Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

3 de setembre de 1918

dimecres 3 setembre 2008

Fa més de quatre anys que dura la guerra –quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument –més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui.

Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana –dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana –vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:

–Verdun, Verdun, ah sí… fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:

–Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: “Emília, hem de posar un wàter”. “Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…”, digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Va ser joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el wàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?

6 d’agost de 1918

dimecres 6 agost 2008

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que, d’un baròmetre, en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

.

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

.

Observo com tres o quatre xicots de catorze o quinze anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de fusta de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats, els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara, la guerra els ha separats. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobaven cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

.

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac –amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set –ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac –com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap –mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent els passa el mateix: en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable. Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per a ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar –és a dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

6 de juliol de 1918

diumenge 6 juliol 2008

La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…

Mossèn Cosí troba l’àvia Marieta a la carretera. Mossèn Cosí, sagristà de la parròquia, cultiva un hort que fa cens a l’àvia Marieta. Li diu:

–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…

Àvia Marieta–Què diu? –respon, ràpida i enèrgica, l’àvia Marieta–. ¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? ¿I a mi què m’explica, mossèn Emili? Que s’ha tornat boig? Si per sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi… Què s’ha pensat vostè?

Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà permanentment Anglaterra. I ho serà pel que dèiem ara fa un moment recollit de mossèn Cosí: perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la ferida perenne. Els qui afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència atès que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha ni un bri d’incoherència: al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això és cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té. Mossèn Cosí té la lliçó molt ben apresa.