Arxiu de l'autor: t

A Màrius Torres, 23 X 1937 (112)

Publicat el per
Respon

112

La Pobla d’Alvortó, dissabte 23 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Em dius que ja està decidit, que concorreràs al «premi Folguera», i m’hi resigno; m’ho prenc com un caprici teu i no hi ha res que jo respecti tant com els capricis. Quedo, doncs, esperant amb tafaneria la fi que hi faràs, que et pronostico desastrosa; la teva no és pas, per sort, una poesia «de certamen». M’omple de sorpresa això que em dius que fins ara no havies llegit la de Víctor Hugo; esquerrista i espiritista com era, hauria sospitat que el teu pare i el teu avi li retien un culte. És en efecte —en els seus bons moments— un gran poeta; llàstima que les seves novel.lasses i sobretot els seus dramons, que el van fer ric, l’hagin perjudicat tant en la seva fama pòstuma.

La nova cançó a Mahalta que m’envies em sembla inferior a la primera. «En un dit blanc» sona poc poètic, massa concret; hauria de ser en tot cas «en una mà blanca» ¡i així i tot és tan gastat! «O com el raig de sol que llista — d’iris el fang» resulta complicat: el lector es posa a rumiar com és possible que l’iris es formi en el fang. «Com el zèfir que s’encaressa — en els canyars…» ¿què vol dir això? No estaves gaire inspirat, vet-ho aquí: «aliquando bonus dormitat Homerus». Però el tema del poema és bonic si bé mal portat i hi ha alguns versos preciosos. Els que m’agraden més són aquests:

o com la rima d’una estrofa
sense sentit…

com una cinta de coqueta
en un mirall
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall.

Amb tot, no acaben de lligar amb aquella melangiosa Mahalta que apareix d’una manera tan inesperada a la darrera estrofa. Els versos més reeixits, si esmenaves un defecte que et diré, són aquells dos:

com una mica de musica
quan es té son

que són els únics que suggerint un ambient melangiós (cansament, somnieig, música, potser un xic de febre), preparen l’entrada de la Mahalta a l’última escena. El defecte és el segon vers: «quan es té» resulta massa casolà en un poema que hauria de ser tot ell melangiós i vagarós; hauries de buscar una altra manera de dir-ho.

Em deixes tot intrigat quan al final de la carta m’insinues que aquesta cançó a Mahalta ha pogut ser «imitació inconscient» d’algú. No se m’acut qui pugui ser aquest «algú» ¿potser Bécquer? ¿O Josep Carner? Si no és que sigui algun poeta anglès que ara no se m’ocorre. En tot cas, això de la «imitació inconscient» explicaria el fracàs d’aquesta temptativa de poema; posats a imitar cal fer-ho el més conscientment possible; la inconsciència en aquest ram —com en d’altres— és desastrosa.

Tinc moltes ganes de veure-us a tots però ¿quan serà?

 

A Mercè Figueres, 23 X 1937 (111)

Publicat el per
Respon

111

La Pobla d’Alvortó, divendres 22 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

Entre el paisatge de Puig d’Olena i el de la Pobla d’Alvortó un viatger sagaç observaria alguna diferència. En comptes de boscos d’alzines i de gemades valls trobaria una gran planúria grisa i sense cap arbre, limitada per unes serres nues i d’unes formes que recorden les figures còniques o piramidals de la classe de geometria. Com que l’aire de l’estepa és tan transparent, la llum projecta unes ombres crues, tallants, com per acabar de donar una fascinació geomètrica a les perspectives. Però n’hi ha prou amb enlairar els ulls una nit rasa i sense lluna per veure tantes o més estrelles que a Catalunya. L’óssa major i Cassiopea giren calmosament entorn de la menor, el quadrat de Pegàs s’enfonsa a poc a poc cap a ponent mentre a llevant s’alcen les Plèiades seguides d’Orió i els dos Cans. Sírius espurneja com un diamant blavós en aquest cel transparentíssim i Betelgeuse sembla un carboncle de color de sang; tota aquesta màgica pedreria va fent el seu camí amb una regularitat meravellosa, sense cap pressa, exactament igual que a Catalunya ¿per què m’enyoraria, doncs? No sé pas què hauré pogut dir-te per fer-te pensar que les teves cartes «m’ofenen»; les espero amb il.lusió, quan les rebo deixo tota altra cosa per llegir-les, la teva correspondència és per a mi una de les coses més agradables que m’ha procurat la vida ¿o potser és que m’he anat tornant cada vegada més bestiota i les meves et semblen brusques i cantelludes? Si fos així, et prego que em perdonis; no sóc jo sol, som tots plegats que ens hi anem tornant degut a les circumstàncies però encara sabem mirar enlaire, cap al cel; fins molts que abans no el miraven ara ho fan i en tot cas els qui ja de sempre ho fèiem ara ho fem més que mai.

Si sabies la companyia que arriben a fer les estrelles. Les nits després dels combats són tan estranyament tranquil. les; jo m’ajeia de cara al cel tot mirant la Creu del Cigne i em posava a resar mentalment el parenostre. Així m’adormia. Però ara, que no hi ha combats, ja no el reso mai ¿és que només cridem ¡pare! quan tenim por?

S’exagera molt sobre les privacions que passem els soldats; en els combats cal menjar ranxo fred, és inevitable, i en seguim menjant en aquestes posicions perquè queden mal comunicades amb la reraguarda de l’exèrcit i els camins estan batuts per l’artilleria. El nostre plat fort és búfal de llauna conservat en gelatina, que ve de Rússia, on pel que es veu tenen ramats de búfals; jo me’n llepo els dits, ho trobo la menja més deliciosa que he tastat en tota la meva vida. Per postres la intendència ens dóna mermelada de taronja i també em sembla un requisit digne dels déus. La vida que fem ja no pot ser més sana i esportiva ni els soldats que tenim més bons xicots i valents. Ara la majoria ja són de lleva forçosa però encara queden molts voluntaris del temps de les Milícies Antifeixistes; quins temps aquells. Aquests antics milicians valen més or que no pesen; alegres, obedients, lleials, valents fins a la temeritat. Molts d’ells són nois de vida esqueixada, que després d’haver rodat pel Terç estranger i conegut tota la bohèmia militar colonial han vingut a trobar la redempció en aquesta guerra per Catalunya; però la majoria d’aquestes perles no són pas a la 4a companyia de fusellers-granaders sinó a la de metralladores, íntegrament formada per voluntaris.

Perdona les llànties que veuràs en aquest full; t’escric a la claror d’un gresol, i encara gràcies, i a cada pas haig d’estirar-li el ble o mocar-lo. Els dits se m’unten i vaig deixant ditades d’oli pertot arreu.

 

A Màrius Torres, 19 X 1937 (110)

Publicat el per
Respon

110

La Pobla d’Alvortó, dimarts 19 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Després d’haver escrit una llarguíssima carta a la Mercè parlant-li dels combats de Belxit, que suposo que ja t’haurà deixat veure (sempre, quan escric a un dels dos, de fet us escric a tots dos), m’entrà com un encantament que m’ha durat uns dies. No sé com dir-ne; és la primera vegada a la vida que em passa. Com si m’envoltés una solitud absoluta; i em venia com una ràbia contra tota l’espècie humana. ¿Saben ells per què es maten? Es maten, em deia, perquè sí, pel gust de matar-se; no cerquis ideals ni res que s’hi assembli en les accions dels homes. Són absurdes de cap a peus, tot ho fan perquè sí, sense cap causa. ¿A què treu cap el carnatge que estem vivim des del 19 de juliol de 1936? Tot se m’apareixia de cop i volta com una irritant absurditat, Belxit, la Pobla d’Alvortó, la Casilla de la Princesa ¡tot! ¡Si almenys tota aquesta guerra es fes per Catalunya! Però no; es fa perquè sí; perquè els homes necessiten de tant en tant esbravar-se amb alguna guerra ben bèstia. D’ençà que al món hi ha homes hi ha guerres, si l’una bèstia l’altra més.

Em sentia com al caire d’un abisme i el pitjor de tot és que l’abisme també era bèstia; tot era fabulosament bèstia, res no tenia cap sentit. Suposo que es tractava d’un atac d’això que en diuen angoixa i t’asseguro que no té res d’agradable; se m’esvaí de cop i volta, i sense cap motiu, de la mateixa manera que m’havia vingut. De sobte em sentia acompanyat; ¿qui és que ens fa companyia salvant-nos de l’angoixa? Si tinguessin raó els ateus, l’angoixa hauria de ser el nostre pa de cada dia; i no ho és. Jo no l’havia sentida mai ¡per res del món no voldria tornar-la a sentir! Tot reprenia la raó de ser, els arbres, les pedres, els parapets, el cel, la llunyania, els homes. I m’entrava una alegria d’haver sortit d’aquell estat desesperat; mentre m’havia durat envejava els animals més estúpids, que no deuen conèixer mai una buidor tan insuportable.

I no te’n parlo més; confio que no em repetirà mai més de la vida. Amén.

Em dius que has decidit concórrer al premi Folguera; prou saps que en els premis literaris no hi sé veure més que rifes i en definitiva «jocs florals». Per més que evitin aquest nom, tan desacreditat, ¿és que són altra cosa aquests «premis literaris de la Generalitat de Catalunya»? Dubto molt que et toqui però fins si et toqués aquesta rifa considero un error la teva decisió; tu no ets un poeta de premis. Respecto el motiu que invoques: donar, si el guanyes, una alegria al teu pare; però no em convenç. És un motiu, i perdona, infantil per no dir fútil; per més de debò que el teu pare es pugui prendre això dels «premis literaris de la Generalitat de Catalunya». Fins et diré que trobo ridícul, en els temps que som, que continuïn convocant-los ¿és que es pensen guanyar aquesta guerra a cops de sonet? Tu i jo publicarem els nostres versos després de la guerra; ara em semblaria frívol que ho féssim. Perdona si et molesto parlant-te d’aquesta qüestió amb tanta franquesa; ho veig així ¿per què et mentiria?