Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas de fumar bé. Sóc un client de l’Arrendatària molt modest, però precisament perquè veig aquestes coses amb els ulls de la imaginació les aprecio més.
El bon tabac, sobretot el tabac de fulla, el cigar, ha de tenir un punt d’humit. El règim de vents que impera en aquest país, i a Barcelona concretament, és un règim de vents del sud, xalocs i llebeigs. Aquests vents transporten un grau d’humitat que pot ésser antipàtic als reumàtics i als propensos a la migranya, però mantenen el tabac en un estat admirable de conservació, de perfum i de sabor. La humitat evita que la fulla es torni com un pergamí, que s’escrostoni, que s’esfulli, que crepiti. Quan fa vent del Montseny –que és la tramuntana local–, el tabac, a Barcelona, no és, de molt, tan bo com quan fa vent de garbí.
El clima d’aquesta part del Mediterrani, doncs, permet de fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d’una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d’una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l’Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d’una fibra vegetal en un lloc humit –gairebé un punt de putrefacció. En la fibra, s’hi nota el gust d’una terra grassa i viva, saturada de bactèries.
Hi ha persones que, el perfum del tabac, l’aprecien sobretot a l’aire lliure. Dins un saló, jo el trobo exquisit. La visió d’una senyora o d’un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l’Havana contribueix a fer passar la vida.
