A la Biblioteca he fet una bona amistat amb Alexandre Plana. No passa dia que no l’hi trobi –una hora o l’altra. És un home que tracta de posar, en l’amistat, un sentit paternal. Li agrada d’orientar, d’aconsellar, de servir. De vegades es queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi: potser la meva joventut exacerbada. Com Josep M. Junoy –a qui Plana m’ha presentat–, és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys. Fatalment hem d’ésser com tap i carbassa.

És un home alt, molt alt –tan alt que fa l’efecte que si un dia mirava a terra tindria vertigen. Té una cosa hieràtica, parsimoniosa, lenta, en tota la seva persona. És un estàtic. Això no és pas degut a cap determinació deliberada: és degut a la seva alçada. És tan llarg que sembla fer-se una mica de nosa. Sempre hi ha una part del seu cos que no sap on posar –i ha d’anar amb compte a no empassegar. Per això mira sempre endavant… Té la cara lleugerament picada de verola. Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.

De vegades em sembla que té alguna cosa d’oriental. És un estàtic, un contemplatiu, me’l puc figurar sense el bastó i el barret llonguet que porta, que li donen un aire tan occidental. El puc imaginar com va vestit Tagore, amb una túnica fins als peus, una cabellera llarga, un color groc-iodat a la cara, unes sandàlies, les butxaques plenes d’ocells i de papallones, mirant el mar a través d’un tel de malenconia extasiada…

La cultura de Plana és occidentalíssima. És un devorador de la revista del gran món intel·lectual: «La Nouvelle Revue Française». Té el gran defecte que vaig notant en totes les persones que llegeixen massa seriosament aquesta revista: el defecte de confondre les coses secundàries amb les coses principals. Però tot això no vol pas dir que la seva complexió interior no sigui oriental. Té una dolçor de sage, una paciència de savi, el do de l’amistat, una bondat i una comprensió inesgotables. Que n’heu d’ésser d’amic de Plana perquè no us prengui seriosament! ¿Voleu sentir una superioritat, una morbosa superioritat? Aneu a explicar-li, sense conèixer-lo íntimament, la vostra obra. Tireu endavant sense por, parleu, no tingueu cap cortina per a l’interlocutor… Plana us escoltarà, us escoltarà, us escoltarà interminablement, fins on sigui necessari. Els seus silencis són obstinats, persistents, radicals, definitius. Davant de la seva amable passivitat, us podeu perfectament creure amb el dret de dir:

–Aquest home em dóna la raó…

O bé:

–Jo sé tantes coses com aquest home, o més…

Podreu dir-vos tot el que voldreu. Com més coses agradables us atribuireu, més sincerament feliç se sentirà Alexandre Plana. Parleu-vos, enciseu-vos, meravelleu-vos de vós mateix i de la vostra obra. Plana us ajudarà. És fet per ajudar-vos, perquè estigueu content, perquè estimeu les vostres petites ingenuïtats. En aquest sentit, la seva funció és d’una qualitat que no té preu, imponderable.

Ara, si jo hagués de dir què hi ha en el fons d’aquesta recalcitrant, embadalida, oriental admiració, no sabria pas per on començar. De vegades em sembla que és pura candidesa; altres vegades hi veig un punt de mandra. Fa l’efecte que l’aquiescència de Plana, que la seva tendència a fer que sí amb el cap, respon a una mena de mandra profunda que el priva de formular cap judici de l’ordre que sigui –formulació que sempre seria perillosa per al bon manteniment del quietisme contemplatiu i encisat.

En aquest sentit Plana és un pur misteri –un home impossible de veure clar. Superficialment judicat, tothom el veu amb la claror de les coses simples; com més el tracto, més escàpol se’m fa. Aquest joc que em suscita m’ha fet un gran bé perquè ha posat una mica de parsimònia a les meves síntesis abruptes i sumàries. Ell mateix, potser, em donarà el camí per a esbrinar el misteri. Tot seguit em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell qui pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats –aquest seria el tracte– i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera –segons ell– moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.