67

Barcelona, dilluns 10 de maig de 1937

Estimada Mercè:

T’escric de retorn de Puig d’Olena on he fet l’acostumada provisió d’optimisme. Però ¡quina cruel decepció ens vam endur veient en Màrius sense bigoti!

Sort de l’estona tan agradable que vam passar amb la Maria. La vostra catolicíssima directora té uns ulls musulmans com sant Agustí; ¿potser em diràs que sant Agustí no era musulmà? No importa; mereixia ser-ho. Li brillen tant i són tan expressius que sembla que, abans de dir-ho amb paraules, ja ho digui tot amb la mirada. El seu pas per la vida ha hagut d’alçar marees com el de la lluna; i, si no, que em pengin. Pel que fa a l’Esperança, que en un cert moment de les nostres eternes discussions sobre la guerra es va emmurriar, ¡jo no sabia encara la gràcia que pot tenir l’expressió d’una lleona de Numídia emmurriada!

O déus eterns, per tenir el do què donaria
de fer-la emmurriar trenta cops cada dia;
si la guerra ha servit per fer-me descobrir
que a Numídia hi havia una lleona així
¡beneït sigui Mart i la cruel Bel·lona,
que ja no vull més pau amb una tal lleona!

Entre tu, ella i la Maria ens ho vau fer passar tan bé que la Nuri i jo ens sentim més aconhortats de la mort d’aquell bigoti, segat per una dalla més cruel que la del temps i pel qual, com diuen les gasetilles necrològiques, «duran dol eternament les lletres catalanes».