Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

16 de desembre de 1918

dimarts 16 desembre 2008

Vida de poble. Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosava, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues espatlleres i dos talls al darrera, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

.

–Si ell tenia 18 anys i ella 14, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… –diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

–Què voleu que us digui? –respon Frigola, incommovible, gèlid–. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

.

Suposo que a tot arreu el cinema idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho vèieu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

.

El «Concepte» de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

.

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés –i així tenir-los indirectament– no han donat el més lleu resultat. Això és una pèrdua seca –molt més seca que la de la Universitat.

13 de desembre de 1918

dissabte 13 desembre 2008

.

Santa Llúcia. Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros –amb tenda– dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus –verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les reixes de les finestres, aquest llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil –la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto a la cuina de fer-me amb una botifarra –ací són exquisides– entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins el crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants –amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total –una mena de malenconia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrera, aquest dia!

.

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro.

1r de desembre de 1918

dilluns 1 desembre 2008

Diumenge. Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

.

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A «Le Jardin de Bérènice» hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

.

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altre. És l’educació catòlica –amable i desllorigada– del país.

.

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això què és? L’essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.