A Mercè Figueres, 21 VI 1937 (80)

80

Montalban, dilluns 21 de juny de 1937

Estimada Mercè:

Dissabte vaig arribar a Montalban, un poble deliciós a la riba del riu Martín. Resulta que feia dos dies que el quarter general de la divisió s’havia traslladat a Alcorissa, on vaig tenir l’honor de transmetre al comissari Moles les salutacions del doctor Ribes Soberano. Allà em van destinar a la 131 brigada, que té al seu torn el quarter general a Montalban; vaig haver de tornar-hi, doncs, per presentar-me al cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon, el qual volia destinar-me al quart batalló, que s’està organitzant a Calanda (a la reraguarda de la divisió), però li vaig demanar que esperés fins que hagués parlat amb en Víctor Torres per mirar si podia entrar en el seu, que és el primer i ocupa les avançades. Ahir al matí vaig pujar a Martín del Río, on per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya. Vam passar junts un diumenge molt agradable, sense que hi faltés un bany al riu i un àpat suculent regat amb vi del país; però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalban; dues hores delicioses per una carretereta que segueix la conca del riu, estreta i entre muntanyes; el riu té en tot el seu curs dues rengleres de xops altíssims, una a cada banda. Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o «Macià-Companys»), que és magnífica.

Ja prop de Montalban, era l’hora de la posta i m’agradava tant el lloc que em vaig deturar sota unes grans nogueres; en creixen d’esplèndides en aquest país. Allà m’estava quan veig de lluny un home que a passes llargues i feixugues i amb el front inclinat com si li pesés se’n venia per la carretera; imagina la meva sorpresa: era l’Usall.

Després de les naturals expansions vam acabar de fer el camí plegats; el trajecte era curt però tingué temps d’abocar-me a raig fet tot de consideracions estranyíssimes. Em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut; deixava anar coses molt agudes i perspicaces barrejades amb d’altres de delirants. En un cert moment li vaig observar que de manies «ja tinc les meves i no necessito les dels altres» i no se’m va pas enfadar però em sortí amb un ciri trencat que certament no m’esperava d’ell; d’ell, que en altre temps ens havia assegurat, més convençut que cap de nosaltres, que «aquesta guerra estava perduda per endavant, i de la manera més miserable, si no sabíem assegurar l’ordre i deixàvem que la reraguarda es fes fotre».

—Tu, com tots els d’aquesta divisió de merda, em digué textualment, estàs contra la FAI i la Falange ¡tots contra la FAI i la Falange! No teniu imaginació; encara no heu comprès que la FAI i la Falange, que són el mateix, són la quinta essència d’aquesta península tan notable on hem tingut l’honor de néixer.

—Si fos així em faria separatista, el vaig tallar.

—No és pas tan fàcil separar-se d’una península, va fer ell; ¡i quina península! No és pas qüestió de fúmer-se’n d’una península que té per quinta essència la FAI i la Falange.

—Ja veig que el coronel Bosch es va errar de mig a mig enviant-te a tu a la «Macià-Companys» i a mi a la «Durruti»; ho havia de fer a l’inrevés per encertar-ho. T’hi hauries trobat com peix a l’aigua ¡en plena quinta essència!

Però ell ja em parlava, sense transició, d’una altra cosa; es referia d’una manera al·lusiva i misteriosa a fets que no sé pas de què va, potser incidents que li han passat d’ençà que s’incorporà en aquesta divisió i que jo ignoro. Arribàvem entretant i per fi a Montalban i ja era entrat el vespre; ell se n’anà per les seves i jo per les meves. Em sentia dolgudíssim que, després de tants mesos i essent així que venia amb la il·lusió de retrobar-lo, la nostra primera entrevista hagi resultat tan poc amena. Ja no l’he tornat a veure. El comandant Ymbernon, en vista que no hi ha plaça disponible al primer, m’ha destinat definitivament al quart batalló i aquesta tarda baixaré a Calanda; ell para molt lluny, si bé no sé exactament a on ja que no m’ho digué.

A la teva darrera carta m’expliques que voldries arribar a ser «la tieta» de la família i t’haig de confessar que m’agraden amb deliri les «tietes», orgull i ornament de tota família que s’estimi, i que n’he tingut d’inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre. Les teves ambicions són potser legítimes en si mateixes, però sospito que un cert esgarria-cries, poeta i ex-bigotut per més senyes, farà els possibles perquè no les vegis assolides; el crec capaç de tot d’ençà que em vas dir que es dedicava a exterminar totes les aranyes que trobava al seu pas. Si el que insinuo és indiscret, perdona; el que et puc dir és que si mai arribes a ser «la tieta» de la família, jo em reservo el paper d’«avi sorrut», a fi que entre tots dos completem la novel·la, rosa i anglesa, que t’has forjat. Hauré de fumar amb pipa a fi de dissimular millor, sota la sorruderia, el meu «cor d’or» conforme als cànons. A fi que a la novel·la no hi manqui res, hauríem d’amagar gelosament algun misteri; jo, pobre de mi, no en tinc cap ¿en tens algun, tu? Rondinant sempre, com escau a una «tieta» i un «avi» de novel·la rosa anglesa, farem tots els viatges que dius, fantàstics, inacabables, a través d’Escandinàvia i de les taigues de Sibèria fins arribar a la Numídia (que no sé pas on cau), on saludarem la teva germana la lleona1 per prosseguir després cap a les jungles de l’Amazones que diu que hi ha més arbres que al parc de la Ciutadella.

 

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Contra la creença general a Numídia mateix no hi havia lleons. []

A Màrius Torres, 19 VI 1937 (78)

78

Montalban, dissabte 19 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Aquest matí t’he enviat una postal i ara, a la tarda, m’arriba la teva carta. En cinc dies que ja fa que sóc per aquí, encara no he trobat cap cara coneguda; l’Usall ja no és a l’hospital d’Alcanyís, el teu germà Víctor no és a Montalban. Jo, que venia a la «Macià-Companys» amb tanta il·lusió, de moment m’hi trobo sol com un mussol; sobre això, quan avui, després d’enviar-te la targeta, m’he presentat al quarter general, que és a Alcorissa, el capità cap d’Estat Major m’ha preguntat severament els motius de la meva trigança. Res de més reglamentari que la severitat d’aquest superior, res de més afable que la seva actitud així que ha sabut els motius; no treu que la primera rebuda m’ha desconcertat ¡jo que venia amb ganes d’abraçar-los a tots! Un tinent que rep l’ordre de marxa el dia 4 i compareix el 19: vet aquí el que jo era als ulls del capità cap de l’Estat Major divisionari i reconeguem que la seva primera actitud era ben lògica ¿o podíem exigir que sabés tota la meva història, el meu calvari a la «columna Durruti», la meva il·lusió d’incorporar-me a la «Macià-Companys»? Sempre ens fa estrany que els altres no sàpiguen llegir en el nostre interior.

Un cop explicada la llarga i embolicada història del meu retard, tota feta de complicacions burocràtiques, el cap d’Estat Major m’ha estès el destí a la 131 Brigada Mixta i ens hem despedit molt cordialment.

Durant el trajecte de retorn d’Alcorissa a Montalban, ja amb el meu nou «destí» a la butxaca, el camió em traquetejava per les valls, les serres i les conques dels rius, que havíem de travessar en palanques improvisades amb taulons ja que els ponts d’obra han estat tots volats. I vet aquí que en arribar de nou a Montalban m’ha semblat com si de cada penya, de cada xop i de cada noguera sorgís un amic estimadíssim, una cara coneguda, un gest familiar; ja no m’hi sentia «sol com un mussol». La vida tornava a tenir sentit, tot era en el seu lloc ¡i ara sóc tan feliç en aquesta casa tan bonica que té una solana amb arcades donant als horts del riu Martín! La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja.

Una sola cosa enterboleix la meva alegria: l’ambient hostil contra l’Usall que he trobat, amb sorpresa, entre els meus companys de l’Escola de Guerra destinats en aquesta divisió. En conten coses increïbles, que potser cal atribuir a les estranyeses del seu caràcter. Sospito que, misantrop com és, no sap conviure amb ningú quan la vida de campanya t’imposa, vulgues que no, la convivència amb tothom. M’han dit que el tenen mig desterrat, no sé exactament on però força lluny. Faré els possibles per anar-hi. En els nostres darrers temps de Barcelona, abans d’anar-se’n ell a Aragó i jo a Madrid, vam tenir una discussió una mica violenta per coses en el fons sense importància; ell no havia acabat de pair les meves paraules i jo vaig ser prou tossut per no retirar-les a desgrat de la insistència de la Nuri perquè ho fes. Estàvem, doncs, mig renyits quan vingué el moment de separar-nos. Sempre creuré que en el fons és un xicot excel·lent malgrat els seus rampells.

Fas molt bé d’explicar-me els teus sentiments de cada moment; si et digués que, lluny de fer-me llàstima, imaginar-te en un llit de rodes de cara a un gran finestral obert de bat a bat em fa enveja, ja sé que no em creuries. Ho trobo, en tot cas, asserenador, com ho són els teus versos; és tan apassionant seguir-hi el moviment dels teus afectes i sensacions. Per melangiosos que siguin de vegades, estan sempre amarats de confiança. Són una lliçó de fortitud, d’esperança i de paciència. Estic contentíssim que la teva millora es confirmi; voldria veure-us a tu i la Mercè sans i bons ben aviat i que el recobrament de la vostra salut coincidís amb la vinguda de la pau.

Trobo assenyades les reflexions que fas sobre els meus «somnis polítics». D’acord amb tu que, perquè poguessin realitzar-se, abans caldria que fossin els de tots els catalans i és ben cert que la majoria no pensa ni remotament en aquestes coses. Però t’objectaré que, si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds i que si la renaixença no havia de ser total potser més hauria valgut no iniciar-la. ¿Quin sentit té ressuscitar només una part? Fins i tot, gosaria dir, resulta una broma macabra: si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n’hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia.

El separatisme és un projecte mesquí; reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana. Naturalment que una nació és una ànima, no t’ho discutiré pas; però una ànima sense cos ¿no és un fantasma? I ja que ens cal un cos ¿no hem de desitjar-lo el més vigorós possible? En el cas concret de l’Aragó oriental, ocupat avui per les nostres tropes (catalans al nord, valencians al sud), ¿com dubtar que si haguéssim tingut, al front de la Generalitat, un gran polític, no s’hauria ja procedit a la seva annexió? Els habitants d’aquest territori (una tercera part dels quals són de llengua catalana) haurien vist de millor grat aquesta incorporació, que s’hauria fet sota una bandera, la de les quatre barres, que és també la seva de sempre, que no pas la imposició d’un règim social estrafolari com han fet els de la FAI sota la bandera negra i vermella de Falange. En bona part de l’Aragó ocupat per l’Exèrcit de Catalunya, «català» és sinònim d’anarquista ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva? ¡Com hauria pogut anar tot plegat de tota una altra manera! La Corona d’Aragó no és pas tan morta com de vegades sembla; no ho és tant, en tot cas, que no hagi deixat caliu. Només calia atiar-lo perquè es revifés. Fàcilment, gratant en l’ànima popular d’aquestes comarques, i malgrat la dualitat de llengües (que no va ser cap obstacle en els bons temps dels nostres reis), es troben vestigis més o menys conscients d’un passat no pas tan remot com això ja que no fou fins a Felip V que es trencà. Contra el primer Borbó encara vam lluitar junts catalans, balears, valencians i aragonesos; per un moment pogué semblar que la nostra Corona tornaria a tenir vida pròpia separada de la de Castella i hauria estat evidentment la millor solució, la més conforme a la voluntat dels pobles: hi hauria hagut una Espanya castellana governada pels Borbons i una de catalana governada pels Àustries. En algun moment les potències aliades ho van suggerir; però els nostres, en comptes d’arrapar-s’hi com al tauló de salvació, volgueren continuar combatent a la desesperada, joaquims xiraus com eren <i>avant la lettre</i>, per imposar el seu Habsburg als altres. La nostra dèria foren aleshores els Habsburgs com ara ho és la República, sempre amb la mania d’imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i tan just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre.

Segles abans, en els millors de la nostra història, ¿és que el crit de guerra dels nostres no era «Aragó», és que sovint no ens havíem dit tots «aragonesos»? Si la Corona d’Aragó hagués sobreviscut i acabat de catalanitzar-se, potser avui la nostra llengua es diria aragonesa de la mateixa manera que el castellà es diu espanyol o el toscà italià.

 

 

A Mercè Figueres, 30 V 1937 (74)

74

Bujaraloz, diumenge 30 de maig de 1937

Estimada Mercè:

M’havien cridat al quarter general de la 26 divisió (Durruti), que és en aquest poble, i em sentia intrigadíssim: ¿què devien voler de mi? Doncs bé ¡despatxar-me l’excedència! He quedat a disposició del conseller de Defensa de la Generalitat (com a delegat que és del ministeri de Defensa de la República) perquè em doni un altre destí. No et puc explicar els detalls de l’entrevista, molt pintorescos; ja te’ls explicaré de viva veu algun dia. Sortiré cap a Barcelona si puc avui mateix i, si no, demà; és molt tard i no sé pas si seria encara a temps d’arreplegar algun tren a Lleida. ¡Ja et pots imaginar la meva alegria després de tant desitjar-ho!

[Afegit el 1948: Reincorporat a la «columna» després dels «fets de maig» ja no sabia dissimular l’aversió que m’inspirava. No parlava amb ningú, fora d’allò a què m’obligava estrictament el servei; quan aquest no em lligava, me n’anava a voltar tot sol. M’havia entrat un fàstic invencible contra aquella gent que havia estat capaç de fer armes contra el govern de Catalunya, i si de cas no podia evitar de parlar amb en Ricardo Sanz o algun altre dels principals capitostos del «comitè», ho feia amb reticència i menyspreu i girant-los ostensiblement l’esquena així que podia donar per acabada la conversa; vaig comprendre, a més, que havien interceptat una carta meva a la meva dona en què li parlava d’ells molt despectivament.

A Bujaraloz el «comitè», màxima autoritat de la «columna», estava reunit sota la presidència d’en Ricardo Sanz: aquest, parlant en nom de tots, em comunicà que havien estat discutint què calia fer amb mi, si afusellar-me o expulsar-me de la «columna»; que la discussió havia estat «llarga i acalorada» i finalment, per majoria de vots, havien guanyat els partidaris de l’expulsió. Quedava, doncs, expulsat de la «columna» Durruti; i em donà un sobre tancat, amb el qual havia de presentar-me al coronel Bosch, cap de personal de les ex-Milícies Antifeixistes de Catalunya, ex-Exèrcit de Catalunya i actualment Exèrcit de l’Est, «que, si ho estima convenient, et donarà un altre destí».

El coronel Bosch obrí davant meu el sobre per llegir l’ofici que contenia, que esquinçà com havia fet en altre temps amb la meva instància: «Sort d’aquella instància», em digué; «aleshores li vaig clavar una reprimenda per haver-la presentada i avui el salva. ¿Sap què deia aquest ofici? Que l’expulsen de la divisió Durruti per covard; a mi em consta en canvi, per aquella instància, que vostè peca precisament de temerari». Vaig quedar veient visions: «¿I com saben si sóc covard o valent si en tot el temps que hi duc no els he vistos combatre si no és contra el nostre govern? A Madrid i a Xàtiva ens donàvem la gran vida com si guerra no fos al món; sé, això sí, que abans del meu ingrés havien pres part en uns combats» i li vaig explicar el que ens en havia dit aquell capità de carrera; el qual, per cert, ja feia temps que havia aconseguit que el destinessin en una altra banda. El coronel quedà molt impressionat sentint-m’ho repetir; ni ell ni ningú a Barcelona no ho sabien —per bé que alguns ho sospitaven—. Els de la «columna» havien dut embalsamat el cadàver d’en Durruti de Madrid a Barcelona per fer-li un enterrament colossal, callant com uns morts que eren ells mateixos els qui l’havien assassinat.]