A Mercè Figueres 8 V 1937 (66)

66

Barcelona, dissabte 8 de maig de 1937

 

Estimada Mercè:

En Màrius ja et deixarà veure la carta en què li explico el trist paper d’estaquirot que em va tocar en aquell sagnant galimatias. Li deia que, com una de les conseqüències de tot plegat, l’Exèrcit de Catalunya deixaria de ser autònom i s’integraria dins el dela República; el que no sospitava fa unes hores és el que acabo de saber ara: que fins el nom li traurien.

Ja no es dirà com fins ara Exèrcit de Catalunya sinó de l’Est. I en serà general en cap un vell militar castellà, el general Pozas; el qual, personalment i com a militar, em mereix tots els respectes.

I pensar que Catalunya tenia el seu general, el que tant hauríem necessitat; català i amb moltíssima més categoria que el vell Pozas. Domènec Batet, tarragoní, liberal i catalanista, era capità general de Catalunya (general en cap dela IV Divisió) el 1934 i hauria continuat en aquest càrrec sense l’escabellada aventura del 6 d’octubre; aleshores es refusà a sumar-se a l’alçament dels nostres demagogs, que no l’hi perdonaren; degueren creure haver assolit qui sap quina revenja quan fou traslladat de la nostra capitania general a la de Burgos. Allà es negaria altra vegada a rebel·lar-se contra el govern legítim de la República, ara comminat a fer-ho pels feixistes. Aquests el van afusellar. De quina manera tan estúpida ens havíem deixat perdre l’home que el 19 de juliol de 1936 hauria estat a l’alçada dels esdeveniments a Barcelona, el general lleial a tota prova que hauria plantat cara al mateix temps a la sublevació feixista i al desbordament anarquista en aquells primers moments, els decisius.

Tot plegat és tristíssim però ¿què hi podem fer? Esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d’altres de la decadència, i tornarem a estimar els generals propis i a comprendre la necessitat dels exèrcits. Aleshores no ens caldrà recórrer als de fora quan es tracti de defensar-nos dels enemics de l’interior o de l’exterior.

Com prou haureu comprès tu i en Màrius, ara la meva situació militar (com la dels altres «companys tècnics») queda penjada en l’aire. Confio que el nou general farà possible, per fi, allò que tant he esperat al llarg de deu mesos de calvari: poder servir el nostre país des dels rengs d’una unitat regular. Serà la compensació del disgust que passo amb la desaparició de l’Exèrcit de Catalunya, que a penes si haurà estat més que una il·lusió i un nom; almenys el nom, de tota manera, l’hi haurien pogut deixar. Un pot combatre per Catalunya amb orgull (i encara que hagi de ser integrat dins l’Exèrcit de la República); però ¿combatre per l’Est? ¿Què té més l’Est que l’Oest o el Nord que el Sud? Combatre en nom d’un punt cardinal és una idea que encara no se m’havia acudit mai; quantes il·lusions s’hauran anat esfumant al llarg d’aquests deu mesos infernals.

De moment, no tenint altra ocupació, me n’he vingut a l’oficina; és des de l’oficina que t’escric. L’Esperança duu un vestit clar que és tot un poema de primavera;la Rosalina, a qui el matrimoni no ha curat de la seva ingenuïtat, no s’ha pogut estar de dur-me al tocador de les noies per ensenyar-me d’amagat dels nois el joc de te que li heu regalat tu i l’Esperança com a present de bodes.

A casa tot va bé, fora que la nena té la tos ferina; una malaltia ben amoïnosa, pobres criatures.

Demà la Nuri i jo pujarem a Puig d’Olena.