Arxiu d'etiquetes: Rep. Dominicana

A Màrius Torres, s/d (Carta de la Nuri) (178)

Publicat el per
Respon

178

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

No ens renyis si t’escrivim tan espaiadament. La veritat és que som de plànyer. Hi ha moments que puc dir «tots els camins de Déu són en el meu repòs» però n’hi ha d’altres que un se sent esclafat per l’ambient, més asfixiant que la calor i més enervant que els mosquits. ¡Quina insípida comèdia tot això de «la alta sociedad»! ¡Quina manca de simplicitat i de gràcia! En Joan està sovint de mal humor i és comprensible; llàstima que la víctima del mal humor hagi de ser jo, que no hi tinc cap culpa. Tu sofriries aquí més que nosaltres; aconsola’t doncs dels teus mals pensant en els nostres.

Si et parléssim dels encants de la vida en aquesta illa, que indiscutiblement també en té, seria sempre la mateixa cosa. Els dies i les hores són calcats els uns dels altres. Aprofitem el crepuscle fugaç per passejar pel jardí. Tenim dos pins molt bonics; les seves fulles són tan esclarissades que semblen transparents. Són alts i esvelts; quan el vent els mou fan una remor com la d’un bosc llunyà. Els ocells s’ajoquen a les branques més altes i ens encomanen fugisserament el seu bon humor. Allò que abunda més al nostre jardí són els cactus i els lliris. Aquesta illa és plena de lliris salvatges; n’hi ha pertot, arran del mar, al peu dels cocoters, al llarg de les platges. I de totes menes. Ara lliris i cactus estan florits. Els nostres cactus són meravellosos; en tenim un d’enorme, sembla un tòtem. Durant mesos i mesos no apareix res sobre el seu tronc escultural i estranyament silenciós; de sobte s’omple d’una mena de claus; diries que l’han martiritzat. Una nit, aquests claus s’obren i en surten unes flors estranyíssimes, d’una blancor de lluna, que exhalen una olor animal. Només duren una nit; l’endemà fan fàstic. Servirien de tema als poetes de l’època barroca, que estimaven les roses per la seva brevetat.

Hi ha altres coses que ens aconsolen, pobres presoners que som. Te’n podria omplir cinquanta fulls. Per damunt de tot, tenim el cel i el mar; però el mar és calent i ple de monstres i el cel sense transparència ni fondària. Pesa com els nostres cels grisos de tardor sense tenir-ne la tristesa delicada, l’encís melangiós. Ja sé que és bogeria plànyer’ns, vist el poc mèrit que tenim i l’abundor de béns de què fruïm, ben lluny de la guerra que assola Europa. Els meus planys no són planys, són explicacions que et donem —i que exigiríem severament a Bernardin de Saint-Pierre, que ens aixecà a tots plegats la camisa.

Ja pots imaginar quines poden ser les novetats de la nostra vida. Durant una setmana, un rossinyol del país —un sinsont— ha vingut cada matí al nostre jardí; no és pas un rossinyol com els nostres; canta a tota hora del dia i tots els dies de l’any, amb una alegria desvergonyida. A moments ens reconciliàvem amb aquesta illa en gràcia al cant d’aquest poca-vergonya. N’hem volgut tenir d’engabiats per sentir-los sempre i en vam comprar un parell a un negret però al cap de tres dies el Mix, d’un bot descomunal, aconseguia de fer caure la gàbia a desgrat que l’havíem penjada ben alt al mig del sostre… i ara deuen refilar dins la seva panxa.

 Ja que parlem de gats, sàpigues que ara en tenim dos: el vell Mix

puissant et doux, orgueil de la maison

i el jove Negret, del color que el seu nom indica i mig salvatge, que vam recollir; era un gat sense casa. Per distreure’ns amb alguna cosa hem decidit fer herbaris i estudiar bé la flora tropical; en Joan s’engresca quan arriba a identificar alguna espècie rara i prova de plantar-la al jardí, que de mica en mica anirà prenent un aspecte tot extravagant. Pel que fa a herbaris, ofereixen dificultats insuperables; no pas per manca d’herbes, naturalment. És que no hi ha manera de trobar paper assecant si no és a un preu impossible. Quedaríeu veient visions, com nosaltres, amb els preus d’aquest país: un cavall cinc dòlars, una noieta dos, un negret de pocs dies alguns centaus i en canvi el paper assecant un ull de la cara. En general és baratíssim tot allò que produeix el país, inclosos els seus habitants, i caríssim tot allò que ha de venir de fora, com el pa o el paper. Resumint: sospito que en Joan no anirà gaire lluny pel camí de la botànica antillana.


A Esperança i Mercè Figueres, 6 V 1941 (176)

Publicat el per
1

176

 

San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941

 

Estimades amigues Esperança i Mercè:

Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.

Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.

Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.

El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.

A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.

Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!

I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.

Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.

No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.

Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.

A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.

Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire

comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.

 

 

A Màrius Torres, s/d (Carta de la Nuri) (175)

Publicat el per
Respon

175

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

També jo et vull copiar uns versos de Moreno Jimenes; potser no són d’artista, però són humans, a l’abast de la meva sensibilitat. Parla de la seva filla morta (la «hija reintegrada» en diu ell):

…..La mar seguía agitándose
y las estrellas se seguían mezclando a la onda de la mar
….. y a la desolación de la vida.

Caldria que llegissis tot el seu llibre, que no és gens gruixut per cert. És caòtic i d’una estranya harmonia; profús —per això es fa difícil de triar-ne alguns versos breus que en donin idea. S’hi sent un veritable poeta però frustrat a causa de la seva vida també caòtica, esqueixada; frustrat així mateix per la seva manca de tota cultura. Però emociona perquè té el do d’embellir-ho tot i per una ingenuïtat com de nen acabat de néixer:

Infinito, tu solo me bastas hoy para estar triste.

¿Oi que és tot un vers? I vet aquí un poema que s’intitula Voz interna:¡

Oh generosidad que por doquier nos haces crear espectros!
……………¡Oh lágrimas!
….. ¡Oh razón de ser de la vida inútil!
Bien está que nos nublen la esperanza y nos fastidien el recuerdo;
….. bien está que nos acorten la fuente del instante;
….. bien está que nos truequen la dicha en una mariposa loca.
….. ….. Siempre habrá aldeas esparcidas por colinas abruptas
…………….. y silencios desconocidos…

Un altre, aquest s’intitula Canto grito:

……………Mi vida tosca
……………y triste;
mi vida llena de miserias y de lampos de infortunio infinitos,
…..mi vida ahuecada por el presente
….. y paralizada por el futuro;
mi vida poblada de infantes que piden pan y de mujeres que esquivan caricias;
…..mi vida torpe y desgarrada como una pitahaya,
mi vida sin razón de ser y sin sentido como la misma muerte que circunda la [vida.
………. Mi vida—; oh sopor de abismo, oh faro apagado por el [pensamiento,
……………….. oh destino que devuelve al destino!

En el Moderno Apocalipsis (tal com sents) afirma:

……….No he dicho nada; no he podido modular nada.
Tomad lo escrito como un rizo de agua que el segundo disuelve.

A l’illa existeix també un novel·lista interessant, Ramón Marrero, també mulato. Te n’enviarem un llibre de contes que es diu Balsié. El balsié és un instrument musical de percussió, d’origen africà; produeix un so monòton, obsessionant, que atreu quan el sents de lluny. Llegint Marrero et semblarà que la temperatura de la teva cambra puja a 36 graus i que el bosc de Puig d’Olena es transforma en una manigua tropical; creuràs sentir el tam-tam-tam del balsié al fons. Marrero i Moreno Jimenes, oficialment «ignorats» per «la alta sociedad», són, naturalment, els dos únics escriptors dominicans que troben lectors fora de l’illa.

Marrero és fill natural, com el 80% de la població; té quaranta germans. Va viure al camp fins als vint anys. Amb molts esforços arribà a fer-se una modesta posició a la capital com a periodista. Vet aquí que en això una companyia estrangera comprà al govern unes terres on vivien des de qui sap quan algunes famílies negres que no havien legalitzat mai els seus títols de propietat perquè ignoraven que calgués fer-ho. Marrero s’emprengué una campanya a favor seu amb l’únic resultat que l’expulsessin del diari. Ara fa de secretari d’un ajuntament rural i passa la meitat del temps borratxo.

El «poeta oficial», o almenys el més «oficial» de tots, no és ben bé el Lamarche que et diu en Joan sinó un tal Pablo Fiallo. Ara l’home ja és molt vell. Tots els alts empleats del ministeri d’Instrucció Pública s’esforcen a imitar el seu somriure, com diu que en altre temps els de Cultura de la Mancomunitat imitaven el d’Eugeni d’Ors.

El Nadal de 1940 la marea, refluint, deixà varat un tió a la platja que tenim just al peu del nostre jardí. Es veu que venia del nostre país però passant pel Canadà, Estats Units i Mèxic: ho vam conèixer per la mena de coses que rajava. Ara ens serveix de banc rústic. Va ser un tió meravellós. La nena encara s’ho va creure per aquesta vegada —o potser ho va fer veure; tot fa pressentir que està a punt de perdre la innocència si és que ja no l’ha perduda. ¡Que poc que dura, ai las!