Arxiu de l'autor: t

A Mercè i Màrius 10-12 III 1937 (49, 50)

Publicat el per
Respon

49

Xàtiva, dimecres 10 de març de 1937
Estimada Mercè:

Ja fa cinc dies que sóc a Xàtiva i encara em dura la impressió d’haver arribat al paradís terrenal. Torno a ser en terra catalana al cap d’un mes d’haver-ne sortit;  l’accent del país, tan semblant al de la meva Vallclara, em sembla música angèlica. L’aire és tebi, perfumat; les cases són grans, blanques, plenes d’ordre i de frescor; hi ha un Calvari —una muntanyola plantada de xiprers amb una ermita al cim. Hi ha uns garrofers molt més grans que els del Camp de Tarragona. Les noies són altes, esveltes i morenes. Es comprèn que el Ribera i el papa Borja triessin aquesta ciutat per néixer-hi.

 

—————

50

 

Xàtiva, divendres 12 de març de 1937

Estimat Màrius:

Voldria quedar-me a viure la resta dels meus 98 anys en aquesta Xàtiva incomparable. He fet el meu primer «retorn a la pàtria» i m’ha agradat tant que de bona gana repetiria ¿qui sap si és això el millor que tenen els viatges? Trobo que venint de l’estranger la nostra terra es coneix tot seguit per l’olor, una olor que no sé si atribuir a la seva flora o a la proximitat del Mediterrani. Qui sap si només poden ser bons nacionalistes els qui tenen bon olfacte; qui sap si allò que més diferencia les nacionalitats és l’olor.

L’aigua dringa per tota la ciutat en piques de pedra; les noies són morenes i plenes de misteri, les cases grans i blanques, entre pageses i senyorials i amb uns patis frescos i quiets. Aquí un arribaria a oblidar-se del món en què vivim.

Almenys, d’ençà que som a Xàtiva, m’ocupo en alguna cosa relacionada amb el meu actual ofici; ara la «columna» ha decidit organitzar-se, que ja era hora, en companyies i seccions, deixant allò tan macarrònic de les centúries i decúries que no s’adaptaven als armaments ni a les tàctiques modernes, i m’han adscrit en una de les seccions novament formades amb la missió d’instruir-la en el maneig d’aquells i els rudiments d’aquestes. Vet aquí doncs que al front de la meva secció me’n vaig cada matí a fer pràctiques als afores i invariablement quedo veient visions davant les estrambòtiques idees dels meus trenta-cinc «milicians» (no es volen dir soldats per res del món), amb qui d’altra banda em lliga cada vegada més una bona camaraderia. He sabut que a l’època que actuaven a Aragó solien emplaçar les metralladores al cim de les muntanyes i em miraven bocabadats quan els vaig explicar que d’aquesta manera es malversa el seu foc ja que els projectils només baten un punt del terreny. En canvi, els anava dient, emplaçant-les en terreny pla les seves trajectòries horitzontals escombren una àrea molt extensa; però trajectòria, horitzontal i àrea són mots que no els evoquen res i la feina era meva per trobar altres expressions més a l’abast de la seva comprensió. No tenint pissarra per dibuixar-ho ho vaig fer damunt la terra amb la virolla del bastó; dubto que ni així arribessin a donar-me crèdit, tan arrelada tenen la idea, feudal si n’hi ha, que on cal fer-se forts és al cim de les muntanyes. Les metralladores no són res en comparació de la sorpresa que em reservava el morter portàtil ¡resulta que aquests cafres el feien servir per tirar verticalment contra els avions! «¿I no us queien els morterassos al damunt?» els preguntava esborronat. «Alguna vegada» reconeixien amb encantadora modèstia, «però ens pensàvem que eren gangues de la guerra.»

Algun dia us hauré de parlar llargament a tu i a la Mercè d’aquests xicots que em tenen més perplex que no sabria dir-vos. ¿Com és que són anarquistes? No em refereixo pas a les idees; d’altres són vegetarians com és ara o nudistes i en general tiro més aviat, en qüestió d’idees, a tranquil, o sigui a no estranyar-me de cap per escabellada que sigui; em refereixo al fet. Al fet de pertànyer a una secta on pul.lulen els assassins i incendiaris declarats, que no s’amaguen gens de ser-ho; heu de saber que dels trenta-cinc que componen la meva secció de fusellers-granaders no n’hi ha ni un que sembli capaç de matar una mosca a sang freda i la mateixa impressió em fan molts dels altres de la «columna»; cal deduir-ne que la majoria dels assassins i dels incendiaris s’han quedat a Barcelona, motiu de més, per cert, perquè els de les «columnes» els avor­rissin. Doncs bé, lluny d’avorrir-los els admiren i vet aquí el que fa rodar el cap; per increïble que sembli és així. Hi he rumiat molt tractant de comprendre-ho i he acabat per pensar que els admiren pels mateixos motius que nos­altres sant Jordi.

Si sant Jordi, que matà el drac per salvar la princesa, ens sembla un heroi, és perquè estem convençuts que el dolent era el drac i no pas la princesa; era tan dolent aquell drac, tan lleig com diuen les criatures, que matar-lo no podia ser més que un acte meritori i tant més admirable que nosaltres en som menys capaços. Però ¿i si resultava que la dolenta era la princesa i no pas el drac? ¿Si aquest hagués estat una víctima desventurada de la ini­qua explotació de classes? Per no complicar-ho tant, diguem que per a aquests pobres xicots el drac són els burgesos, els militars, els capellans i en general totes les menes de gents amb qui no solen fer-se; aquest darrer detall és important, sempre resulta, ves quina casualitat, que l’únic que no és un monstre declarat sinó tot al contrari és precisament el que coneixen. Si et coneixen, pots dormir tan tranquil entre ells com en família, que no sols no et faran res de mal sinó que, si el cas es presenta, et defensaran com uns gossos; tenen en efecte del gos l’odi instintiu al desconegut i la lleialtat al que coneixen de temps. Encara que solen dir que són de Xàtiva o de Figueres, en realitat, com he descobert ara, són de pobles petits de la rodalia, fills de la pagesia més pobra, tots sense ofici ni benefici; es guanyaven la vida en temps de pau com a jornalers o en feines ventureres de mosso o de manobre. Als seus ulls un obrer de ciutat amb un bon ofici ja ve a ser com un burgès perquè ho és per a ells tot allò que es troba per damunt seu, que és quasi tot; els metges com és ara. Això fa comprendre que en alguns pobles, a més de l’hisendat, assassinessin el metge i ja no cal dir el notari i l’apotecari; tots eren igualment burgesos des de la seva perspectiva. Aquesta bona gent no sol visitar-se amb el metge sinó amb el saludador, que és així i no pas curandero com es diu encara als pobles; d’aquí que els saludadors hagin estat respectats religiosament mentre els desventurats dels metges les passaven quasi tan negres com els capellans; per cert, no crec pas fora de lloc recordar que aquests també eren adversaris dels saludadors —a causa de les supersticions que solen barrejar amb els seus remeis— perquè sospito que la cosa ha tingut conseqüències; sospito que els saludadors de totes menes han jugat un paper juntament amb els agents provocadors en el mal somni que vivim des del juliol passat i que no és pas perquè sí que des de l’endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d’exemplars d’aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla.

Una altra cosa que des de la nostra perspectiva hauria de fer que els milicians anarquistes dels fronts es miressin amb recel els assassins i incendiaris de la reraguarda és que aquests siguin forasters quasi tots; també en això la nostra perpectiva, com la nostra lògica, falla. Precisament perquè són forasters els inspiren més admiració encara: els admiren perquè saben expressar-se en castellà amb tanta facilitat essent així que ells no se’n surten de fer-ho. Com que el poc de lletra que els han ensenyat és precisament en castellà, quan tracten d’escriure a la família han de pondre penosament frases com aquella de «enguaño colliremos mucho de blato» que em deia en una carta una vegada un anarquista del meu poble que li diuen el Xina. Quan senten algú que s’hi expressa amb desimboltura els fa l’efecte d’un ésser superior, caigut, no pas de Cantalavieja de Arriba o de Jarjajo de Abajo, sinó d’algun Empiri sobrenatural. El castellà té als seus ulls tant de prestigi perquè és la llengua oficial de l’Estat; no hi ha ningú tan imbuït de la idolatria de l’Estat com els anarquistes, que se’n pretenen els màxims enemics.

Tot això de l’anarquisme requeriria un estudi a fons i no pas fet a la claror de l’Anti-Dühring o de la crítica del programa de Gotha sinó de la pelada realitat tal com l’estem vivint; el cas és que aquest estudi jo no el faré mai perquè no estaré mai d’humor per fer-lo però el cert, per estrany que us pugui semblar a la Mercè i a tu, és que aquests trenta-cinc fusellers-granaders de la meva flamant secció m’estan caient cada vegada més en gràcia i per més que em són «cada dia una sorpresa nova» com el sol per a aquell savi de la Grècia, un dels set que no em recordo com li deien, em fan tot l’efecte d’uns xicots excel·lents que podrien ser uns magnífics soldats de Catalunya si algú els escombrés del cap totes les teranyines que hi ha acumulat una ignorància de segles; que això i res més que això és en el fons l’anarquisme.

——————————

[Afegit el 1948: Perquè els milicians votessin per majoria, segons el seu costum, la reorganització de la columna en companyies i seccions, en Ricardo Sanz convocà una assemblea general. Els explicà que es tractava d’una qüestió de tècnica, ja que estava «científicament demostrat» que els armaments rendeixen més si se’ls utilitza d’una manera adequada que no pas capritxosament, etcètera etc. etc. El discurs, en castellà com sempre, era hàbil i assenyat; l’home semblava una curiosa bar­reja de sentit comú i de fanatisme sectari i no era pas impossible d’entendre-s’hi quan s’esforçava per no desbarrar. Però com que els milicians hi feien un posat més i més adust ja que no se’ls escapava que aquell torrent de paraules era per dur-los cap a aquella militarització que tanta aversió els inspirava, es cregué en el cas de desplegar una segona part a manera de cloenda que als desventurats dels «tècnics» ens va deixar glaçats d’estupor. Digué que després d’aquella guerra contra els feixistes en farien una altra contra els republicans, socialistes i comunistes i un cop liquidats tots els enemics de la FAI i implantada per fi l’anarquia «habrá llegado el momento, como ya no los necesitaremos, de liquidar también a los compañeros técnicos». Tan lluminosa idea arrencà una ovació clamorosa. Després vingué al racó on ens estàvem —callats i sense aplaudir— els «compañeros técnicos» per dir-nos somrient que no ens ho havíem de prendre pas al peu de la lletra ja que eren «coses d’aquestes que s’han de dir per tenir contents els elements de la base».]

Escut a l'ermita del Puig, Xàtiva

A Màrius Torres, 2 III 1937 (48)

Publicat el per
Respon

48

Madrid, dimarts 2 de març de 1937

Estimat Màrius:

La teva carta ha trigat deu dies a fer el viatge de Puig d’Olena a Madrid; un xic més i ja no m’hi troba. Aquesta mateixa setmana ens en anem a Xàtiva.

També jo recordo molt aquella llarga conversa de l’últim dia que vam passar junts, amb la Mercè i la Nuri, a la teva cambra del sanatori; també és per a mi un dels dies més bonics que recordo haver viscut, suposant que siguem nosaltres que vivim els dies i no pas els dies que ens viuen a nosaltres. Em fas un elogi del silenci com a mitjà d’expressió precisament al mateix temps que la Nuri m’escriu aquestes paraules: «Les nostres cartes tenen tot l’aire de les nostres converses. I com en les converses, ens expressem i influïm més per la simple presència que no pas pel que diem. No sé què som l’un per a l’altre; no importa, potser en últim terme res no té nom i tota paraula és una profanació». Com tu i com ella, també jo faria un gran elogi del silenci però ¿com es pot fer sense trencar-lo? En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll ja que els del silenci, per definició, callem.

A part dels del soroll hi ha els de la sinceritat, més temibles encara, que es pensen ser terriblement sincers quan, amb una copa de massa, diuen tot el que els passa pel cap o sigui un raig de bestieses; la sinceritat de debò és molt difícil, els sentiments autèntics són de molt mal expressar. Es per això que hi ha tan poca poesia bona.

Les teves Paraules de la Nit contenen una lliçó austera i vigorosa; és una Nit que parla amb seny i amb dignitat, com convé a una reina. M’esforçaré a tenir sempre present aquella estricta norma que em dicta:

Limita’t a la llei de la teva natura.

Però ¿quins són els límits de la natura humana? Aquest vers és una arma de dos talls: ¿lliçó d’humilitat o de grandesa?

T’envio, finalment, un Col·loqui dels canons molt inferior al que jo hauria ambicionat. Els he escoltats religiosament cada nit, he cregut entendre’ls en algun moment però costa de traduir-ho en una llengua humana. Els meus versos no et donaran cap idea de l’estranya bellesa d’aquestes nits de Madrid.

Abans de cloure la carta no em sé estar de copiar-te un passatge de la de la meva dona que m’ha fet molta gràcia; parla de la nostra nena: «li explico contes nous i l’emocionen molt els de madrastres però no acaba de comprendre quin paper hi fa el pare. Sempre demana: “i el papà d’aquella nena ¿què?” Per no desacreditar-vos li dic que la madrastra també li pegava».

És curiós que les dones sempre expliquin històries de madrastres als seus fills, que casualment també són els nostres.

 

 

A Mercè Figueres, 28 II 1937 (47)

Publicat el per
Respon

47

Madrid, diumenge 28 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

Per fi ha arribat la teva carta tan esperada; ha arribat el dia que solien arribar-me a Barcelona, el diumenge. T’escric, com aleshores, el diumenge al capaltard, però no sobre aquella taula antiga de noguera que em feia constantment present el meu oncle; en canvi tinc davant meu una paret tota plena de cromos de calendari amb artistes del cine «en paños menores». És que em cal compartir el dormitori, que és gran i amb quatre llits, amb tres dels meus companys de l’Escola de Guerra, partidaris de les «vistes» alegres.

Hi ha a la teva carta tota una part que em sembla un malentès de cap a peus. Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l’enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M’haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes, que em poden semblar tan demencials com a tu però que en aquest moment no són més que detalls secundaris en comparació del perill que amenaça la nostra terra. Un soldat com jo no n’ha de fer res de totes aquestes coses que tu dius; ha de defensar el seu país i prou. A Crist el van crucificar entre dos lladres i suposo que no en renegaràs pas a desgrat de veure’l en tan males companyies; ¿qui està crucificant Catalunya entre l’anarquisme i el feixisme? Prou saps com he fet tots els possibles per servir sota la bandera catalana; m’han enviat en una unitat que n’arbora una altra però el qui m’hi ha enviat és el govern de Catalunya, govern legítim, sortit d’unes eleccions. Jo no hauria votat mai aquest govern; però, ja que és el que heu volgut la majoria dels meus conciutadans —t’hi poso també a tu ja que les dones també votàveu i tu eres d’Acció Catalana ¿és que ja no te’n recordes? que formava part del Front Popular—, bé l’haig d’obeir; jo, per cert, no vaig votar per més que ja en tenia l’edat. No pas obeint la consigna anarquista («Obreros ¡no votar!») sinó perquè no m’havien inclòs al cens; potser et sorprendrà de saber que si hagués pogut fer-ho hauria conjuminat una llista amb noms de totes dues candidatures. Potser et sorprendrà més encara que entre els noms així triats hi hauria hagut probablement el de Cambó en comptes del de Companys (se’m feia costa amunt de perdonar-li l’atzagaiada del 6 d’octubre, que costà la vida a l’Alba); però ¿per què remenar aquestes històries? ¿Què en traiem de barallar-nos?

Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. Mentre serviré en aquesta unitat (on em trobo ben a contracor) la serviré lleialment, sense que això sigui obstacle perquè de sota mà faci tots els possibles per canviar de «destí»; quan miro la seva bandera vermella i negra (igual per cert que la de la Falange) vull veure amb els ulls de l’esperit les quatre barres.

Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva «columna». N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable. Aquests fabricants de fideus que tant gemeguen, també haurien pogut organitzar la seva —i hauria fet bonic una «columna» de fabricants de fideus— ja que tothom feia el que li donava la gana en els primers moments; però des de l’endemà mateix del 19 de juliol no han fet més que gemegar i inhibir-se, tot mirant cremar les esglésies i estossinar els capellans sense impedir-ho. Humanament parlant m’estimo més aquests esqueixats de la «columna» Durruti que almenys defensen amb les armes a la mà allò que ells creuen just. Més comprensiu que tu és el meu pare, que els anarquistes li han pres tot i quan li vaig dir que anava destinat a la «columna Durruti» em preguntà si no em queia la cara de vergonya. «¿D’anar amb els anarquistes?» «No; de defensar Madrid.» «Defensant Madrid defensem Catalunya, que els facciosos volen esborrar del mapa.» «Si cregués que els anarquistes defensen Catalunya, no hi aniries pas tu sol: jo t’hi acompanyaria.»

Però no ens entendríem; més val que parlem de flors i de violes. Em demanes, per cert, què penso de les «conveniències socials» ¿és que hi ha algú que encara se les prengui de debò en uns temps com els que corren? Cada mena de gent té les seves i cal saber-les respectar ja que no és pas qüestió de fer-se malveure per tan poca cosa. Ahir en aquesta torre on vivim a dispesa van fer venir una «cantaora» i un «tocaor» perquè ens donessin una audició de «cante», que havia d’anar seguida de ball general. Un company, que és un malcarat, no estava per murgues; s’havia assegut en un racó disposat a no prendre part en el «jolgorio» però un d’aquests tipus tan «animats» que no solen mancar mai en tals circumstàncies el va anar a treure de les seves profundes cavil.lacions: el volia fer ballar amb una noia que no tenia parella.

—¡Que no me da la gana de bailar, hombre! rondinava el camarada; i com que l’altre insistia, a l’últim es treu la pistola i li diu: O me dejas en paz ¡o te levanto la tapa de los sesos!

D’això jo en dic faltar a les conveniències socials. Passi encara el detall de la pistola però ¡mira que deixar desairada una noia! Hagués fet com jo, que quan vaig olorar que organitzaven el «jolgorio» vaig pretextar uns vagues motius per desaparèixer discretament de la torre i no tornar-hi fins que la cosa ja s’havia acabat:

—¡Cómo siento no haberme hallado en la fiesta! i tothom tan convençut i content. El meu truc serveix igual per una sessió de «cante hondo» que per uns funerals, que dit sigui de passada és allò que més s’hi assembla. Per cert m’han explicat els companys que en un moment de la discussió el malcarat havia dit a l’altre: «Tú lo que tienes es mucha idiosincrasia». «Y eso ¿qué és?» «Un idiota sin gracia.»

¿Saps, d’altra banda, que una de les coses que sorprèn tot català que arriba a Madrid i es passeja pels carrers és trobar de tant en tant un cartell en català a les parets de les cases? Són els cartells de la FAI. ¿No els podrien enganxar a Barcelona en comptes de tots aquells dels «liberatorios de prostitución» o de «barberos, romped las cadenas»? Potser la FAI té esperit de contradicció; en tot cas, dubto que el fet contribueixi gaire al prestigi de Catalunya als ulls dels madrilenys ja que aquests cartells, fora de ser en català, són aproximadament igual de bèsties que els que enganxen en castellà a Barcelona.

Mentrestant s’atansa pels seus passos comptats l’equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits, que se’n veuen molts pels jardins d’aquest barri de la Prosperidad, ja m’ho estan anunciant. No hauries hagut de passar cap ànsia veient que no rebies carta meva; els primers dies de la meva arribada a Madrid una carta en trigava nou de Madrid a Catalunya i altres tants de Catalunya a Madrid.