173
San Pedro de Macorís, 8 de gener de 1941
Estimada Mercè:
Acaba d’arribar la vostra carta òctuple, datada al Mas Blanc el 19 de novembre de l’any passat. Si sabies com ens alegren els ulls tantes cal·ligrafies de bons amics… És com si us veiéssim les fesomies, la de cada un de vosaltres. ¡I en paper de fil, que ens evoca tant la vella i estimada Europa! I dius que vau beure ratafia en honor nostre. ¡Ratafia! És a França on n’hem begut per últim cop, la meravellosa ratafia que té l’aroma de les nogueres seculars del vell continent ¡qui pogués transportar-s’hi en ales de l’èxtasi! Però no pot ser; estem clavats en aquesta illa com Prometeu als penyals del Caucas. Peccauimus. El paper de fil i la ratafia ens són interdits igual que el calamar ¿i per quant de temps? ¡Ah, maleïda Amèrica, maleït Cristòfor Colom! T’encarreguem de saludar ben afectuosament tots i cada un dels altres set signataris d’aquest document històric.
No creguis pas que si només ens fem amb europeus i nord-americans sigui per «racisme»; és per tot el contrari. Hem fracassat en totes les nostres temptatives de lligar amistats amb elements indígenes; no hi ha manera de tenir-hi una conversa coherent, però és més: resulta que tots són uns grans admiradors de Hitler. En aquestes illes, fora dels blancs, tothom és germanòfil; quan pel diari o per la ràdio els arriba la propaganda nord-americana relativa a les atrocitats dels nazis d’Europa, aquests nazis d’Amèrica que són els negres i els mulatos exclamen amb els ulls en blanc: «¡Qué machotes! ¡Son como nosotros!» No tenen ni la menor idea de les condicions de la guerra a Europa; no ja de les polítiques sinó ni de les físiques. A San Pedro de Macorís hi ha una emissora de ràdio, que és al Parque —o sigui a la plaça major de la ciutat— i té un altaveu al balcó; la gent s’estima més escoltar-la directament que no pas pels aparells perquè ho fan tot passejant i assaborint gelats, que n’hi ha una botiga a l’entrada mateix de l’emissora; has de saber que, com que aquí del glaç en diuen «nieve», no saben d’altra «nieve» que la que serveix per fabricar gelats de vainilla, xocolata o fruites tropicals. Quan nosaltres vam arribar, la guerra russofinlandesa, que encara dura, era la primera actualitat; doncs bé, quan l’emissora donava les notícies de procedència nord-americana relatives a la desesperada resistència que els soldats finlandesos oposaven als invasors russos, que ja abans, aliats amb els nazis, s’havien repartit Polònia amb aquests, i sentien que les batalles tenien lloc damunt la neu, ¡quines riallades esclafien els negres! Es devien imaginar que russos i finlandesos es feien la guerra tirant-se mútuament gelats de vainilla. L’altre dia sir Archibald Henry Beer es va trobar enmig d’una turbamulta de cocolos, o sigui negres de la Jamaica, de qui és el vicecònsol ja que són súbdits britànics; estaven molt excitats perquè la propaganda nazi els prometia qui sap què si Alemanya guanyava la guerra contra Anglaterra i veient-lo arribar van proferir crits hostils.
—¿Sabeu què farà Hitler, els digué ell, amb la pell dels cocolos? ¡Sabates per als seus soldats!
En sentir aquestes paraules arrencaren a sanglotar i n’hi havia que queien de genollons tot alçant les mans al cel. Ja em diràs, després d’això, quines amistats vols que lliguem amb semblants personatges, dignes per la resta de tots els nostres respectes i als quals desitgem de tot cor, pel seu bé, que Hitler, que és el seu ídol, no arribi mai a «alliberar-los».