.
Diumenge. Ateneu, al matí. Llarga conversa amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important –però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per a ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg, em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.
.
Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna, les racions eren escassíssimes.
.
A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.
Inici de la primavera. Biblioteca. Tot traduint Renard penso que és més important dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no. La curiositat és superficialment agradable, però deixa una certa buidor amarga per dintre. Un ofici és monòton i pesat, però té moments d’una voluptuositat fascinadora que compensa la monotonia.
Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.