Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

30 de març de 1919

dilluns 30 març 2009

.

Diumenge. Ateneu, al matí. Llarga conversa amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important –però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per a ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg, em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

.

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna, les racions eren escassíssimes.

.

A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

21 de març de 1919

dissabte 21 març 2009


Inici de la primavera. Biblioteca. Tot traduint Renard penso que és més important dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no. La curiositat és superficialment agradable, però deixa una certa buidor amarga per dintre. Un ofici és monòton i pesat, però té moments d’una voluptuositat fascinadora que compensa la monotonia.

.

Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d’un cantó presenta unes qualitats i, mirat del cantó oposat, uns defectes.

.

De tots els anuncis que he vist a Barcelona –i n’hi ha de bonics– el que per la seva vaguetat m’ha impressionat més és aquest: «Primeras Comunionesde 6 a 8». Un altre anunci magnífic: «El Considerado». Quin perfum que té de barcelonisme!

.

En el «Journal d’un poète» d’Alfred de Vigny, hi ha una frase en cursiva. Aquesta: L’espérance est la plus grande de nos folies. És una frase d’una aparença terrible i que, malgrat tot, potser és plausible i molt posada al nivell de la vida. Si hom pot arribar a viure al marge del que Vigny anomena la més gran follia, qualsevol cosa d’agradable que us pervingui, per més petita que sigui, us enlluernarà de felicitat. Als qui, per contra, viuen en les al·lucinacions de l’esperança, tot el que els arribi, per més fascinador que sigui, els semblarà una poca cosa, una miserable petitesa ridícula. Viure en l’esperança és viure en el desencant continuat i sense remei.

13 de març de 1919

divendres 13 març 2009

La Mancomunitat ha creat uns «Estudis Normals» i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat –ésser mestre, ésser professor–, em sembla una mica estranya. ¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica.

Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot –absolutament tot– a l’obtenció d’aquest resultat. No he fet un pas en fals?

De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.

Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.

–Hi ha molts malalts –li digué Carles–. És impressionant.

–Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara –respongué el de les Pompes– és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

.

Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, meravelloses. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se –sense poder-se precisar d’on ve– el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a la prestatgeria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat; però, quan els embriacs van ben vestits, no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singular, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.