Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

26 d’agost de 1919

dimecres 26 agost 2009

Els assistents

A la redacció de «La Publicidad» trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i a més és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions, hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes –sempre iguals– d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies, la saben de memòria: buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez, passa exactament al revés: té un nas especial per a seguir el rastre d’una notícia, per a localitzar-la i obtenir-la i, en canvi –diu ell mateix–, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica –fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses– li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers, hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per a aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap Manuel Fontdevila i que aquest la posés en solfa, és a dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.

Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primer cop d’ull. Darrera d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres de molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però –i aquest és el judici de J. M. Junoy, gran amic seu–, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i em fa dir això la meva curta però concentrada experiència, i a més a més el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.

Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremament generós, cordialíssim. Com a company de treball, no es pot demanar més.

18 d’agost de 1919

dimarts 18 agost 2009

Sebastiià Puig (a) Hermos

Havent dinat veig Hermós que enllesteix un palangre a l’ombra que fa un bot. M’hi acosto. La calba li llueix. En veure’m agafa com un aire de curiositat bondadosa. Té els ulls una mica vermells. Sembla un goril·la rialler.

–Us feia a Aigua-xellida… –que jo li dic.

–He vingut per la Mare de Déu. Aquesta tarda hi tornaré amb el llebeig. He portat peix a la Marieta. Avui farem un suquetot de nero.

–Carai, carai…

–Una cosa o altra hem de fer. A Alger, vaig prendre tanta quinina que vaig quedar com un filferro. Encara en prenc. De vegades em sembla que m’he tornat boig. Les febres et fan tremolar de fred encara que el sol estavelli les pedres, però la quinina et gira l’espinada al revés. L’Hermós que has conegut, ja no el veuràs mai més. L’únic alivio que tinc són els suquets de peix. La Marieta hi té toc. Sap com s’han de fer. Els fa com a les cases riques, com a can Barris, anys endarrera. No vull pas dir que a les cases pobres de Palafrugell no es mengi bé, però en aquestes cases, per més bona que sigui la cuina, sempre es descuiden de posar-hi alguna cosa, i així no fan res rodó i complet. El senyor Tintorer, que era amic del senyoret Joan, de vegades deia parlant d’una salsa: «Aquesta salsa és sublim». Escolta: ¿vols fer el fotut favor de dir-me què vol dir sublim?

–No sé… És una paraula dels senyors que porten coll planxat els dies de feina. Nosaltres ens en podem ben passar, compreneu?

–Ja m’ho semblava! Quantes maneres hi ha de parlar, Mare de Déu! Hi ha gent que no s’està de res… I parlant de tot… Saps que hi ha molta gent? A can Batlle hi ha una senyoreta francesa que m’ha demanat si la volia ensenyar de nedar. Tal com t’ho dic. Pagant, és clar. Dos ralets cada vegada… Qualsevol vagi a pescar l’artó a l’hivern.

–Però vós no heu sabut mai de nedar…

–Natural… Per qui m’has pres? En aquest país no hi ha cap pescador que sàpiga de nedar, ni en Pere Benet. Si l’aigua, de natural, ens agrada tan poc, ¿com vols que sortíssim si penséssim que hem de caure a l’aigua? Si tinguéssim aquest pensament, no ens traurien del cafè ni a fums de sabatots.

–Així, amb la senyora francesa no heu fet res?

–Poca cosa. Li he dit que l’ensenyaria de nedar sense treure’m els calçotets llargs; però, com que parla tan diferent, em sembla que no hi ha entès res… Què vols? És el que deia el metge Martí quan estava d’humor: en aquest país, no tenim educació, no ens han ensenyat res, no sabem res. A la meva edat encara no sé ni llegir ni escriure. Sóc més carcamal que si hagués nascut a Begur… Som espessos, portem una llossada d’espessor… I oidà: ¿no vols pas venir a Aigua-xellida? Encara tens un matalàs a la barraca. Què en farem, d’aquest matalàs? La qüestió és que a l’hivern no hi hagi una gotera…

–No, tinc feina…

–Així no ens veurem mai més?

–Tant com mai més!

–El temps passa volant… M’han dit que te’n vas de seguida.

–Sí, demà, probablement. Potser demà passat…

–Deus tenir molta feina…

–No em feu riure…

–De quin ofici fas?

–De periodista…

–He sentit dir que és un ofici de la marca de l’ham.

Quan Hermós volia ponderar una cosa deia que era de la marca de l’ham. Ho havia après a les capses de sardines de Nantes. Les sardines que eren considerades més bones portaven un ham a sobre la tapa –un ham de déntol.

–T’agrada aquest ofici?

–És molt estrany.

–Així, no deus pas menjar gaires sardines a la brasa, com aquelles de l’Escala, d’anys enrera…

–Què voleu…

–Pel setembre, a Aigua-xellida, s’hi està bé. Es fan bolets, sempre hi ha un o altre, de Begur, principalment. Vénen els bacanards1 més esmolats, el millor de cada casa. El Miner és un astut que no acaba d’anar bé. Els carrabiners li van al darrera. Sort que els en dóna vuitanta a acabar a cent. Aquest home s’ha perdut per no dir res. No parla mai. No se sap mai on és. El podeu trobar a qualsevol hora del dia o de la nit al lloc més impensat. En Pelayo Taler és molt diferent. Taler està més gras, no calla mai, és un xafarder. Com a contrabandista, no val res. Com a pescador amb dinamita, en canvi, no té rival, en el país. Aquests pobrets de Tamariu, al seu costat, són un zero a l’esquerra.

Són gent antiga del país, la millor gent…

–Antiga, antiga… què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto amb tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent. No estan per orgues… Amb les seves camises de dormir de color de rosa, semblen del país de les hadas, comprens?

–I amb el contraban no han fet res?

–A la nit, a Aigua-xellida, a la barraca, de vegades sento fressa de gent. Només sento passos, no diuen mai res. Em fan més por que goig. La barraca és sempre oberta, però quan sento el fresseig em tanco amb pany i clau i tots els forrellats que trobo. Hi poso la taula per tancar més bé… No tinc pas disposició per a aquesta classe d’oficis. No sé defensar-me. Per a ser un bon contrabandista s’ha de saber de lletra o tenir un secretari que tingui una bona trompeta. Què hi vols fer? He quedat sol. Tu te’n vas per sempre més. Si t’haguessis quedat hauríem pogut fer la bona vida. Aquesta gentussa de Begur són molt bona gent. Ningú no ens hauria emprenyat per res.

–Potser hauria estat el més enraonat.

–Potser! Però no hi ha res a fer. Vosaltres voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d’una altra manera. Voleu tenir diners i fer el fatxenda. És igual. Qui tingui més que sopi dos cops. Voleu viure del fum, del no-res…

–De tota manera, alguna cosa deveu tenir…

–Tinc dos-cents duros a la llibreta del correu, a la Caixa Postal…

–És una bona Caixa.

–No t’ho sabria dir, perquè no l’he vista mai.

–Teniu més diners que jo, que no tinc res.

–Espera que tinguis els meus anys, i en parlarem.

A l’ombra de la barca passa un vent agradable i suavíssim, que fa venir son. Després d’una pausa, Hermós em diu:

–Vas a viure a Barcelona?

–Per ara sí.

–A Barcelona hi ha molt bones dones…

–Possible. Pagant, és clar…

–Per qui m’has pres…? Nosaltres hem de pagar sempre.

–La conversa m’agrada. Em fa venir son… Doneu-me aquesta cofa de palangre i em servirà de coixí. Fa una olor d’aigua salada infecta, però magnífica.

Em vaig adormir de seguida. Feia un vent tan suau! La cara simiesca d’Hermós em produí una sensació de seguretat sense falla. Al cap de dues hores, en despertar-me, vaig comprendre que hauria tingut alguna qualitat per a fer la vida primitiva. El dia havia declinat. En l’aire hi havia un color de rovell d’ou, suspès. Hermós havia desaparegut. L’únic rastre que en sento és la vaga fortor d’un caliquenyo.

.

Aigua-xellida

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Del Diccionari Català – Valencià – Balear

    Bacanard. Beneit, curt d’enteniment (Verges). a)Nadiu de Begur, segons denominació satírica que els apliquen els habitants dels pobles veïns. «A Begur són bacanards i bacanardes, buarencs i buarenques, llargs i llargues» (Llofriu).

    L’edició crítica del professor Narcís Garolera escriu “bEcanard”,  forma justificada en les recerques de Joan Coromines, que en el seu Onomasticon Cataloniae, sota el nom ‘Begur’, inclou aquesta informació [Nota del bloQG, abril 2016] []

19 de juliol de 1919

diumenge 19 juliol 2009

Vicenç Solé de SijoEl poeta Vicenç Solé de Sojo, parent del cèlebre canonista Anguera de Sojo, familiar d’una beata que evolucionà cap a la santedat, fa de passant al despatx, especialitzat en Dret Marítim, del senyor Anastasio. És un element important de la penya. Havent dinat és dels primers d’arribar-hi. La fidelitat que té a Borralleras és admirable. Admira molt Camps. No és pas un contertulià de tipus apassionat. Més aviat és un home tolerant i liberal. La seva correcció és clàssica. La topada de l’altre dia amb Aguilar és més un indici de la situació general de Barcelona que del seu caràcter.

Externament, sembla un tifa –però és un tifa que només ho sembla, involuntari. No hi ha a Barcelona una persona més discreta i agradable. Té un cap i una cara en forma d’oval minúscul; un pit i un ventre (dues coses que presenta sense solució de continuïtat) en forma d’oval majúscul; té les cames curtes i pesades. Vist en conjunt, sembla un carbassó amb cames, i, com que camina una mica tibat com tots els miops, fa l’efecte d’un rave. Vesteix admirablement a l’anglesa i va perfectament pentinat i engomat.

La seva pruïja vestimentària tindria molta més eficàcia si no estigués tan inflat. Li he vist portar –essent més pobre que ara– admirables armilles de fantasia de color de cafè amb llet a la primavera i de drap sumptuós i fosc, amb petits pics vermells a la tardor –així com faixes de seda negra amb una cadeneta i una moneda d’or. A l’hivern, sobre el coll de vellut blau de l’abric blau, hi porta els fulards de color de sang de bou de Bond Street de la més garantida autenticitat. I quins admirables barrets forts! M’asseguren que Xammar (expert considerable) els enveja. Fuma la pipa (Dunhill), i el fum que produeix és agradable. Excel·lent tabac anglès. Pompeu Fabra i Solé de Sojo són les persones que jo conec més absolutament i definitivament alliberades de la pintoresca misèria del tabac nacional. Amb la pipa a la boca, el llavi se li mulla i se li torna una mica xafallós.

Pujols digué una vegada una frase que ha quedat:

–El pobre Solé és un gentleman, però la cara no l’acompanya…

Quan hom s’hi fixa, Solé sembla format d’elements extravagants. El cap i la cara li formen un conjunt que no s’acaba de lligar amb el seu cos. És una cosa sorprenent: és com si el cap –o el cos– no fos el d’ell, com si portés el d’un altre, com si fossin dues coses deslligades. A l’últim, és clar, hom s’hi acostuma, però durant una llarga temporada sentiu com a cosa factible la possibilitat que Solé comparegui a la penya amb un altre cap –un cap que potser té guardat en un armari.

La cara forma un oval solemne: gran papada, galtes considerables. És una cara caracteritzada per falta de proporció de les faccions que en formen part. No hi ha proporció entre la seva part alta i la papada. El nas, els ulls, el front, ocupen un espai massa reduït en relació amb la part inferior de l’oval: és com si la part alta patís una mica d’haver d’aguantar les enormes i plenàries galtasses. El seu coll és curt i una mica congestionat.