A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.

 

 

A Màrius Torres, 17 V 1937 (70)

70

Monegrillo, dilluns 17 de maig de 1937

Estimat Màrius:

M’he pogut fer amb uns plecs de paper blau cel, rosa i groc i això em permet de tornar-te a escriure. Comença el segon dia de la meva estada en aquest poblet dels Monegres i t’escric des d’un graner on ens hem instal·lat un capità (de milícies), tres tinents (dos de milícies i un, que sóc jo, de l’Escola de Guerra) i un milicià que ens fa més o menys d’assistent a tots quatre. Ens envolten les remors familiars de la vida camperola, piular de pardals, cloquejar de gallines, grunyir de porcs, bels de cabres i brams d’ase.

Divendres vam passar per Lleida; no vam fer més que travessar-la en camions. A Alcarràs i a Fraga els sembrats ja són alts i plens de roselles; n’hi ha tantes que a moments els camps es veuen tots vermells sota el cel blau de la planúria. Pel pont de Fraga vam salvar el Cinca: tornava a trobar-me, per segona vegada a la vida, fora de Catalunya però ¿què dic? ¿Per què els Monegres no haurien de ser, també, Catalunya? ¿Per què no ho hauria de ser tot Aragó? Aquest país, que veig per primer cop, m’és estranyament familiar; no m’hi sento gens «lluny de la pàtria».

Fins molts i molts quilòmetres després de Fraga, ciutat tan catalana com Lleida, no es troba cap altre poble. Vam passar Candasnos i Bujaraloz, ja aragonesos. Avui totes aquestes comarques estan ocupades per tropes catalanes, que fins ara pertanyien a l’Exèrcit de Catalunya; n’hi hauria hagut prou amb un simple decret del nostre govern per legalitzar-ne l’annexió, que era ja un fet. La dura realitat de la guerra ha posat de relleu que la nostra frontera estratègica, i per tant natural, es troba a molts quilòmetres de l’administrativa; és la que han es­tablert d’instint les nostres columnes (del Principat i valencianes) estabilitzant les seves posicions en un front que recorre Aragó de nord a sud vorejant —i deixant fora— Osca, Saragossa i Terol. Aquesta trentena de milers de quilòmetres quadrats ocupats pels catalano-valencians (un territori tan extens com el de la Generalitat) que és per cert l’única conquesta considerable —i fins potser ­l’única conquesta tout court— que han fet les forces republicanes en tot el que va de guerra, conté una proporció molt gran d’habitants de llengua catalana, amb ciutats com Fraga, Mequinensa, Tamarit de Llitera o Vall-de-roures. ¿Per què el nostre govern no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió, almenys pel que respecta a la zona on es parla la nostra llengua? No deurà ser pas per diplomàcia, que no és gaire el seu fort; menys per escrúpols constitucionals, ja que ben pocs han demostrat tenir-ne uns governants que han tolerat i toleren que campin per Catalunya com si en fossin els amos tot de partits i de sectes que no tenen ni un diputat al Parlament mentre la Lliga, per qui solia votar la meitat del país, es troba reduïda al silenci quan no perseguida a mort com si fos «feixista». ¿És que s’ha fet cap plebiscit a l’Aragó ocupat per les forces catalanes? ¿S’ha tingut per res en compte la voluntat dels seus habitants? Ben cert que una ocupació catalana sense desordres, feta amb la bandera de les quatre barres que també és la d’Aragó, hauria estat vista en aquestes comarques amb molta més simpatia que no pas la invasió anarquista que en algunes d’elles els ha calgut suportar. Una Generalitat aragonesa, federada amb la de Catalunya, hauria pogut ser el marc legal dels fets consumats. Potser els nostres governants són uns genis que veuen coses que els simples mortals no sabem veure; potser si Ramon Berenguer el Sant, en comptes de conquerir la Catalunya Nova i annexionar-se Aragó per matrimoni, hagués proclamat l’emancipació de les prostitutes i sobretot la col·lectivització de les barberies, fóra molt més cèlebre i «universal» que no és.

Cada vegada em sento menys de comú amb els «separatistes» del Principat i això et farà comprendre que el meu lloc no era pas més a Estat Català que al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El «separatisme» és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. Podem triplicar el territori autònom sense sortir del marc d’Espanya ¿no era Hongria un regne considerable dins l’imperi austríac i Finlàndia un gran ducat prestigiós dins el dels tsars? El Canadà, que és un «domini» de la Corona britànica, ¿no és per ventura mil vegades més envejable que Panamà, república independent? Separar-se està a l’abast de qualsevol «nasionsita» sud-americana; el que hem de voler és fer-nos grans i forts. Només un esperit superficial pot menysprear la importància que l’amplitud del territori té en la vida de les nacionalitats; un mínim d’extensió i de varietat és indispensable si un no s’hi vol morir d’asfíxia. Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll.

Acostumat a aquells concerts de Madrid, no em sé avenir del silenci que plana en aquest sector; silenci en aquest moment interromput, no pas pels canons, sinó pels trons que retrunyen a la Sierra ja que ens està fent una tempesta d’allò més romàntic. Un cel de plom, molt baix, cobreix la desolació majestuosa de l’estepa sense termes; si tingués cavall me n’aniria a galopar per la Sierra de Alcubierre com diu que feia Goethe en dies així. Ni tinc cavall, ai las, ni sóc Goethe.

En aquests pobles del desert no hi ha fonts ni pous; al costat de cada un, una o diverses basses, que s’omplen quan plou, els forneixen tota l’aigua que tenen. Ara a les basses dels voltants de Monegrillo, plenes a vessar amb aquest aiguat que cau, se sent com canten les polles d’aigua, ocells de pas que no sé si vénen ara o si es preparen a emigrar. A la Sierra de Alcubierre abunden les guineus; els nostres milicians n’atrapen de petites i proven de domesticar-les. Tot inútil; a cada manyaga que els fas responen amb una queixalada; sembla estrany que puguin ser tan esquerpes i ferotges unes bestioles tan bufones però ¿és que no ho són també les dones? ¿No duem tots «cruels senyals de dents en el nostre cor mortal» i a desgrat de tot anem tirant?

El cel s’ha anat enfosquint tant que ja no m’hi veig; aquest graner no té més que un finestró minúscul. Hauria d’encendre un «llum» d’oli que vaig «inventar» ahir amb un pot de llauna per gresol i un cordill per ble; tinc tan poca fe en el meu invent que m’estimo més plegar d’escriure.

 

A Màrius Torres, 16 V 1937 (68)

68

Monegrillo, diumenge 16 de maig de 1937

Estimat Màrius:

Dijous al vespre vaig rebre la teva carta i divendres al matí sortia de Barcelona. Hem passat aquests dos dies a la cruïlla de Gelsa i avui ens hem instal·lat en aquest poblet, al peu de la Sierra de Alcubierre. La meva adreça és la següent: Batalló Madrid, Divisió Durruti, Monegrillo, Aragó. Això sol et dirà moltes coses que no et puc escriure.

——————————

[Afegit el 1948: Tot havia estat inútil, en efecte. Les influències del doctor Ribes Soberano, metge del sanatori i diputat al Parlament de Catalunya per l’Esquerra Republicana, no havien servit de res; el mateix president de la Generalitat no hi podia pas més que ell i menys el doctor Humbert Torres, pare d’en Màrius, que aleshores era vice-president del Parlament. I és que el partit governant semblava des del 19 de juliol de 1936 excedit i desbordat pels esdeveniments i més encara després de l’absorció de l’Exèrcit de Catalunya pel de la República. No vam aconseguir que el general Pozas ens rebés però sí el coronel Bosch: em recordava perfectament (continuava de cap de personal de l’Exèrcit de Catalunya, ara de l’Est), i hagué de convenir amb mi que la nostra situació, la dels tinents de l’Escola de Guerra adscrits a la «columna», ara divisió, Durruti, i més concretament la meva, era paradoxal, però no existia, ens digué, cap manera de traslladar-nos a una altra unitat; no es podia deixar la divisió Durruti sense oficials. Ordres eren ordres; precisament, després del que havia passat, el govern de la República tenia el màxim interès a no ferir la susceptibilitat dels dirigents anarquistes, amb qui calia comptar «que ens agradés o no» per lluitar contra el feixisme, etc. etc. Li vaig fer observar que ens havíem trobat a un dit d’una situació tan absurda com fer armes contra el govern de Catalunya en virtut d’una ordre d’aquest mateix govern. «Tot el que vostè vulgui» murmurà, «tot és absurd en aquesta guerra…» No hi hagué més remei: en nom de la disciplina militar calgué que em reintegrés a l’ex-«columna» Durruti.]