A Màrius Torres, 5 IV 1937 (58)

58

Xàtiva, dilluns 5 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

El dia que València es descobrirà a si mateixa —i el cataclisme ho està precipitant— tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya Vella qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure’s en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar- nos ¿saps que a Vallclara anomenen «vent de Morella» el garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d’ara valencià; tant de bo el «vent de Morella » arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d’una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles «valencià però malament». A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l’havien empès fins a Tortosa i Lleida: «allà sí que parlen com nosaltres» afirma. «¿És que no ens entén?» «Els entenc divinament, però pronuncien d’una manera tan estranya…»

Els xativesos, i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s’ha d’anomenar «valenciana» i no pas «catalana». Si, mentre el Principat es resclosia en la seva grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara «et sic per coeteris», el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d’un Principat somort hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d’escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d’orgull perquè la cosa faria el nom.

Quin contrasentit, per cert, que en aquesta guerra tinguem Portugal contra nosaltres quan el que li pertocava era d’erigir-se en protector dels autonomistes gallecs; contrasentit comparable al dels requetès de Navarra, que haurien hagut d’anar agermanats amb els nacionalistes bascos.

I ja que de pronúncia es tracta, deixa’m dir-te una vegada més que un poeta pot usar un llenguatge ben personal sense cap necessitat d’atemptar contra la prosòdia. No protestaré mai perquè usis mots privatius de l’horta de Lleida si tal és «ton bon plaisir» i en això fins t’imitaré alguna vegada, si m’ho permets i quan vingui a tomb. Però la prosòdia ha de ser una per a tot l’idioma i no tenim de moment altre patró que el de Barcelona, la ciutat més gran. No m’invoquis en aquesta qüestió una «llibertat » que s’assemblaria massa a l’anarquia; la prosòdia, com l’amor, no pot ser «lliure»; l’una i l’altre tenen les seves regles sense les quals ja no serien ni amor ni prosòdia.

Don Juan s’hauria fet un tip de riure
si li haguessin parlat de l’amor lliure.

Don Juan sabia en darrer terme que n’hi passarien la factura; la seva única grandesa rau precisament en el fet que estigués disposat a pagar-la. Sense el convidat de pedra i la damnació final ¿què en quedaria? Una història d’una vulgaritat tan aflictiva com la del senyor Ramon:

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon
enganya tot lo món.

La idea de salvar-lo «in articulo mortis» només se li podia acudir a un cretí; bé és veritat que abans que Zorrilla ja l’havia tinguda no pas menys que Goethe aplicant- la a Faust, quin altre. La primera part, que Goethe escriví de jove, és divina; la segona, oracle profús d’una sibil.la que ja repapiejava, n’hi ha per rebotre-la contra la paret. Mil vegades el final tradicional, que fa posar els pèls de punta amb Mefistòtil esclafant el cap de Faust abans d’endur-se’n l’ànima a les fondàries de l’infern. Semblants personatges només arriben a ser suportables a condició que el diable se’ls emporti; el Don Juan de Lorenzo da Ponte i Mozart és un prodigi que un no es cansaria mai de sentir perquè és un doll inexhaurible de grimègia esvalotada que es transforma en la més esgarrifosa de les simfonies a partir de l’aparició del convidat de pedra amb la factura.

Tots tendim a aquella «douce langue natale de l’âme» de què parla Baudelaire; llenguatge misteriós i inassolible en aquesta vida, que només retrobarem «post hoc exilium ». Les nostres pobres paraules no en són més que un balbuceig. Moltes altres qüestions em planteges a la teva carta però no t’escric més per avui; ja ho faré des de Pina d’Ebre. Només et respondré a això que em demanes sobre «la famosa dialèctica marxista». Vaig ser-ne, com em recordes, una temporada i per tant sembla que tens raó que em pertocaria de saber-ne alguna cosa. Apunta doncs que la dialèctica, tal com ens explicava en els nostres bons temps «en Borrell marxista», Marx l’heretà de Hegel ben bé com aquell personatge de Stendhal que heretà d’un oncle un xisto que després explicava sempre. La dialèctica de Hegel és allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi: tot comença per una tesi, que engendra la seva antítesi, i després tesi i antítesi es fonen en una síntesi, però aquesta engendra al seu torn una altra tesi i així el truc es repeteix tantes vegades com convingui. Per estrany que et sembli i per bèstia que ho trobis és tal com ho conto; si bé, perquè el galimatias funcioni, cal aplicar-hi aquella recomanació de certes potingues: «agítese antes de usarlo ». Una tesi, una antítesi i una síntesi ben remenades donen molt de joc i fan molt d’efecte. ¿Que no hi ha qui ho entengui? És molt possible però ¿quina importància té? Jo m’hi trencava el cap aleshores que seguia els cursos d’en Borrell marxista i potser no ho hauria arribat a entendre mai si no m’hagués aclarit les potències una certa anècdota que corria aleshores «sotto voce» entre els elements més tarambanes de les joventuts del partit (els mateixos que ens fotíem d’en Borrell marxista i assistíem a sessions espiritistes d’amagat dels dirigents). Diu que havien anat a Moscou uns periodistes anglesos i Stalin els tractà a cos de rei: els millors hotels, els taxis més flamants, les camarades més vistoses per fer-los de guies i com a comiat un banquet esplèndid al Kremlin. Tornats a Londres, van escriure quatre pestes de la Unió Soviètica en els diaris respectius. Els «comissaris del poble» ho comentaven consternats, però Stalin els digué: «Res no ens honora tant com els atacs de la premsa burgesa; és quan aquesta ens elogiés que hauríem de començar a sentir- nos preocupats». L’any següent hi van uns periodistes francesos, que posen en els millors hotels, visiten les millors fàbriques guiats per les millors camarades i després del banquet de comiat al Kremlin, un cop a París, escriuen en els seus diaris tot d’elogis entusiastes. Els «comissaris del poble» van a veure Stalin amb cara de preocupats: «La premsa burgesa ens elogia» murmuren amb consternació. «Quan fins i tot la premsa burgesa es veu obligada a reconèixer els nostres èxits» els replica Stalin, «és que aquests són esclatants.» Vet aquí un bon exemple de «dialèctica marxista».

A Mercè Figueres, 21 III 1937 (53)

53

 

Xàtiva, diumenge 21 de març de 1937

Estimada Mercè:

Veig per la teva carta que si no en rebia per espai de tant de temps és perquè les dues que m’havies escrit estan fent l’interminable camí de Puig d’Olena a Madrid i de Madrid a Xàtiva. No les he rebudes encara i a fe que les espero amb candeletes ja que em dius que tens remordiments d’haver-les escrites ¡solen ser tan interessants aquelles coses que a les noies, un cop fetes, els donen remordiments! No deixa de ser absurd que tu i jo, que en el fons estem d’acord, ens barallem com gat i gos a propòsit d’aquesta guerra; tant més absurd que tinc per costum de callar com una tomba davant la immensa majoria de les bèsties humanes a qui sento a dir coses frenètiques i delirants. Deu ser que només discutim amb aquells amb qui estem d’acord.

¿Per què m’hauries d’amagar el que penses? Escriu-me sempre amb tota llibertat sense gens de por d’ofendre’m; no m’ofendré mai, ni que em diguis cul d’olla. «Manos blancas no ofenden.» Un cop ben assentat això, deixa’m dir-te, en relació al que m’assegures respecte a les virtuts dels catalans, que no hi estic gens d’acord i que qui sap si la nostra pàtria no tornarà a ser gran fins el dia que quan algú ens digui «laboriosos» li repliquem amb un cop de puny.

Sabia que havies estat a Girona per la carta d’en Màrius; em sap molt de greu que la teva estada a la ciutat de la teva infantesa s’hagi vist amargada pels odis que hi has trobat i t’acompanyo en el sentiment per la desaparició de les campanes: es veu que les han foses per a la indústria de guerra. A Xàtiva les veuries encara en el seu lloc, si bé no toquen; només toquen les de la col·legiata, un meravellós carillon que esfulla les hores a poc a poc i que també sap tocar la Internacional. ¡Qui l’hi havia de dir al papa Borja, fundador, segons sembla, d’aquesta col·legiata! Tinc entès que el papa Borja no era gaire més recomanable que molts milicians de la «columna Durruti» però vés a saber; potser tot són calúmnies.

A mi en tot cas, que sóc un pobre sorge,
no m’escau de dir mal del papa Borja.

Les campanes de la col·legiata ara toquen la Internacional però l’essencial és que segueixen en el seu lloc; el dia de demà tornaran a servir per allò a què foren destinades. No hauran tingut tanta sort els quadros del Ribera; els anarquistes van calar foc a les esglésies de Xàtiva com a les de tot arreu i sembla que d’aquells quadros, com d’altres tants, no n’ha quedat res. ¡Mira que cremar el Ribera a Xàtiva! Aquest matí, tot passejant, m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i hi he vist —per això hi anava— l’esglesiola tota restaurada després de l’incendi… amb l’única diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist amb els propis ulls t’ho puc garantir. Ja no es diu església sinó «casa del poble»; en definitiva més val això que no pas tirar-la a terra o convertir-la en mercat com s’ha fet en tants llocs de Catalunya. Un dia o altre podrà tornar a servir d’església; això deurem als comunistes, que a Genovès s’han sortit de desbancar els anarquistes.

Al costat d’aquestes notícies tan desoladores te’n puc donar una que reconforta: a Xàtiva les «Germanetes dels Pobres» continuen prestant els seus serveis amb tota normalitat, sense altre canvi que el de la indumentària.

Si et digués que les esglésies cremades o dedicades al nou culte de Marx i Lenin (¡i Pablo Iglesias!), em fan pensar en aquells primers cristians que destruïen els temples i les estàtues dels déus. Quina diferència, diràs tu; aquells destruïen una falsa religió per implantar-ne una de veritable mentre ara es fa a l’inrevés. És, naturalment, un punt de vista; també jo, encara que indigne, em considero catòlic a rauxes, però el cert és que en saber que a Vallclara havien aterrat la creu de terme el primer que em vingué al pensament foren els seus precursors, aquells déus-termes dels pagans que protegien els camps, les collites i les cabanes dels nostres remots rebesavis ¿quina necessitat hi havia d’aterrar-los si eren en definitiva tan inofensius els pobres i feien des de tants segles tanta companyia? Que n’és d’estrany aquest desfici destructor que s’apodera de tant en tant de l’espècie humana.

Al principi a Xàtiva ens miraven amb recel, creguts que també nosaltres érem anarquistes (i segurament dels pitjors ja que érem els «tècnics» de la «columna»). Ben aviat hem fet amistats al cafè; aquí les noies el freqüenten amb tota naturalitat i, com que de nois de la nostra edat no n’hi ha o a penes degut a la guerra, les nostres amistats són sobretot de l’altre sexe, contentíssimes en saber que no teníem res d’anarquistes i que érem simplement oficials de l’Exèrcit de Catalunya adscrits a la «columna» per ordres superiors que no podíem desobeir. El company amb qui més acostumo a anar-hi —el mateix amb qui comparteixo la dispesa— s’ha engrescat, fins i tot, tant que sembla que la cosa acabarà en casori; la causant de l’estropici és una morena inseparable d’una rossa; aquesta i jo hem de fer allò tan clàssic d’aguantar l’espelma, sacrifici tant més meritori de part de la rossa que li vaig advertir amb tota lleialtat i de bones a primeres que jo ja era casat. Tot sigui per la moral. I et diré de passada que és un tòpic allò de les valencianes morenes; n’hi ha de rosses en proporció força considerable i són tan valencianes com les altres. Aquí, a Xàtiva, són precisament valencianíssimes; sempre recorden amb orgull que als xativesos se’ls diu «els cremats» perquè Felip V va fer cremar la ciutat i li canvià el nom pel de Colonia de San Felipe per castigar-la de la resistència desesperada que li havia oposat. Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva; era de no sé on ni vull saber-ho, mestra d’escola primària amb pretensions d’intel·lectual que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè:

—Pos a mi, ens digué, quan parle en valencià me pareix que lladre.

«I quan ho fa en castellà també» em digué a cau d’orella la rossa; potser l’altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d’aquell dia no s’ha atansat més a la tertúlia.

I vet aquí que ha arribat l’equinocci de primavera i no he pogut ser a Barcelona a celebrar els quatre anys de la meva filla. L’aire és tebi i perfumat, les orenetes tornen als ràfecs dels vells casals i la nostra ànima és també a estones com un gran casal abandonat, ple de racons misteriosos i de nius que de cop i volta poden tornar a poblar-se al buf de la primavera. ¿A poblar-se de què? De remordiments i d’enyorances; de remordiments del que hem fet, d’enyorances del que no hem pogut fer. De vegades, amb aquestes dues amigues xativeses, ens en anem a voltar tots quatre pel terme; la rossa i jo ens quedem discretament una mica enrera i parlem de botànica. Hi ha tantes herbes; un no acabaria mai de conèixer-les totes i ara estan totes florides.

 

A Màrius Torres, 13 III 1937 (51)

51

Xàtiva, dissabte 13 de març de 1937

 

Estimat Màrius:

La Nuri m’escriu: «s’acosta l’abril, la Rambla és plena de narcisos i d’iris i de violetes». El cor se me’n va cap a la nostra Rambla, tan fina i tan perversa en aquest tomb de l’any en què l’hivern ja es fa còmplice de la imminent primavera. Però no m’enyoro; l’olfacte em diu que sóc a la casa pairal. És un perfum intensíssim de fruites i de flors; de tant en tant un carro d’alls deixa darrera seu la seva bravada —que a mi m’agrada— i se senten també els efluvis de cuiro i de vi que fan els bots plens.

M’ha arribat la teva carta retornada de Madrid. Deixa’m dir-te que un lleidatà capaç de passejar-se en sabatilles pels passadissos del sanatori de bracet amb una gironina de pèl roig es fa creditor a tots els meus respectes; em temia que al Principat ja no quedaven homes així. Voldria escriure un sonet a les teves sabatilles però d’ençà que sóc a Xàtiva només penso en roses d’un vermell fosc i en «llauraores» morenes i esquerpes i no sé si està bé de pensar en aquestes coses.

El teu poema de la música em semblaria perfecte si no hi hagués dos versos aguts de rimes diferents en contacte ¿per què ho fas? ¿Per torturar-me? No em surtis que el que importa en un poema són els sentiments i no pas l’artifici dels versos ja que totes dues coses no són pas incompatibles. També veig que en uns passatges uses el possessiu compost (el seu) i en d’altres el simple (son); això és anàrquic. O bé s’usa sempre el simple (cosa que dóna fatalment un aire passat de moda) o sempre el compost, que és l’únic que diem. Crec també que cal arraconar decididament el «llur» en tot el que no sigui «prosa acadèmica» (jurídica, filosòfica, erudita, científica); avui és un arcaisme i per això, fora d’aquesta prosa, on queda escaient, li manca aquella «convenance du style» que deia Baudelaire.