165
(Carta de la Nuri)
Estimats amics:
En Joan ja us ho diu tot a la seva; només hi afegiré alguns detalls. La gent d’aquí en comptes de «sí» diuen «bueno, cómo no»; «sí» es considera una paraula malsonant. No n’hi ha cap que posi en dubte els miracles de la Virgen de Altagracia, que és la patrona de l’illa; tots fan el senyal de la creu quan sona la sirena del bombers, que aquí substitueix el toc de l’àngelus. El 80% dels fills són naturals. El matrimoni hi és una institució pràcticament desconeguda fora de «la alta sociedad» —¡i encara!
Al principi un ho troba incomprensible; després vas veient que en el fons és molt senzill. Tots són idèntics: mateixos ulls, mateixa veu, mateixa manera de caminar, la casa, els mobles, tot igual fins a la desesperació. Cada casa té al mig un salón i al mig geomètric del salón una planta en un test; al voltant del test i amb simetria hi ha posats els balancins, idèntics a totes les cases. Les noies toquen al piano una peça cada una; els nois fan versos. Es lleven, es renten, es vesteixen i s’asseuen al salón a esperar les visites; és per això que del salón també en diuen el resibidor. Diu que els esquimals imaginen el cel com un banc de glaç ple de foques; si els habitants d’aquesta illa fossin capaços d’un tal esforç d’imaginació, se l’imaginarien com un d’aquells tramvies de Barcelona que de bancs en tenen dos, i no pas de glaç, a banda i banda i tot al llarg i on el públic s’asseu cara a cara; s’hi passarien l’eternitat fent visita i tan contents. A moments tenim la sensació d’haver naufragat en una illa de revenants.
Fora d’això és molt bonica; llàstima que hi fa tanta calor i que els mosquits no et deixen viure. El clima, amb tot, ens prova, acompanyat com és de bons aliments; no ens coneixeríeu de tan bona cara que fem tots tres, després de tanta gana com vam passar durant la guerra. La nena, sobretot, s’hi ha posat forta i morena com no l’hi havíem vista mai. Vivim sense angoixes ni problemes, la vida és fàcil, increïblement fàcil, i ens és forçós estimar la gent, siguin com siguin, ja que han estat i són molt bons amb nosaltres.
La primavera, la tardor, l’hivern, el crepuscle, la vida íntima, els matisos, res d’això no existeix aquí. L’hora del país és migdia o mitjanit; a penes cap transició. De dia, a penes ombra. Dins el seu estil és esplèndid, però en el fons no ens diu res. De vegades pensem que més que la raça és el paisatge que determina les diferències entre els pobles.
Em sembla que en una carta anterior us explicava que hi ha molts Manelics i Nuris entre els negrets i les negretes; ara puc afegir que la vella que ens ve a fregar els plats i rentar la roba es diu Mireia. Cuito a aclarir-vos que no té ni idea del poema de Mistral ni a penes de l’existència d’un continent que s’anomena Europa, ja no diguem de Provença; és cocola, cosa que vol dir negra de la Jamaica, i totalment illetrada. No és pas l’única Mireia que hi ha al país, ben al contrari: les Mireies pul·lulen, sobretot entre «la alta sociedad». Com que la cosa ens intrigava, hem arribat a esbrinar que a començos de segle tingué molt d’èxit entre les senyoretes de l’esmentada «alta sociedad» una mena d’adaptació en prosa castellana i en forma de novel·la rosa del famós poema. Sigui el que sigui, tants Manelics, Nuris i Mireies del color del quitrà ens omplen de sorpresa i d’alegria ¿oi que és bonic retrobar uns noms tan nostres en una illa tan llunyana i tan exòtica?
fila un altre, nova temptativa, nou fracàs. Sis temptatives infructuoses; a la setena l’aranya se’n surt. Robert Bruce decidí continuar la lluita i també en sortí triomfant». Ni cal dir que el manual és nord-americà i respira optimisme i antianglesisme a totes les pàgines, però l’exemplaritat de l’anècdota perd una mica si un recorda que el país que Bruce volia alliberar és Escòcia.