expulsar els seus pares, que no ho són, però deixarien si ho fessin un ciutadà nord-americà sense els aliments imprescindibles, que només li pot donar mistress Poveda, i ¿com deixar aquesta sense el seu marit, que la manté? Les darreres notícies són que han obtingut uns papers en tota regla i que el nou ciutadà nord-americà es cria, gràcies a mistress Poveda, robust i xamós que dóna bo de veure; qui menja sopes se les pensa totes.

La segona part de la teva carta en canvi, en què em pintes la teva vida de malalta per fer-me comprendre que no tinc dret a queixar-me, m’ha commogut molt. Perdona si alguna vegada he estat barroer; sospito que n’he estat moltes. No puc pensar en la teva llarga reclusió en un sanatori sense sentir com uns remordiments, com si jo, pobre de mi, en tingués la culpa; t’equivoques quan dius que no puc comprendre el que és una malaltia tan llarga, però a més no t’adones que el Cel t’ha concedit unes virtuts que potser a nosaltres ens falten i t’ha voltat de persones que tenen el do de fer agradables les hores i que tant recorden «la alta sociedad» dominicana. Per contrast.

Avui, amb la teva, hem rebut quatre altres cartes, que junt amb deu de rebudes fa pocs dies fan en total quinze a respondre. N’hi ha de Tolosa, de Barcelona, de Nova York, de Londres, d’altres llocs encara. ¿Vols saber, de totes elles, quina és l’única que respira alegria i optimisme? La de Londres. ¿Van ser mai tristes les meves cartes del front, mentre vaig servir a la 30 divisió? Això et demostrarà que fins sota les bombes es pot ser feliç si un té la sensació d’estar servint una causa que val la pena. Perquè mira si en queien aquells dies damunt Londres… ¡i en Jaume Elias, que és qui m’escrivia des d’allà, trempat com un gínjol! ¿Te n’he escrit mai de tan descoratjades com d’ençà que vivim en aquest paradís del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina? I tanmateix estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d’ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit i hi ha moments que em dic com Baudelaire:

Et j’envie le sort des plus vils animaux
qui peuvent s’endormir dans un sommeil stupide.
Si lentement du temps l’echeveau se dévide!

El passatge de la teva carta que ve després em deixa endevinar coses tan tristes… És la pintura més realista que hem rebut fins ara de la situació en el país que tant estimem.

Costa d’imaginar una caiguda tan vertical. Havíem ja endevinat alguns aspectes de tot això però confesso que la pintura que me’n fas ho supera tot per la claror tan crua amb què il·lumines certs detalls —tan concrets, tan precisos. T’hauries de moderar abans de posar-te a fer pintures tan realistes com aquestes; pensa que els colors que maneges poden perjudicar la teva salut amb la seva composició química. Tracto d’aconsolar-me pensant que el caos que descrius és passatger, que tot plegat haurà estat a la llarga com un mal somni; però de França rebem cartes d’un pessimisme ben semblant al teu. Ens adonem que els qui viviu al continent esteu sota els efectes d’una atmosfera mefítica; a Londres respiren en canvi un aire lliure. No has de creure de cap manera que sigui fatal la victòria dels nietzscheans per més que ara tot pugui induir a témer-ho. Estic segur que a la fi seran desfets; l’únic que em reca en aquest aspecte és la meva situació personal de perfecte inútil. M’he adherit a un «Moviment d’Emancipació Estoniana» que s’ha organitzat a Mèxic amb ex-combatents; no sé què en sortirà, voldria que fos alguna cosa seriosa. He escrit també a un cert ex-general que viu a Nova York i que vol organitzar una certa unitat de voluntaris; m’agradaria tant de fer alguna cosa per la llibertat d’Estònia —i també la del món, és clar. Si entenguéssiu l’estonià us enviaria de bona gana el manifest del «Moviment d’Emancipació»; parla d’unir totes les terres de llengua estoniana i d’altres coses igualment interessants. Si no fem res, haurem perdut una nova ocasió; és també per això que em deleixo tant per fugir d’aquesta illa i anar-me’n a Mèxic, on fóra més fàcil d’establir contactes amb aquest fi. La Nuri, quan em sent parlar d’aquesta mena de coses, sobretot quan ha sabut que havia escrit a l’ex-general per oferir-me-li com a ex-capità (o ex-comandant si val el meu ascens «in extremis»), s’ho pren molt malament; ho interpreta com si em morís de ganes de perdre-la de vista altra vegada durant una bona temporada. Però si no era per prosseguir el combat de la manera que poguéssim, sempre que sigui, és clar, sota la nostra bandera, ¿a què haver-nos exiliat?

Cal que penseu per aconsolar-vos —tornant ara a la teva carta— que mai com ara Espanya havia estat tan pròxima a «las veinte hijas que la llaman madre», les seves ex-colònies d’Ultramar. Gràcies a l’invicto Caudillo s’han esborrat totes les diferències que abans hi havia entre la Madre Patria i (com és ara) l’illa d’Haití. Tant aquella com aquesta són governades per Generalísimos, que tant l’un com l’altre s’han cobert de glòria immortal; el prestigi mundial que el vostre està donant a Espanya és comparable al que el nostre dóna a la República Dominicana. Jo admiro per un igual la República Dominicana i la Madre Patria que la va parir, el Generalísimo Franco i el Generalísimo Trujillo.

Oh, combien les gays sont heureux et opimes
qui ont des Caudillos et Généralissimes;
pourrais-je les chanter avec mes pauvres vers,
ces Francos surhumains, ces Trujillos sublimes,
qu’avec des yeux d’envie contemple l’univers?

Els considero tots dos igualment capaços de fundar un Imperio d’aquells que no s’hi pon el sol i de civilitzar aquest món, que tanta falta li fa; sobretot Anglaterra i els Estats Units, que tant haurien d’aprendre de la Hispanidad si en fossin capaços. És amb igual admiració per tots dos que alço la meva copa —que és una tassa de mabí ja que el vi costa un ull de la cara— i brindo pel Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, i pel Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, Emancipador de las Finanzas Nacionales, Primer Munícipe de la República Dominicana, Primer Mandatario de la Nación, Reconstructor de Ciudad Trujillo i Jefe Supremo del Partido Trujillista (són els seus títols oficials).

I ara me’n vaig a dormir perquè tinc son.

 

A Esperança i Mercè Figueres, 6 V 1941 (176)

176

 

San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941

 

Estimades amigues Esperança i Mercè:

Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.

Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.

Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.

El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.

A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.

Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!

I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.

Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.

No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.

Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.

A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.

Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire

comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.

 

 

A Mercè Figueres, 8 I 1941 (173)

173

 

San Pedro de Macorís, 8 de gener de 1941

 

Estimada Mercè:

Acaba d’arribar la vostra carta òctuple, datada al Mas Blanc el 19 de novembre de l’any passat. Si sabies com ens alegren els ulls tantes cal·ligrafies de bons amics… És com si us veiéssim les fesomies, la de cada un de vosaltres. ¡I en paper de fil, que ens evoca tant la vella i estimada Europa! I dius que vau beure ratafia en honor nostre. ¡Ratafia! És a França on n’hem begut per últim cop, la meravellosa ratafia que té l’aroma de les nogueres seculars del vell continent ¡qui pogués transportar-s’hi en ales de l’èxtasi! Però no pot ser; estem clavats en aquesta illa com Prometeu als penyals del Caucas. Peccauimus. El paper de fil i la ratafia ens són interdits igual que el calamar ¿i per quant de temps? ¡Ah, maleïda Amèrica, maleït Cristòfor Colom! T’encarreguem de saludar ben afectuosament tots i cada un dels altres set signataris d’aquest document històric.

No creguis pas que si només ens fem amb europeus i nord-americans sigui per «racisme»; és per tot el contrari. Hem fracassat en totes les nostres temptatives de lligar amistats amb elements indígenes; no hi ha manera de tenir-hi una conversa coherent, però és més: resulta que tots són uns grans admiradors de Hitler. En aquestes illes, fora dels blancs, tothom és germanòfil; quan pel diari o per la ràdio els arriba la propaganda nord-americana relativa a les atrocitats dels nazis d’Europa, aquests nazis d’Amèrica que són els negres i els mulatos exclamen amb els ulls en blanc: «¡Qué machotes! ¡Son como nosotros!» No tenen ni la menor idea de les condicions de la guerra a Europa; no ja de les polítiques sinó ni de les físiques. A San Pedro de Macorís hi ha una emissora de ràdio, que és al Parque —o sigui a la plaça major de la ciutat— i té un altaveu al balcó; la gent s’estima més escoltar-la directament que no pas pels aparells perquè ho fan tot passejant i assaborint gelats, que n’hi ha una botiga a l’entrada mateix de l’emissora; has de saber que, com que aquí del glaç en diuen «nieve», no saben d’altra «nieve» que la que serveix per fabricar gelats de vainilla, xocolata o fruites tropicals. Quan nosaltres vam arribar, la guerra russofinlandesa, que encara dura, era la primera actualitat; doncs bé, quan l’emissora donava les notícies de procedència nord-americana relatives a la desesperada resistència que els soldats finlandesos oposaven als invasors russos, que ja abans, aliats amb els nazis, s’havien repartit Polònia amb aquests, i sentien que les batalles tenien lloc damunt la neu, ¡quines riallades esclafien els negres! Es devien imaginar que russos i finlandesos es feien la guerra tirant-se mútuament gelats de vainilla. L’altre dia sir Archibald Henry Beer es va trobar enmig d’una turbamulta de cocolos, o sigui negres de la Jamaica, de qui és el vicecònsol ja que són súbdits britànics; estaven molt excitats perquè la propaganda nazi els prometia qui sap què si Alemanya guanyava la guerra contra Anglaterra i veient-lo arribar van proferir crits hostils.

—¿Sabeu què farà Hitler, els digué ell, amb la pell dels cocolos? ¡Sabates per als seus soldats!

En sentir aquestes paraules arrencaren a sanglotar i n’hi havia que queien de genollons tot alçant les mans al cel. Ja em diràs, després d’això, quines amistats vols que lliguem amb semblants personatges, dignes per la resta de tots els nostres respectes i als quals desitgem de tot cor, pel seu bé, que Hitler, que és el seu ídol, no arribi mai a «alliberar-los».