A la redacció de «La Publicidad» trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i a més és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions, hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes –sempre iguals– d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies, la saben de memòria: buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez, passa exactament al revés: té un nas especial per a seguir el rastre d’una notícia, per a localitzar-la i obtenir-la i, en canvi –diu ell mateix–, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica –fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses– li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers, hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per a aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap Manuel Fontdevila i que aquest la posés en solfa, és a dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.
Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primer cop d’ull. Darrera d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres de molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però –i aquest és el judici de J. M. Junoy, gran amic seu–, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i em fa dir això la meva curta però concentrada experiència, i a més a més el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.
Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremament generós, cordialíssim. Com a company de treball, no es pot demanar més.
Quan Hermós volia ponderar una cosa deia que era de la marca de l’ham. Ho havia après a les capses de sardines de Nantes. Les sardines que eren considerades més bones portaven un ham a sobre la tapa –un ham de déntol.
