Estudis Normals. La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els qui podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat i arriba a tenir una cosa pueril –és a dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrera la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.
Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.
Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.
–Folch, heu dit? –fa, energumènic–. No me’n parleu…! És un bandarra…!
–Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè?
Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.
Aquestes escenes –sospito– només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.
Amb Climent i Martínez-Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.
A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! –sense allargar la mà tan solament.
Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’
23 d’abril de 1919
dijous 23 abril 200914 d'abril de 1919
dimarts 14 abril 2009
Dilluns. Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral. «Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.
Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.
6 d’abril de 1919
dilluns 6 abril 2009
Diumenge. Llegeixo, amb Climent, el manual de Pedagogia de John Dewey. «Tot això són puerilitats…», dic al meu amic. «Són puerilitats que de tota manera val més saber…», respon Joan Climent.
.
Perdo una hora i mitja tractant d’articular quatre versos. Fracàs total. Aquests exercicis fan comprendre, però, com deu ésser de fàcil, per a les persones dotades de l’instint de la musiqueta fàcil dels versos, d’escriure’n ad libitum.
.
Aquesta cosa de l’Acadèmia Militar de les Drassanes, l’aprendre de caminar marcant el pas, el cerrojo i la recámara, el correaje i les cartucheras, em fa venir unes ganes de sopar impressionants. Després, quan arribo a la dispesa, resulta que no hi ha res. Sospito que hauria pogut arribar a ésser un excel·lent soldat si en el moment d’aprendre la instrucció hagués pogut menjar al Suís.
.
A la Rambla, parelles.
Veure un home madur i una noia jove és un espectacle suggestiu; una dona madura i un jove de la primera volada, és un mal afer; dues persones joves de diferent sexe és un espectacle penible. La descripció d’un primer amor, per un escriptor no totalment cretinitzat pel lèxic del romanticisme de tercera mà i per les fórmules de la novel·la rosa, prou sé que és un treball molt ingrat.