Arxiu de la categoria ‘art i arts plàstiques’

17 de gener de 1919

dissabte 17 gener 2009

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la «Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

.

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la «Práctica Forense» i el «Derecho Mercantil» és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores!: avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits –Serra i Viladomat– més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla un fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

.

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria –però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire–, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

4 de novembre de 1918

dimarts 4 novembre 2008

Desvagat, incapaç de dedicar un moment als llibres de text, una mica embafat de la tertúlia del cafè, surto, a la tarda, a passeig. Per la carretera camino fins a Llafranc. En aquest temps, el pla de Santa Margarida és d’una finor elegantíssima. No puc passar al costat de la paret de tanca de Can Vehí sense que el record de l’olor de les roses de Sant Ponç se’m faci present. Llafranc, despoblat, sembla un esquelet. De vegades, a l’altra banda de platja, veieu passar una persona escadussera o un gat o un gos incert. Tot fa el mateix efecte. Les gavines aletegen arran de platja, sobre la mar verda. De vegades emeten un crit –com un soroll humà. Quan la tarda cau, les muntanyes de ponent, la ratlla del seu perfil, es nimba d’una llum arcaica. He escrit: una llum arcaica. Què és una llum arcaica? Vull dir una llum de quadre antic, la lluminositat que queda sobre el quadre quan s’hi ha posat la crosta de pols i d’engrut que hi deposen els segles. Sembla una llum passada per un vidre groc i espès. Sobre el ponent –el ponent dolcíssim, de Maragall– les vinyes de primer terme tenen un color sanguinolent. Les parelles del bou tornen al port Bo de Calella, amb el vent alt petit. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament –potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.

.

Al vespre, al llit, torno als «Diàlegs» de Plató. Quina meravella! A la matinada, canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia, fatalment, trobaré Sòcrates pel carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible de suggerir tantes coses en tan poques paraules, d’una manera aparentment tan simple?

21 d’octubre de 1918

dimarts 21 octubre 2008

J. B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses em sembla (per intuïció, és clar) que l‘home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.

A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol, fa les figures curtes, perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per a arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques.

La nit –que sovint no porta consell– ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important –amb nosaltres ve el senyor Girbal–, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment –un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremament engavanyat dins el vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.

Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per a arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o altre tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres –o estripades o massa balderes–, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.